|
TERROR- ANTOLOGIA
|
||
 |
||
 |
||
 |
||
|
EL WENDIGO I ALTRES NARRACIONS Editorial:
|
||
| El Wendigo i altres narracions | ||||||||||||||||||||||
|
Algernon Blackwood és un autor clàssic que va escriure a les primers dècades del segle XX una nombrosa obra molt enfocada al terror i al culte per l’estrany fins al punt que va influir en diversos autors contemporanis o posteriors de forma notòria. Per exemple, un tal H. P. Lovecraft deia d’Algernon a la pàgina 196 del seu assaig titulat L’horror sobrenatural en la literatura: «Menys intens que el Mr. Machen a l’hora de descriure els extrems de la por extrema però infinitament més identificat en la creença en l’existència d’un món irreal que constantment ens assetja, és l’inspirat o prolífic Algernon Blackwood, la voluminosa i irregular obra del qual es troba entre les més belles de la literatura espectral d’aquesta o de qualsevol altra època. No hi pot haver disputa sobre la qualitat del geni de Mr. Blackwood perquè ningú ni tan sols s’ha apropat a la seva habilitat, serietat i minuciosa fidelitat en que fa constar els matisos de l’estranyesa en les coses i les experiències normals». Blackwood sembla ser que va ser una font d’inspiració per Lovecraft, i no és estrany doncs sovint en els seus contes juga amb la insinuació i els silencis. Cal dir que la manca de soroll pot ser també terrorífica: provoca una sensació d’aïllament i de petitesa davant del desconegut, especialment si es combina aquest silenci amb la foscor. «La quietud absoluta d’aquesta casa comença a resultar-me opressiva» I és que l’autor anglès podia tant fer-nos estremir en una petita habitació fosca com podrem comprovar en contes com «La casa buida» o «El qui escolta» com explorar les pors més abissals en territoris oberts i salvatges i la solitud davant d’un perill, no sempre palpable o físic, seran els punt més terrorífics de la seva narrativa. Ho veureu especialment a relats com «El Wendigo» i també en menor mesura a «Una illa encantada». Això vol dir que Blackwood és capaç de moure’s amb total llibertat tant davant extrems claustrofòbics com agorafòbics, en les distàncies curtes i les grans immensitats. El Wendigo i altres narracions son, doncs, un conjunts de relats escollits pels editors per que descobrim aquesta faceta terrorífica de l’autor anglès. Un total de vuit contes, publicats per ordre cronològic, que evidenciaran com el terror de caire clàssic pot penetrar dins el nostre cap de forma lenta però imparable. Comencem amb «Una illa encantada» del 1899. Un relat d’una gran atmosfera de terror nocturn i una experiència onírica. Després de les vacances estivals, un home es queda uns dies a descansar en una remota cabana situada en una illa. La presència sobtada d’uns indis i una canoa que sembla que s’acosten a l’illa li provoca una sensació de temor i poc a poc la seva psique va sucumbint a una bogeria estranya. Té molt bons moments i es nota que Blackwood li agrada fer patir als seus personatges. Tanmateix, el final resulta un tant sobtat i més quan l’autor havia aconseguit recrear una atmosfera aterridora en una habitació de cabana i dos indis transportant un cos i en canvi no saber rematar la història amb un gran final. «La casa buida» escrit el 1906 s’allunya dels boscos canadencs i ens porta a la civilitzada Londres. Es tracta d’un relat clàssic sobre les sensacions que comporta una casa suposadament encantada i com una tieta estrafolària enganya el seu nebot perquè l’acompanyi a investigar a dins, a fer-hi un tomb innocent. Probablement aquets tipus d’històries de cases encantades i fets paranormals estaven molt de moda a l’època i molta gent trobaria molt normal anar a fer una ullada a una mansió de la qual es diu que hi poden habitar espectres o quelcom pitjor. L’ambientació és excel·lent i els bons moments de terror subtil demostren ja com Algernon Blackwood domina els tempos i té una habilitat natural per crear tensió amb quatre ombres i un parell de portes mal tancades. Un conte amb gran capacitat narrativa. Molt bé. Seguim amb «El qui escolta» del 1907. Un conte, per cert, venerat per Lovecraft, que a mi m’ha resultat força llarg i ambigu. Escrit en forma de diari personal on es barregen diversos elements tòpics com la casa que pertorba el descans de qui l’ha llogat (sospitosament a un preu massa baix). El nostre protagonista veu i sent coses, experimenta malsons constants i nota com el seu estat físic i mental es va deteriorant des de que viu al nou pis, llogat a la ciutat. Blackwood hi incorpora diversos i conceptes un tant eteris que poden semblar aparicions, fantasmes o coses pitjors. Té molt bons moments de terror angoixant. Tanmateix, el final no compleix amb les expectatives i es poc interessant i fred. El conte més llarg d’aquesta antologia és «Max Hensig, bacteriòleg i assassí», també escrit el 1907 i és un relat una mica especial. Quasi que el podríem definir com un tractat de terror psicològic sobre la por i com afrontar-la, com encarar-se a un fet que et penses que ocorrerà i com t’afecta en el teu dia a dia. El nostre protagonista, Williams, és un periodista que cobreix el cas d’un assassí en sèrie anomenat Max Hensig: Un mad doctor que assegura conèixer el secret de nous gèrmens patològics que podrien matar a qualsevol sense deixar cap rastre. El fet és que el