La torre de cristal

EL LIBRO DE LOS CRÁNEOS
Tower of Glass
(1970)

Robert Silverberg

Editorial:
La Factoría
(2010)


Col.lecció:
Solaris Ficción

Núm:
135

Pàgines:
297

Traductora:
Almudena Romay

Altres edicions:

ESPANYOL:
1990 Martínez Roca: Super Ficción (2a época)




La torre de cristal  

A aquestes alçades, no enganyo a ningú sobre la meva afinitat i devoció a un autor com Robert Silverberg, un dels més grans mestres de la ciència-ficció del s. XX. Fa poc algú parlava per les xarxes socials sobre que l’autor porta quasi bé una setantena de WorldCons a l’esquena, cosa que li confereix encara més un aire de llegenda vivent. Molts sabeu també, que a finals dels anys seixanta i principis dels setanta és quan va tenir una explosió creativa d’obres que passarien a la història per la seva gran qualitat —L’home dins el laberint, Regreso a Belzagor, El libro de los cráneos, Muero por dentro, Alas nocturnas... així com diversos contes també excepcionals—. D’aquesta època daurada encara em manquen algunes novel·les per llegir i una d’elles, inexplicablement, la tenia a la pila des de feia molts anys. Parlo de La torre de cristal.

Aquesta novel·la és un altre èxit literari de Silverberg que va més enllà de la simple especulació científica perquè ens aporta també un neguit intern sobre grans dilemes de la humanitat com és la creació de vida artificial i l’ús que se’n fa d’ella. Perquè no ens enganyem, a La Torre de cristal trobarem teletransportació, intercanvis de personalitat a través d’ones cerebrals, enginyeria genètica, comunicació extraterrestre, una reflexió sobre la dualitat religiosa i científica... però sobretot tracta de la intel·ligència artificial, dels robots, de la vida creada en tancs i del que pensa aquesta vida no natural del seu paper dins la història de la humanitat

Simeon Krug és un magnat que té un somni: Contestar una comunicació suposadament extraterrestre, conèixer una nova forma de vida, aprendre, compartir, intercanviar... Krug és un romàntic de la vella escola, un home fet a sí mateix que ha creat un imperi de mecanismes artificials del qual una Terra quasi bé utòpica se n’aprofita. Krug ha dissenyat la vida artificial perfecta: Els sintètics. Robots que no només semblen humans sinó que no es poden quasi bé diferenciar d’ells —Silverberg s’avança en una dècada a Dick en aquest aspecte—. Les seves fàbriques creen vida en tancs i els atorga tres nivells d’intel·ligència. Els gamma, la més baixa, obrers; els Beta, que posseeixen capacitats de lideratge també; i els Alfa, sintètics plenament conscients i capacitats per fer tasques impossibles pels humans. Tots els sintètics viuen en barris afins, posseeixen un cert grau de llibertat a les hores d’oci i treballen per a empreses o directament pels humans. I el mateix Krug en té milers a les seves enormes factories i programes.

Però Simeon Krug té un projecte mastodòntic, impensable, descomunal que ja ha començat a alçar: una torre de cristall que ha de fer un quilòmetre i mig d’alçada i que s’utilitzarà com una torre de comunicacions per mirar d’establir connexió amb una raça extraterrestre que envia un missatge repetitiu des de fa anys. L’empresari, somia amb comunicar-se amb els alienígenes de forma més o menys instantània quan la torre funcioni. I a Krug li brillen els ulls només de pensar-hi, el seu esperit romàntic és molt encomanadís i com a lector també aspires a palpar aquest sentit de la meravella que et proporcionen els anhels del magnat. M’ha recordat vivament al personatge Karoly d'Branin, aquell apassionat científic creat per George R. R. Martin a Nightflyers que somiava a topar-se amb una raça alienígena de llegenda.

Però tornem a la Terra i deixem de somiar per un moment. Aquí tenim els robots, els sintètics que esperen quelcom més. Els alfa han muntat una religió amagada que adora a Simeon Krug, el seu creador, una corrent que demana obeir cegament a la persona que els va atorgar la vida perquè així creuen que empès per la paciència i la generositat, els acabarà alliberant i atorgant els mateixos drets que als humans. Ja hi ha alguns robots a les esferes polítiques reclamant —sense massa èxit— que els robots puguin viure al mateix nivell que els humans.

