Última ronda
FANTASIA

ÚLTIMA RONDA
Las call
(1992)

Tim Powers

Editorial:
Gigamesh
(2018)


Col.lecció:
Gigamesh

Núm:
66

Pàgines:
547

Traductora:
Cristina Macía

Altres edicions:
1993 Martínez Roca
1994 Círculo de lectores


Última ronda  

Més d'un cop he afirmat que Tim Powers (juntament amb Alfred Bester) van salvar o més aviat em van impulsar molt les meves ganes de continuar amb aquest món de la Ciència-Ficció. arran d'algunes lectures desafortunades prèvies. Això es deu als primers números que va publicar l'editorial Gigamesh en el seu catàleg i especialment amb Las puertas de Anubis del mateix Tim Powers (a la que li convindria una ressenya més acurada que la que vaig fer fa quasi vint anys). Aquella novel·la em va torpedinar el cervell i em va obrir els ulls altres possibilitats de la fantasia, aquelles en la que l'entreteniment i la diversió agafa el relleu a la transcendència aportant, a més, grans dosis d'originalitat.

A Tim Powers el puc considerar un referent en molts aspectes, tot i que en ocasions algunes obres seves se m'hagin fet una mica costa amunt (Declara o Esencia oscura per exemple) és de savis recalcar que realment posseeix obres d'extrema lucidesa d'aquelles que és pràcticament impossible oblidar o que et desapareguin del teu subconscient. Són naturalment l'esmentada Las Puertas de Anubis o La Fuerza de su mirada i la que encara mancava per recuperar: Última ronda.

A més, la present novel·la és potser la que més m'ha recordat (salvant les distàncies argumentals) a la mítica Las Puertas de Anubis: Ofereix una barreja eclèctica, divertida i a vegades incomprensible entre mitologia antiga, màgia, probabilitat, estadística, fantasmes, possessions, intercanvi de cossos i no sé quantes coses més. I a més de forma coherent tot i que les estrictes regles màgiques que l'autor aplica a la seva obra no tenen el detall de definició que usen per exemple altres escriptors com Brandon Sanderson. Les regles hi són, però Powers no les explica, o almenys no de forma ordenada. El fet, però, és que no importa doncs la trama i el ritme són tan trepidants que no ens adonem que l'autor fa i desfà com vol amb l'únic objectiu que la seva novel·la sigui un bon entreteniment.

Scott Crane és un home de mitjana edat que viu a casa seva, en algun suburbi de Los Ángeles. La seva vida està marcada per un passat terrible on va perdre un ull a mans de son pare i on va haver de fugir a causa d'estranys successos. Fou adoptat i adoctrinat per en Ozzie, el seu nou progenitor, fins que va prendre una mala decisió jugant a un perillós joc de pòquer anomenat “L'assumpció”. Les cartes, aquest objecte mundà que des de temps immemorials ha pertorbat la vida de les persones a través del joc, o del tarot. Aquest entreteniment que sembla innocent però que ens obra les portes a interpretar els aspectes màgics que regeixen certs déus, certes entitats primordials que conviuen amb nosaltres o almenys que resten amagades esperant sobresortir. Les cartes, els daus, el joc en definitiva també són un símbol de probabilitat, d'intervenció en el destí, de la possibilitat d'experimentar amb l'atzar i per tant combatre el caos. I a quin lloc del món una persona pot estar influenciada per tots aquesta aspectes innats en el joc i a més ser un lloc únic on perdre's i assaborir aquesta incertesa? Ho heu endevinat: Las Vegas.

Powers, utilitzant la seva sempre fama de gran documentista ens ofereix un escenari únic i original per excel·lència on gaudir de la màgia: La capital de Nevada, Las Vegas, la ciutat del pecat, la diversió i la disbauxa. I l'autor, sense faltar a la seva paraula ens mostra una ambientació acurada que ens teletransporta perfectament a les calors d'aquell desert on ha crescut la desmesurada i absurda ciutat de Las Vegas, només possible gràcies a un embassament artificial del riu Colorado i a la tossuderia (i visió) de la màfia que va alçar-hi el primer hotel-casino: El ja mític Flamingo.

Tornem al tema: Scott Crane, deia, viu amb certa tranquil·litat però ja han passat més de vint anys des que va perdre una partida decisiva de pòquer i ara sembla que els fantasmes del passat (bé, de fet del mateix present) l'obligaran a prendre partit per no perdre la seva ofuscada ment i de passada el seu cos). Sembla que els astres i la màgia confabulen per remoure els fils del destí i per apuntar a certs personatges que Powers s'encarrega d'emmirallar en les pròpies cartes de la baralla francesa (i espanyola): Jotes, reines de cors, piques etc... Així doncs, Crane, haurà de fer les maletes i anar-se'n a Las Vegas per enfrontar-se al seu pare, per no perdre la seva ment i la seva vida tal com la coneix almenys. Powers, barreja aquí mites antics celtes i artúrics com el del rei Pescador, màgia ancestral, l'energia i clarividència que poden desprendre les cartes del tarot... i tot això barrejat amb persecucions, tiroteigs, humor i molta acció. El ritme és constant i no tenim temps d'avorrir-nos. Potser sí de no entendre en ocasions el paper d'algun personatge però que a la llarga no ens importa perquè llegir Última ronda significa viure el moment amb tanta intensitat que podem dir-nos: “Segueix llegint, és igual això”.

Una altra cosa que m'agrada de Tim Powers és que sovint els seus personatges són grans patidors. Talment l'autor estigués posseït per l'esperit un màster de rol especialment psicòpata que maneja els seus jugadors posant-los un esquer davant perquè avancin sens fer cas a mutilacions, ferides, cops i maltractes varis; els personatges que defineix Powers també són ferits i maltractats de mil formes. I us asseguro que ens expressen el seu cansament o abatiment. Són antiherois, persones sense massa escrúpols i sovint sense cap ànsia de mirar més enllà d'ells mateixos que reben per tot arreu però que tiren endavant ni que sigui de forma agonitzant (aquí estic pensant especialment amb La Fuerza de su mirada també).

M'he atrevit a imaginar aquesta novel·la com una orgia de màgia primitiva en una ambientació contemporània, divertida, absurda en ocasions però que si te la prens com el que és, capaç de fer-nos gaudir com un episodi del Dr. Who d'aquells que no pots fer res més que somriure per molt que no l'entenguis, entraràs de plè en una història que perfila el sentit de la meravella de la fantasia de forma memorable.

Última ronda doncs, és una novel·la que cal llegir sense expectatives clares, i deixar-se portar pel ritme frenètic de la prosa de Powers i per una trama que pot resultar senzilla a priori però que l'autor s'encarrega de recargolar per fer-la més addictiva, com si l'espremés amb força per treure-li tot el suc possible. Per a tots aquells que volen experimentar amb històries plenes de detalls i amb grans dosis d'originalitat on la fantasia és la reina de la festa, no us perdeu les novel·les de Tim Powers, i clarament Última Ronda és una de les millors.

La novel·la es presenta sota un nou títol (l'anterior traducció, del 1993, es va anomenar La última partida) i està traduïda en aquest cas per Cristina Macía i també amb una gran portada d'Enrique Corominas. La novel·la es va endur l'any1993 premis de la talla del Locus i el World Fantasy, un fet que evidencia amb quina originalitat va irrompre dins el fandom mundial.

Eloi Puig

28/11/2018

.

Premis:

1993 World Fantasy
1993 Locus Fantasia

 

Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.