CATARSI 23

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2019)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 23

Pàgines: 60

La revista Catarsi sempre ha tingut una vocació no només divulgadora de relats de gènere fantàstic sinó també col·laboradora amb altres entitats per ajudar a descobrir nous talents i potenciar la ciència-ficció i la fantasia entre els lectors. Bona culpa de tot això la té l’Albert Valls (menut) que des del primer número ha estat al davant de la revista i a més sempre ha fet tot el possible per obrir-la a les esmentades col·laboracions. Anys enrere aquestes van tenir lloc amb entitats com ARC (Associació de Relataires en Català), o amb el club Star Trek Espanya per rebre fanfics. I la darrera d’aquestes col·laboracions es va materialitzar l’any passat amb l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

La temàtica triada era Mitologia Catalana de manera que els alumnes havien de basar els seus relats amb algun aspecte de la molt sovint desconeguda mitologia de les nostres terres. En la present revista es van publicar tant el guanyador, com els finalistes i les mencions especials. En general he trobat que els escriptors han enfocat els relats d’una manera molt tradicional, situant l’acció en una època passada indeterminada o en llocs remots on els contes i les llegendes hi poguessin tenir trobada de forma, diguem-ne, natural. No sempre ha estat així però és la tònica general. No es que sigui cap problema, però sí que resulta poc innovador doncs ens sembla estar llegint una història sabuda (excepte en algun cas que comentaré) i tot i que també hi ha hagut autors que han actualitzat una mica aquests escenaris la visió ha canviat poc.

També haig de dir que en alguns casos l’enfocament m’ha semblat potser molt juvenil, com de faula i m’ha costat més entrar-hi. Repassem-ho tot plegat:

“Al fons de l’estany” de Francesc Cortès és una història clàssica de dones d’aigua que apareixen a les nits més feréstegues. L’autor hi incorpora altres éssers fantàstics com els minairons o els gegants. M’ha semblat correcte i fins i tot àgil en molts aspectes doncs es narra una batalla força ben portada entre monstres i bestioles fantàstiques que m’ha atrapat força especialment pel bon ritme narratiu. Interessant

Seguim amb “D’on neix l’odi” de Maria Arazo. O el que és el mateix: El conte més innovador (encara que adapti la nostra mitologia pels pèls) doncs situa l’acció en un llunyà planeta on hi acaben d’arribar el que sembla uns refugiats. Allí, els nens van desapareixent i la filla de la governadora mirarà de trobar-los. Narració en primera persona que m’ha agradat força i que ens porta a un final, això sí, una mica precipitat. Potser li ha faltat un parell de pàgines més. Però en la meva modesta opinió, el millor conte del recull.

Maria Llansó, en canvi, ens ofereix el conte més ben acabat, el més ben tancat i també el que destil·la una originalitat més ben buscada. Es tracta de “Minaironades” i ens ensenya els cantons negatius dels éssers fantàstics que a priori semblen afables i treballadors com són els minairons. Una conte molt correcte que ja de bon començament es planteja diferent dels altres doncs està explicat sota el punt de vista d’un minairó i no dels humans. Com deia, el més rodó d’aquest Catarsi tot i que potser l’escenari i l’entorn els he trobat molt encallats en els tòpics. Molt bé, però.

Antoni Herrero, ara editor il·lustre, va voler recuperar un gegant de llegenda i va titular el relat amb el seu mateix nom: “El caçamentides”. Una figura del folklore català que probablement hagi desaparegut bastant del nostre imaginari col·lectiu. La feina hi és i es mereix un reconeixement. El conte, com comentava a la introducció, està enfocat com una narració molt juvenil i m’ha costat adaptar-m’hi. Trobo també que és massa curt, potser amb massa inisistència de cercar una moralina.

Finalment tenim a Eva Espinosa i el seu “Safrà dolç de ribera” que ens mostra una actualització ni més ni menys que del personatge del patufet. El conte es llegeix molt bé però torno a insistir que m’ha costat entrar-hi pel to excessivament juvenil o potser eixelebrat que hi ha aplicat l‘autora. Crec que dins meu busco altres tipus d’històries i aquestes no van amb el meu tarannà. Aquest ha estat el relat guanyador de la col·laboració entre l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i la revista Catarsi.

Relats que ens acosten a la nostra mitologia  i que ha estat un experiment més que interessant per apropar-nos a noves veus a través de l’Escola d’Escriptors de l’Ateneu.

Eloi Puig
03/01/2020