CATARSI 24

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2019)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 24

Pàgines: 55

Traductors:
Carmen Acuña
Alícia García
menut
Edgar Cotes

L’any passat, per l’abril del 2019, es van complir deu anys des que va sortir la primera revista Catarsi. A alguns els semblarà que molt bé però potser que no n’hi per tant. Oh sí, amics, sí que n’hi ha per tant i les coses cal dir-les pel seu nom, tal com raja, ras i curt. Quantes revistes de relats en català i que a sobre toquin el gènere fantàstic coneixeu? O més, encara, Quantes heu conegut que hagin aguantat tants anys oferint un contingut que beu tant de fons autòctones com d’autors estrangers? Ja us ho dic jo: Cap

Però aquests deu anys de feina no s’haguessin plasmat sense una direcció i un sacrifici concret. I és just esmentar-ho perquè l’Albert Valls —menut— és qui més ha estirat del carro per que tot vosaltres poguéssiu continuar gaudint de la revista. I més quan molts dels que la vam començar ens en vam anar desvinculant progressivament. Gràcies al menut, doncs, continueu tenint dos cops l’any la revista Catarsi. I anem sumant.

Dediquem, però, l’atenció al contingut del present número, el vint-i-quatre, el que commemora la dècada. No és un número especial, com va passar amb el número tretze que recordava el cinquè aniversari amb els millors relats d’aquell primer lustre. Però no importa, aquest número segueix oferint el que més busquem: relats de gènere fantàstic en la nostra llengua.

Comencem amb dos relats del sempre irreverent Steve Redwood. El primer d’ells, “Fora del prestatge” és un conte estrany. Més que res perquè t’obre les portes amb una bona premissa i es desenvolupa molt bé oferint una intriga molt interessant al voltant d’unes dones que serveixen a qui les ha llogades. El relat s’encamina cap a l’ètica sobre les Intel·ligències artificials de manera notable, però el final del relat es realitza un gir que no he entès, que m’ha deixat fora de joc i m’ha esquinçat les expectatives. Potser sóc jo però no entenc quin sentit li vol donar l’autor. Llàstima.

El segon relat, “Data de venciment”, en canvi l’he trobat molt més ben acabat. Redwood construeix a un bon personatge, misògin, cregut i amb un passat poc recomanable. Un dia es troba un calendari que li mostra fotografies de les seves gamberrades pretèrites i una data que se li marca com un ferro forjat a la ment. A partir d’aquí el nostre protagonista investigarà i es toparà amb una història fantàstica de revenja, màgia i bruixeria. L’autor fa gala del seu sentit de l’humor habitual en alguns paràgrafs. Molt recomanable.

Passem a Xavi Puntí que ens proposa el conte “Tom, l’infame” i el cert és que m’ha sorprès amb una fluïdesa narrativa extraordinària. M’he llegit el conte sense adonar-me’n. La trama però em sembla menys interessant: Un home anomenat Tom, massa normal i que no sol destacar en res es veu immers en uns fets força vergonyosos quan ha de córrer per defecar. L’autor hi posa un punt d’humor negre ben trobat i un cert regust crític amb el misticisme religiós. Fins aquí tot bé però el final l’he trobat un pel anodí pel meu gust, poc punyent.

“La Sybil” de Deborah Walker és un relat curt que comença de forma magnífica, quan una noia es posa a parlar tranquil·lament amb el seu fantasma futur. El cert és que la idea m’atrau molt i Walker la va desenvolupant més que correctament. Potser també caldria afegir-hi una mica més de teca a un final que ens deixa amb ganes de més.

Frank Roger és un col·laborador habitual de la revista des que al número dos va publicar una història de viatges en el temps molt entretinguda titulada “Més enllà de tota ajuda”. Després de deu anys i unes quantes publicacions entre mig, el nostre autor belga per excel·lència ens porta una altra història de viatges en el temps titulada “La recuperació” on també aquest cop ens porta una història simpàtica que no deixa de ser un tant surrealista però que ens fa somriure que no és poc. En aquets cas, una màquina del temps és capaç de traslladar del passar al primer home de Neandertal. Les implicacions d’aquest fet, però, no seran les que els científics imaginaran.

Finalment, el mateix menut signa el darrer conte: “Camp de batalla: la Terra”, un space opera sobre l’ètica de profanar o no els planetes d’espècies extingides, això sí, sota un punt de vista militar i d’acció marca de la casa. Un conte entretingut amb un final inesperat que busca denunciar tant l’autodestrucció com el pillatge. Força interessant.

El present número també compta amb il·lustracions per a tots els contes que en general m’han semblat molt bones. Però haig de fer esment especialment de les que signa l’Ion Ander Ramírez, Tomohiko i també la Sílvia Estall. Esplèndides i que evidencien la grandíssima qualitat dels seus autors.

Res més, un cop més tenim la revista Catarsi en plena forma i — amb el vostre permís— faré una mica de propaganda gens subliminal afegint que la podeu aconseguir de forma gratuïta simplement fent-vos membres de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia.

Eloi Puig
19/04/2020