REALISME MÀGIC

LA VISITA
(2015)

Enric Virgili

Editorial:
Les males herbes
(2015)


Col.lecció:
Distorcions

Núm:
18

Pàgines:
122



La visita  

Que una editorial com Les Males Herbes publiqui obres com aquesta evidencia el respecte que els tinc. No és fàcil apostar per treballs tan surrealistes i apassionats com aquest. Comporten riscos innats doncs no estan adreçats al gran públic. De fet, la mateixa editorial quan vaig demanar el llibre em va dir que tingués en compte que més aviat era una obra de fantasia poètica. Suposo que volien curar-me d’espants, amb raó.

És d’agrair doncs poder llegir en català obres de temàtica fantàstica – ni que sigui relativament- i que aprofundeixin sota altres maneres de meditar sobre allò irreal i poc tangible. Una altra cosa és que ens agradin, es clar. La visita és una novel·la senzilla en la seva estructura externa però complexa en un interior que juga amb la incertesa i el surrealisme a parts iguals. Podríem dir que bona part de la seva lectura està embolcallada d’aquell realisme màgic que tant agrada a certs escriptors i que sincerament als modestos crítics que ens ens endinsem a ressenyar una obra d’aquestes característiques ens funciona de conya per si ens ve de gust afegir-hi una etiqueta.

Així doncs, per centrar-nos una mica, començarem dient que La visita, d’Enric Virgili és una novel·la curta que s’encabiria dins el realisme màgic – almenys en part-. Té dues parts ben diferenciades: la primera, d’aires més realistes, es curiosament la més incerta. Virgili ens relata les vivències i accions d’un ancià – o almenys d’una persona delicada- pel bloc de pisos on viu. Des que surt de casa seva fins que arriba al carrer. L’autor utilitza un llenguatge barroc, carregat, però molt intens i amb un vocabulari força envejable per acostar-nos al dia a dia del protagonista. A la segona part descobrim que l’avi al tornar al seu pis, truca i li obre la porta un desconegut – per dir-ho d’alguna manera suau-. És aquesta part segona on s’entra de ple amb el realisme màgic, la paranoia i el joc de l‘absurd. La narració esdevé una successió de fets interconnectats però que semblen no portar a enlloc. Aquí és on l’autor juga amb el lector per fer-lo anar per on vol, això sí, deixant-lo plenament hipnotitzat pel que està llegint doncs la prosa de Virgili és captivadora encara que no entenguem el seu missatge. Hi trobarem connotacions sexuals, metàfores de difícil interpretació sobre cicles vitals, natura, mort i renaixement, i un seguit d’imatges pertorbadores que semblen haver sortit d’una ment malalta... la del protagonista potser? O la nostra? La del mateix autor?

La visita és un doble experiment – no sé si poètic o no- que com a mínim no ens deixarà indiferents. Sembla que la primera meitat del llibre l’autor hagi apostat pel realisme pur però sense una finalitat clara, només amb l’afany d’usar aquell llenguatge recargolat i amb l’anhel de cercar i descriure situacions banals i sense massa importància, tota una paradoxa literària m’atreviria a dir. En canvi la consecució del llibre després que s’obri la porta i es reveli la naturalesa del visitant, és un intent d’experimentar amb una fantasia onírica i com deia anteriorment, molt hipnòtica pel lector.

Em quedo potser amb el bon us del llenguatge per part de l’autor i amb algunes imatges que m’han entrat al cap realment potents i transgressores. Ara bé, la novel·la només la recomano per qui desitgi descobrir nous camins literaris, a mig camí d’un gag dels Monty Phyton i una novel·la costumista d’aquelles que no entens cap on van. No m’ha fet molt el pes però reconec l’esforç de l’autor i especialment de l’editorial per acostar-nos un rara avis com aquesta novel·la d’Enric Virgili que per cert podeu llegir en poc més d’una hora. Ja m’ho direu.

Eloi Puig, 26/09/15

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.