|
No sempre estic al dia de les Catarsi però quan faig un petit viatge és la lectura ideal per explorar els seus contes i en aquesta ocasió la Catarsi 31 m’ha sorprès molt gratament amb alguna de les seves propostes. A destacar que tots els contes no escrits en català han estat traduïts per l’Edgar Cotes amb una feina excel·lent, en especial al darrer relat.
Comencem amb «Nosaltres» de la Montserrat Segura. L’autora empordanesa que amb el número anterior ja em va sorprendre amb el conte «No-Lloc» i que aquí torna a exercitar-se de bones maneres amb una història sobre el final de la civilització humana. Es tracta d’un monoloqui d’un esser superior davant de l’últim humà viu. Un text interessant que empetiteix a la humanitat fins a límits insospitats. En alguns moments potser m’ha semblat una mica massa alliçonador, paternalista, però també pot esdevenir cru. Algunes paraules o adjectius els trobo forçats. Molt bé en general.
Amb «Un neardental al Jardí» de Guido Eckhaut m’he quedat sense saber què dir. Un conte estrany sobre la relació d’una noia i un neandertal que semblen viure en diversos moments temporals causats per una màquina construïda precisament pels neandertals. Un relat de fragments curts que corresponen a diferents dates i que se suposa has d’anar construint per fer-te una idea del que ha passat. Però no és el meu cas i tot l’interès que m’ha despertat, no l’he entès.
Albert Vilardaga ens presenta un microconte anomenat «(D)olor» que es mou entre el surrealisme i el terror de perdre un germà a la rentadora. Tot i que m’agrada molt la darrera frase lapidària del conte, que el tanca més que notablement, potser la resta m’ha semblat més descompensada, tot i la brevetat del text.
El conte més llarg de la revista en els porta Holly Schofield i és «Mal tràngol». Aquí tenim una bona història que uneix molt elements clàssics de la ciència-ficció: Amb una base, m’atreviria a dir que ciberpunk, barrejada amb space opera, l’autora ens condueix pels barris baixos d’un lloc molt allunyat de la Terra on els orfes que no es poden pagar implants malden per sobreviure immersos entre pseudoreligions i tripijocs per anar tirant, En Daylan és un d’ells i somia en tornar a la Terra. Però per aconseguir crèdits s’hormona per mantenir un aspecte juvenil que l’ajuda a assolir una imatge més penosa per demanar almoina. El cert és que hi ha molts inputs que ens permeten visionar una història més profunda al darrera i que Schofield no té temps de desenvolupar. El planter, la base de tot plegat és un camp de cultiu per grans idees i per una història que es mereix ser més llarga. Molt interessant.
I acabem amb «Espantaocells» de Vonnie Winslow Crist que és un relat meravellós que va ser finalista als Premis Ictineu del 2023 —I en la meva modesta opinió, es mereixia guanyar—. Crec fermament que aquest és un dels millor contes que han passat mai per les revista Catarsi, del nivell dels relats de Mike Resnick. Ens trobem aquí amb una història de primer contacte però curiosament no amb una raça alienígena, sinó, amb una altra de terrestres, els fangosos, Una entitat metamòrfica que ha viscut entre el humans (i abans i tot) des del començament dels temps i que ara, vol apropar-se als problemes que pateix una dona a mans del seu marit. L’autora ens aporta una història bonica, molt ben treballada, coherent i també tendre i amb un final decididament perfecte. No us el perdeu, es mereix la nota més alta possible. Un conte perfecte.
Eloi Puig
21/04/2025
|
|
|
