wollstronecraft
EL PRINCIPI ÉS SEMPRE AVUI
(2025)

Ricard Ruiz

Editorial:
Mai Més Llibres
(2025)

Col.lecció:
Nüwa

Núm: ---

Pàgines: 220

Il·lustrador:
Marcos Martín

L’amor —i el respecte— incondicional que Ricard Ruiz professa per tot allò que acompanya a la figura de Frankenstein l’ha portat a escriure textos de tota mena al voltant del que es considera la primera novel·la de ciència-ficció de la història. Des d’articles i columnes a assaigs (no us perdeu el notable Mary Shelley ei el monstre de Frankenstein per exemple) però encara li mancava aprofundir en l’univers real de Mary Shelley i el seu entorn immediat.

I el resultat és aquest Wollstonecraft, el principi sempre és avui, un títol arriscat per a una obra que desitja per sobre de tot homenatjar a la figura de la seva protagonista, la mare de la coneguda Mary W. Shelley (endevineu d’on prové la “W”). Dic arriscat perquè per molta gent aquest cognom no significa massa cosa, només una sèrie de lletres concatenades de gran sonoritat que probablement deixa indiferent a la majoria. Jo mateix no coneixia la història de Mary Wollstonecraft fins que en Ricard Ruiz, en alguna de les seves dissertacions al voltant de Frankenstein i Mary Shelley, explicava amb molt d’èmfasi que la mare de l’autora de Frankenstein fou una de les primeres feministes de la història, una de les persones pioneres en alçar la veu sobre als drets de les dones en una societat  que, òbviament, no les tenia en compte. Estem a finals del segle XVIII, quan una de les revolucions político-socials més importants de la història de la humanitat acaba d’esclatar: La Revolució Francesa. I Mary Wollstonecraft és allí, prenen notes del conegut Llibertat, igualtat, fraternitat.

“(...) La mare, atenta, em va fitar i va assentir, no sé si en un gest amable o d’advertència. Era alta, i atractiva, malgrat el nas i la barbeta prominents. Tenia uns cabells arrissats i generosos, de color de foc, i un esguard contundent. Tenia els ulls dolços, però de granit.”

Ricard Ruiz dissenya una novel·la de fantasia històrica, ho sigui, escriu sobre una de les temàtiques  fantàstiques que més m’apassionen, barrejant els fets reals i omplint els buits desconeguts de certes dates o etapes de les que no en tenim notícies amb pura especulació fantàstica. I així és, a Wollstonecraft, la part central de la narració està enfocada a un viatge que realitzà la nostra proto-feminista per terres sueques, juntament amb la seva primera filla, Fanny (un nadó, llavors), i almenys en aquesta història, també amb la seva mainadera, Margueritte. I aquest és l’espai que l’autor reomple, afina i construeix per jugar amb la fantasia i el personatge real de Mary Wollstonecraft. I coneixent en Ricard Ruiz i la seva fascinació per Mary Shelley i la seva mare, estic convençut que no s’ha desviat ni una coma de la història real...almenys fins on la coneixem.

Curiosament, però, el punt de vista des d’on se’ns narra la trama no és sota la mirada de l’enèrgica —i un tant inestable— Mary Wollstonecraft, sinó des de la percepció de la mainadera de la seva filla: Margueritte. I es clar, això és conceptualment important perquè la serventa rep una influència aclaparadora —especialment en els primers temps— d’una dona vital i compromesa com era M. Wollstonecraft però a resultes d’això, precisament, el personatge de Margueritte es menja el de la protagonista i deixa a la nostra feminista, un tant de banda.

Anem a pams, però: Ricar Ruiz fila dues històries a la vegada, completament desiguals en l’espai i el temps: L’una només ocuparà tres breus capítols, a l’inici, en un interludi i al final. És un escenari tètric, que sembla extret de capítols de Frankenstein, on una dona arrossega un sac i es planta davant d’una tomba. Plou (o almenys m’ho va semblar llegint-ho, mira), es fosc i ens delectarem amb un bon monòleg entre una veu compungida i una tomba on descansa algú. Ruiz ha abocat bona part dels seus sentiments vers a les figures que homenatja amb aquesta novel·la. I només son tres episodis, però m’han semblat molt curosos, amb una prosa especial.

La segona trama és el gruix de la novel·la i ens situa a les acaballes de la Revolució Francesa i del període del Terror, a París. Margueritte fa fortuna coneixent a Wollstonecraft i és contractada perquè l’ajudi amb la seva filla Fanny. A partir d’allí, de França a Anglaterra, la mainadera comprovarà de primera mà les idees revolucionàries de la seva mestressa però també detectarà una dependència inusual vers al seu primer marit. Son capítols ferms, que ens presenten una figura poc maternal potser, amb idees molt clares i esperit transgressor però també una persona que pot trencar-se davant les derives sentimentals d’un marit que la detesta.

I potser per aquest motiu s’embranca en una aventura —real— cap a Suècia, per demostrar al seu marit que ella, tota sola, pot resoldre un misteri sobre la desaparició d’un vaixell de la companyia del seu espòs. Aquí és on entrem en terreny inexplorat i on l’autor ens exposa la seva especulació fantàstica. Aquesta va lligada a mites, religions paganes, sagues vikingues... i el terme del mite de Mare que en diverses cultures europees simbolitza a una esperit que ens pressiona el cos mentre dormim, ofegant-nos —el nostre refent més nostrat seria la Pesanta—. Ricard Ruiz fa els deures i intenta lligar aquesta llegenda tan estesa amb les aventures de l’activista a la recerca d’un vaixell perdut. Es nota que s’ha documentat i ha explorat possibilitats per encabir-ho a la seva història.

Però tot i l’atractiu de la proposta inicial, a mi m’ha resultat difícil d’encabir-la adequadament a la trama. El problema per mi és que la trama gira sobre sí mateixa i no sembla portar a enlloc de forma clara o almenys, aparentment, només ens condueix a esgarrapar conclusions tèbies sobre aquests mites que transgredeixen diverses cultures i pobles. I m’ha costat entrar en aquest joc i combinar-ho amb les indagacions de Wollstonecraft.

Així doncs, aquesta part central de la novel·la, que transcorre a les costes escandinaves no m’acaba d’encaixar massa en la història, especialment sobre els ritus i xocs de creences que es tenen amb les llegendes locals com amb la intromissió de personatges de la dogma cristiana dels quals no he acabat d’assimilar el seu paper.

Recordem, a més, que tot s’expressa sota el punt de vista d’una influenciable Margueritte que fa mans i mànigues per ajudar a la seva senyora i a sobre ha de cuidar la seva filla. Però l’aventura de l’enèrgica activista pel nord, amb els seus fantasmes personals vinculats a l’esperit de Mare son un tant confusos i no crec que resultin massa excitants per als lectors que no tenen un especial interès en la vida de Mary Wollstonecraft. Tanmateix, la prosa de Ruiz és sempre generosa, amb ritme i poder d’atracció i mai tens cap sensació d’entrebancar-t’hi. Al contrari, les pàgines flueixen sense parar durant tota la lectura per molta barreja de supersticions, màgia i malediccions que ens abordin.

Això sí, trobem també un final emotiu. Potser la millor part de la novel·la, tant per la notable prosa de Ricard Ruiz com per com traspua el missatge alliberador de Mary Wollstonecraft i de com lliga tot plegat amb la seva filla i la novel·la que tan venera l’autor i que, repeteixo, va ser la llavor de la ciència-ficció que tots gaudim avui dia.

Eloi Puig
15/10/2025