periodista es deixa endur per la pressió popular i amb els seus escrits i les entrevistes que duu a terme al doctor, el seu sentit de neutralitat periodística és bastant feble... de manera que els seus articles son també força condemnatoris. Però Hensig queda lliure i ara, en Williams espera , nerviós, i angoixant una possible revenja per part del bacteriòleg. En aquest conte, Blackwood demostra ser un mestre de la tensió. Sovint, sembla que la narració vagi a càmera lenta entre els actes i les percepcions que enfronten a Hensig i a Williams fins al punt que ens crea un necessitat increïble de seguir llegint per saber com acaba l’afer: Si realment Hensig es vol venjar del periodista o si tot son al·lucinacions d’aquest últim. «De vegades és tan gradual l’arribada de la por que els processos pel qual aquesta pren possessió de l’ànima d’un home sovint son massa insidiosos per ser reconeguts, i molt menys encara per tractar-los, fins que el seu objectiu s’ha assolit finalment i la víctima ha perdut el poder d’actuar» Potser és un relat massa llarg i l’autor dedica massa pàgines per als preparatius de les increïbles escenes finals però el resultat final és molt i molt notable. És l’únic conte del recull on no hi ha fenòmens paranormals o fantàstics i potser és el que més transmissió d’angoixa transmet. Amb «El ball de la mort» (1907) baixem una mica el llistó i la basarda. Aquest és un conte sobre un noi que pateix una malaltia cardíaca que l’impedeix ballar. En una festa s’enamora d’una desconeguda a qui ningú sembla veure i aquesta visió es torna obsessió per conèixer-la. Un relat de tocs onírics, a vegades molt ensucrat. Una mica per sota del que havia vist fins ara i final poc sorprenent. I arribem al relat més conegut del present recull, «El wendigo», publicat al 1910. A més de ser el conte que dona lloc a l’antologia —i aquí m’agradaria fer esment de la gran coberta que ens ha preparat Lucia Garcia, totalment suggeridora i que ens retrata perfectament l’estil del relat—. Un relat, per cert, que es basa en la mitologia dels pobles indígenes del Canadà i que Blackwood va posar sobre escrit en una dels primers escrits que es tenen sobre les llegendes d’aquest ésser. Una colla formada per dos caçadors, dos guies i un cuiner indi s’endinsen a la natura inhòspita dels boscos canadencs per abatre ants. Allí, dos d’ells, en Simpson i l’explorador Défago es separen per cobrir més territori. Blackwood ens exposa a una atmosfera de solitud i grandesa, que és descrita perfectament per la seva prosa i ens apropa als misteris de la profunditat del bosc. Un dels caçadors experimenta un terror subtil que es va introduint dins la seva ment i comença a balbucejar incoherències fins que marxa cridant com un foll cap dins el bosc. El jove caçador es troba de cop, sol, enmig de la immensitat dels boscos septentrionals i ha de decidir si anar a buscar-lo o retrocedir per demanar ajuda als altres. Ens trobem, un cop més, amb un relat que vol enfrontar la ciència —especialment la psicologia— amb les llegendes fantàstiques d’una regió concreta. Aquí el paper del científic i del seny recau en l’oncle d’en Simpson que intenta justificar els fets paranormals o irreals que estan succeint però que poc a poc se li van acabant els arguments. La manera més senzilla de racionalitzar allò inexplicable és dient: (...) «El Wendigo és simplement la personificació de la crida d’allò salvatge que afecta a algunes natures i que els encamina cap a la pròpia destrucció». Però Algernon Blackwood va més enllà i es mostra més explícit sobre la llegenda de El Wendigo, jugant, això sí, a vegades amb la subtilesa que ens deixa una presència intangible però també deixant clares marques físiques perquè ens puguem imaginar el pitjor. «El Wendigo» és un gran conte, potser un dels més reconeguts de l’autor, un relat que es mou entre la llegenda local, la superstició i el terror psicològic, que amaga més que ensenya i que ens submergeix en una atmosfera d’aïllament meravellosament pertorbadora. El conte «L’encís de la neu» del 1911 ens recorda una mica a «El ball de la mort» però aquest, crec que és molt més notable que el primer. També aquí descobrim l’obsessió del protagonista, en Hibbert, per retrobar se amb una noia amb qui va patinar en una estació d’esquí. Una noia que encarna la neu i la fredor, el misteri i la mateix natura. Cants de sirena gelats i una gran capacitat per descriure’ns paisatges freds que ens embolcallen i ens hipnotitzen en un relat que ens acosta una prosa excelsa —potser la millor del recull— que sap ser delicada i enigmàtica alhora. I acabem amb un conte menor titulat «Llums antigues» (1912). Un relat quasi oníric sobre l’intent d’un home de travessar un bosc que sembla replet de paranys i caminois fantàstics. Algú o quelcom sembla voler impedir-li creuar la boscada. És un conte correcte però força per sota del nivell dels altres relats del recull. També és el més curt de tots. Una primera aproximació a l’obra d’Algernon Blackwood, doncs, que ens evidencia el seu estil, més a prop de la insinuació que de definir fredament els fets, i que va ajudar assentar les bases del terror de principis del s. XX, per gaudi d’autors posteriors com Lovecraft per exemple.
|
|
|||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||
 |
|
|||||||||||||||||||||
