l'ÚLTIMA NIT ABANS DE PERDRE'NS
(2025)

Ramon Mas

Editorial:
L'altra editorial
(2025)

Col.lecció:
L'altra tribu

Núm: ---

Pàgines: 134

He llegit poques obres d’en Ramon Mas, però puc afirmar sense despentinar-me que la seva prosa l‘he trobat sempre més que notable i en ocasions, extraordinària. El per què, com passa tot sovint, és difícil d’explicar.

No acostumo a llegir molta fantasia juvenil, més que res, per manca de temps i per prioritzar  històries amb trames que a pressumiblement m’atrauen més. Però de tant en tant em deixo arrossegar cap aquest espai indefinit que és el crossover juvenil i que tant pot agradar al meu jo de quinze anys com a qui us escriu aquestes línies.

La última nit abans de perdre’ns és una novel·la curta que ens presenta a un trio d’amics: l’Excel —diminutiu d’Excèlsior—, un noi tranquil, tirant a tímid però que va força a la seva, la seva millor amiga des de la infantesa que és la Júlia, companya de classe i confident, una noia amigable que treu de notables cap a munt però que no és ni estúpida ni creguda; i finalment tenim a la Irene, nova des de fa uns mesos al poble, una mica gamberra, energia pura, una persona que encaixa perfectament tant amb l’Excel com amb la Júlia. Independent i crítica, potser no és la millor estudiant de l’institut però acabada d’arribar de la gran ciutat al poble de Puigsech, somia en marxar de nou i viure pel seu compte

He parlat del poble: Puigsech, un indret especial on en Ramon Mas hi ha ambientat algunes de les seves històries: Un poble especial, on hi passen fets, sovint, inexplicables, però que s’accepten en certa manera com a normals. Un poble que viu immers en un realisme màgic tal com vam poder gaudir-lo per exemple a Afores.

Aquest cop, però, l’autor utilitza aquest escenari rural i fantàstic per posar-nos en la pell de tres adolescents, en especial a la de l’Excel, que és el narrador en primera persona, en una novel·la juvenil que marcarà el seu ritme a base de problemes arrelats a aquesta edat indeterminada entre els 15 i els 17 anys, on tot és possible, on tot és intens i on els amors, les baralles, les gelosies i rancúnies son a l’ordre del dia. Però també aquella facilitat per perdonar, per girar full o per buscar camins d’entesa.

I és que l’Excel, emboirat per una escena que acaba de contemplar, sentint-se traït i com tot bon adolescent que es preui, maximitzant el problema fins a extrems estúpidament egoistes, descobreix una cabana perduda al bosc. Hi entra i llavors ocorre un fet màgic, fantàstic i absolutament trencador amb la seva realitat.

Aquest fenomen dins aquesta cabana sobrenatural és el punt d’inflexió de la seva relació amb les dues noies. El que és curiós és aquest element fantàstic no interacciona de forma viva amb la història: Queda al marge en el fons. És un fet misteriós i irresoluble, fora de context, —potser habitual a Puigsech— però que si no existís, si l’Excel, no l’hagués trobat, la nostra relació entre el trio protagonista hagués pogut seguir el mateix camí.

Perquè l’Excel, la Júlia i la Irene son com zombis sense una identitat marcada. No saben el que volen ni a qui volen. I es natural: Son adolescents carregats tant d’hormones com d’estranyesa pel mon on viuen que sembla regit per normes i convencions que no van amb ells. La novel·la té un cert to pessimista —i per què no, nostàlgic— que relaciono directament amb una etapa de la vida de la qual volem recordar sempre els bons moments però que en el fons ens va fer patir mes del que acceptem reconèixer.

Potser peco de saberut, o m’imagino coses que no son, però aquesta cabana màgica potser és com una metàfora sobre el canvi vers al desconegut, les noves etapes, la necessitat de deixar enrere certs sentiments, de cremar el passat. Son sentiments plens d’emotivitat adolescent i per tant intensos, vívids. Molt més que la que mostrem, sovint, els adults

Una lectura que m’ha recordat les sensacions de L'esperit de l’últim estiu de Susana Vallejo, potser per l’ambient rural, potser per allò de cercar una última aventura, una complicitat que separi als protagonistes del món exterior, que els permeti seguir somiant... que encara no s’han fet grans.

La última nit abans de perdre’ns és una lectura agradable, amb una prosa lleugera i dinàmica que ens acosta als problemes d’aquests nois i noies que busquen aferrar-se a quelcom que els faci sentir-me millor.

Sí, és una novel·la que m’he llegit en una tarda com qui diu. I que m’ha sorprès —torno a recalcar-ho— aquesta desconnexió entre el fet fantàstic i la història en sí, a no ser que només sigui simbòlic —i aquí, reconec, normalment em perdo—. Però que amb el final que ens proposa Mas, m’inclino a afirmar un cop més, amb la referència que feia de cremar amb el passat —o el present— per embarcar-te en una nova etapa, potser lluny de la fantasia, potser lluny de sentiments viscerals i on el seny guanyarà poc a poc la batalla a la rauxa... per bé o per mal.

I si l’autor no volia di res de tot això... també m’està bé, perquè la novel·la et fa passar una bona estona, entretingut i amb ganes que a Puigsech passin més fets estranys... encara que a vegades no m’importaria que esdevinguessin més explicables.

Eloi Puig
04/10/2025