CATARSI 35

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2024)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 35

Pàgines: 52

Traductors:
Laura Tomàs Mora

Il·lustradors:
Mònica Carrión
Dr. Felip
Vince Delhaye
Marina Polo
Xavi Plana
Teresa Suau

La Catarsi 35 té una de les il·lustracions de coberta —i contracoberta— que més m’han cridat l’atenció darrerament, obra de Teresa Suau, on una noia d’aspecte futurista allarga la mà mentre que a la part del darrera de la revista, una altra noia guarnida amb pells i per tant, amb un aire prehistòric, fa el mateix, com si es reflectissin en un mirall. Dues mirades a les antípodes del temps.

Aquesta al·legoria em permet també parlar dels quatre relats que formen el present número i que com si fossin reflexes del que podrien ser, dos d’ells els he trobat correctes i fins i tot notables en alguns moments mentre que els altres dos m’han decebut força.

El primer és «Un dia feliç» del Francesc Cortés, a qui ja havia llegit amb molt d’interès al recull Arcana Sectarium. En aquesta ocasió ens presenta un conte sobre un futur distòpic on les persones semblen felices de consumir i viure. En algun moment algú fa un crit de rebel·lia contra el sistema però la gent prefereix seguir en la inòpia que adonar-de que passa al seu voltant. Correcte

Seguim amb el millor relat d’aquesta Catarsi: «La nit de Sant Joan» d’en Jep Masanas. Tenim davant nostre un relat realment fantasiós i força original. Probablement s’inspira en la coneguda llegenda i cançó d’en Joan Petit tal com indica l’autor i ens porta una història de pactes amb el diable i rituals macabres al voltant d’un nen (en Joan) que creix sota l’ombra d’una mare tenebrosa i devota que amaga un secret. Narrat a dues veus entre un mussol i el mateix diable és una conte força notable. Tanmateix l’he trobat massa comprimit, massa accelerat a les darreres pàgines. Crec que hi ha força teca per explicar i que mereix més pàgines. Però, tanmateix, és una lectura plaent.

«Després de la xerrada» d’Hervé Suys és un relat d'aquells inexplicables i que no en treus l’entrellat. Una barrera d’un pas a nivell d’un ferrocarril apareix de sobte en una carretera secundaria. Tothom que creua desapareix. Misteriós i sense conclusió, No acabo d’entendre perquè es deixen aquests finals sense resposta en relats així. Destacaria més la il·lustració de la Marina Polo i el Vince Delhaye que no pas el text.

I el conte més llarg és «La nana del Gorg» de Lluís Martí Aguilera. I també el més feixuc. Em sap greu dir que no he connectat gens amb aquesta història. Massa llarga, massa plena de tòpics. Estil molt senzill i diàlegs poc naturals. Un nan enamoradís vol retrobar-se amb una nana que va veure en un gorg mentre es banyava. Mentre la busca aprèn l’ofici de ferrer i més tard es converteix en aventurer fins que descobreix qui és la seva estimada. És un conte de fantasia èpica poc treballat. No m’ha arribat ni la història ni l’estil amb que s’explica.

Acabem la revista amb un article de la Sara Martín titulat «Cinquanta anys de mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo», un text interessant al voltant del 50è aniversari de la novel·la insigne de Pedrolo, repassant els anys de censura i com la novel·la fa influir en tota una generació.

Eloi Puig
03/04/2026