I aquí és on el geni de Silverberg es desplega i ens ofereix una aventura de ritme frenètic, amb diàlegs plens de vida i que ens acosta a la lluita per la llibertat i a la recerca de l’equilibri entre la política i la religió per obrir-se pas en una societat soterrada i amagada plenament artificial. Una lluita que podem equiparar a l’esclavitud patida per les comunitats negres a un país com els EUA durant tants segles i que ja sabeu, torna a estar de màxima actualitat. Però és un afany que enfronta als mateixos robots, alguns partidaris d’accions més incisives, mentre d’altres esguarden el camí de la religió per alliberar-se.

(...) “La economía humana depende del concepto de los androides como propiedad. Eso puede que cambie, pero no a tu manera. Ese cambio solo puede venir de un acto voluntario de renuncia por parte de los humanos.
    — Qué suposición tan ingenua. Les atribuyes virtudes que en verdad no tienen.
    — Nos crearon a nosotros. ¿Pueden ser demonios? Si lo son, ¿Qué somos nosotros?
    — No son demonios —dijo Archivero—. Son seres humanos que son ciega y estúpidamente egoístas. Hay que educarlos para que comprendan qué somos y qué nos están haciendo. No es la primera vez que hacen algo así. En otro tiempo, hubo una raza blanca y una de negra, y los blancos esclavizaron a los negros..." (...)

Unes reflexions que podem posar avui dia en plena actualitat i no només quan parlem de racisme. A través, doncs, d’aquesta premissa, Silverberg, elabora una novel·la increïble que ens omple d’arguments sobre el què pot significar la vida, sobre els problemes filosòfics a que es pot enfrontar un sistema artificial per determinar el seu lliure albir, sobre els corrents místics i acientífics que es poden generar en un entitat pensant —provingui d’un úter, d’una proveta o d’un tanc— i per tant la cerca d’equilibri en aquesta lluita entre la raó i la religió, el fanatisme.

(...)” ¿En esto consiste ser humano? ¿Estas decisiones, estas dudas, estos temores? Entonces, ¿Por qué no seguir siendo un androide? Aceptar el plan divino. Servir y no desear más. Alejarse de estas conspiraciones, de este lío de emociones, de esta maraña de pasiones". (...)

Silverberg aprofita aquesta premissa per oferir-nos una visió religiosa original i enfocada  completament a una persona —viva, a més—, on els androides reciten les tripletes d’ARN, les seqüències genètiques que són la base de tota vida. Cerquen la redempció també, com un perdó per una existència que no emergeix pels conductes habituals però que pot formar part d’una nova evolució. Aquest terme és important per l’autor. El primer capítol ja és una oda a l’evolució, al canvi constant i a l’adaptació al medi i a mesura que llegim més, l’autor dirigeix la seva atenció a que la humanitat ha de canviar constantment... i si existeix la més mínima possibilitat de trobar vida extraterrestre... cal llançar-s’hi de cop. M’encanta aquest fragment:

(...) “Si estás en una cárcel te escapas. Si ves una puerta, la abres. Si oyes una voz respondes. Eso es el hombre. Y por eso estoy construyendo la torre. Tenemos que responderles. Tenemos que decirles que estamos aquí. Tenemos que llegar a ellos, porque hemos estado solos demasiado tiempo, y eso hace que tengamos idees raras sobre nuestro sitio y nuestro propósito. Tenemos que seguir avanzando, salir del océano, subir por la playa, salir, salir, salir, porque cuando dejemos de movernos, cuando volvamos la espalda a lo que tenemos enfrente de nosotros, entonces será cuando volvamos a tener de nuevo branquias." (...)

Ja ho veieu, un llenguatge intens, molt viu i estimulant. Hi ha capítols plens de vitalitat, paràgrafs que corren a la velocitat del pensament i que m’ha recordat molt a l’estil que empraria tres anys més tard amb obres com Muero por dentro.

Un altre gran clàssic, doncs, del que he gaudit moltíssim. Tant per la seva senzillesa de plantejaments com per sobretot per l’extraordinària capacitat de Robert Silverberg per connectar amb el lector i oferir d’una manera amena i distesa, conflictes i dubtes sobre la vida, la ciència, el futur o la mateixa evolució... tot plegat una meravella.

Eloi Puig
26/08/2020

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: