Catarsi 17
REVISTA
 

CATARSI 17

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2015)


Col.lecció:
Catarsi

Núm:
17

Pàgines:
59

   
Catarsi 17

La revista Catarsi arriba al número 17 amb grans canvis i amb continguts força interessants que la fan una mica diferent a la resta de números publicats fins ara.

Per començar cal parlar de la nova estètica: canvi de logo, disseny de portada, font etc. Es tracta d'una renovació que han portat a terme els editors aprofitant que la revista també passa a anomenar-se Catarsi, la revista de la Societat Catalana de Ciència-ficció i fantasia. Catarsi va néixer en les trobades de les Ter-Cat, les Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció i Fantasia. Ara, disset números després s'ha cregut convenient que la revista s'associés a la SCCFF seguint aquest corrent que intenta unificar i aixoplugar aquest tipus d'iniciatives amb la SCCFF. Així doncs ha estat un bon cop d'efecte retocar l'aspecte visual de la revista i introduir-hi canvis. Per exemple la il·lustració de la portada per primer cop no té res a veure amb cap relat de l'interior.

Però també m'agradaria parlar dels contes que apareixen en aquest dissetè número. Tenen un punt en comú al meu entendre: l'originalitat (sigui de plantejament o d'idees que exposen). Certament és un número amb més relats del normal –set- i que m'ha semblat força complert, especialment per aquest element d'originalitat del què parlava i per la seva eclèctica tria.

Potser el primer relat és el més fluix però. “Esperit pioner” del veterà Frank Roger és un conte que ens vol fer una picada d'ullet, que busca la nostra complicitat per que acceptem que un parell de fets històrics casuals protagonitzats pels víkings puguin significar alguna cosa més. Sí, és un conte simpàtic però que no deixa de ser una mica simple.

Hugo Camacho ens presenta dos contes sota una perspectiva humorística. El primer és “Compartiu. Si us plau”, un relat curt sobre la possible desaparició d'una xarxa social on hi ha descarregades les ments de molts internautes. No és per la tasca literària però l'he trobat molt divertit i com deia, original, intentant emular les converses que es poden tenir al facebook entre amics, seguidors i trolls. Massa curt fins i tot. L'altre conte, “Sammy” busca també l'acudit final. Es tracta d'una història eròtica sobre un consolador que sembla tenir objectius diferents als esperats. Massa curt també pel meu gust i amb un final poc subtil però molt entretingut.

Geoffrey W. Cole ens aporta el moment de tendresa amb “Ensenyant a llegir al bigfoot”, un bon conte escrit en primera persona i en forma de diari personal sobre la vida d'un nen establert a la lluna en condicions precàries i el seu anhel de viatjar un dia a la Terra. Per aquest motiu escriu cartes al Bigfoot (que segons ell té tantes possibilitats de ser llegida com si escrivís al Pare Noel o a Jesús). Possiblement la millor narració de la present revista.

Però si en aquest darrer conte ens acostava a la tendresa, “L'ultim autobús” és una aproximació al surrealisme quàntic. Ana Alcalde el firma i ens proposa un exercici d'imaginació desbordant en una brevíssima història d'universos paral·lels. La prosa massa compacta pel meu gust però la idea general m'ha atret força.

El menut ens presenta “¨L'ultim despertar”. És l'aposta d'aquest Catarsi 17 pel terror i pel gore, un element molt present en molts dels relats d'aquest autor. Aquest cop la premissa és bàsica: Un zombi que desperta i comença contemplar el que l'envolta. No, no és aquí on radica la originalitat del text. Perquè sí que és cert que tenim una típica i tòpica història de zombis però la clau del relat recau en que les consciències dels morts vivents segueixen funcionat i contemplen impassibles com els cossos que fins fa unes hores els pertanyien, ara es mouen sols i actuen pel seu compte. El menut ha sabut aplicar prou elements de terror per que aquesta idea sigui fructífera i ens topem amb una història de zombis explicada sota un altra perspectiva. Molt bé per la idea; de fet m'atreviria a dir que dóna per més.

I finalment ens trobem amb el relat més pertorbador i curiós del recull: “El dia de la cangur” de Leah Cypress. Una història que quasi no podríem ni etiquetar com a ciència-ficció si no fos per que els fets que es relaten no ocorren en el nostre present... encara. En un futur que suposem no molt llunyà les mares i pares treballen moltes hores fora de casa, cosa que equival a dir que els nens petits necessiten cangurs pràcticament tot el dia. Els vincles emocionals dels nens amb les seves mainaderes arriben a punt que sovint se les estimen més que als propis pares. Aquesta és la batalla d'una mare divorciada per retenir la custodia del seu fill quan la seva cangur la reclama. Un fet que segons la llei pot donar lloc a que el nen canviï de mare si es demostra una afinitat major per la cangur que per la mare. Molt interessant i molt ben escrit – la millor prosa del recull sense dubte, potser ajudada per la traducció de Clara Boia-. Un bon relat que pot donar lloc a molts debats ètics.

Una Catarsi 17 que si bé, no destaca per la seva alta literatura – excepte potser per la de Leah Cypress- però sí per aportar moltes idees noves i moments molt surrealistes.

A partir d'ara la revista Catarsi es lliurarà gratuïtament als socis de la Societat Catalana de ciència- ficció i fantasia. La resta la poden seguir comprant a través del web http://www.catarsi.cat o als punts habituals de venda com la llibreria Gigamesh.

Eloi Puig,

04/06/2016

 

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
Esperit pioner (Frank Roger)
Compartiu, siusplau (Hugo Camacho)
Ensenyant a llegir al Bigfoot (Geoffrey W. Cole)
Sammy (Hugo Camacho)
L'últim autobús (Ana Alcalde))
L'últim despertar (menut)
El dia de la cangur (Leah Cypress)
   
Podeu buscar el vostre llibre a:

Catarsi