TITANS
(2025)

Albert Font

Editorial:
Chronos
(2025)

Col.lecció:
Parany

Núm: 02

Pàgines: 336

Il·lustradora:
Nadezda

Imagineu-vos un gegant caminant pausadament per l’oceà sobresortint quasi completament de les seves aigües. De fet, la seva alçada és tan desmesurada que els seus peus i cames simplement xipollegen sobre les onades. Només ha d’alçar breument un peu per continuar el seu camí de forma impertorbable. De les alçades, d’entre els núvols, penja un fildorcador, un enorme tub que està connectat a la boca del gegant i l’alimenta. Però siguem més precisos: la seva figura és tan enorme que no el podem anomenar gegant: És un colós, un tità. I en el seu cos immens i desmesurat hi viuen uns éssers que formen ciutats i societats. I aquests paràsits, que s’alimenten i s’aprofiten de les segregacions del Tità per viure...son els humans.

És impossible que amb un escenari així no et vinguin al cap altres obres que han ofert un cos gegantí com a territori on transcorren els fets fantàstics de l’obra en qüestió. El primer que vaig descobrir fou a Remolcando a Jehová, un sàtira amb clau d’humor sobre el cos del mateix Déu, caigut sobre l’Atlàntic. Recentment i de forma més nostrada llegia també Les Terres dels cossos que es desfan de Roger Coch, una novel·la que s’endinsa en la creació dels mites i les llegendes però que també ofereix un enorme cos de carn i ossos on els humans desenvolupen les seves vides. Ara bé, aquest és el primer cop que em trobo que el gegant, el tità, és viu i camina. Una perspectiva única —que em recorda vagament i a una altra escala a jocs com el Shadow of Colossus— i que Albert Font ens presenta de forma fascinant oferint uns misteris realment inquietants al voltant de per què uns humans habiten sobre un ésser d’aquestes característiques.

Nosaür és el nom del tità però la nostra protagonista és la Ran, una noia de dinou anys que viu sobre l’espatlla dreta, juntament amb els seus pares i tot un poble amb vistes infinites al Granblau, l’oceà per on camina el tità. Els humans fa segles que s’aprofiten dels recursos que proporciona Nosaür. Han confeccionat camins, ascensors, rutes per viatjar per tot el cos i aprofitar tot el que pot oferir el tità: Des de restes de pell, pèls o ungles que s’utilitzen per fabricar tota mena de d’estructures, fins als residus de la mesclissa, la pasta amb que algú alimenta el tità a través del fildorcador.

“Passat al migdia vaig arribar esbufegant a l’extrem del miradors dels lilàs. A les balconades exteriors de l’espatlla dreta de Nösaur, que és el tità immens, gibós i granític que el meu poble parasitava”

La Ran és una noia inquieta que arrossega un dol no superat: El de la seva germana petita que durant una visita a les parts inferiors del tità per recollir algues va caure i no se’n va saber mai més res. La Ran no ha superat aquest trauma i està convençuda que la seva germana ha de viure en algun lloc. Ja fa temps que idea un pla per visitar les parts altes de Nösaur on l’Acadèmia guarda secrets sobre el tità i sobre el món que els envolta.

I aquest serà, doncs, el petit-gran viatge a través de diverses parts del cos del tità Nösaur que segueix caminant sense cap objectiu però sense cap aturador per un immens mar buit on no s’albira cap mena de terra o lloc habitable que no sigui el mateix tità. La Ran s’aventurarà per regions extremes com la rerebarba, repleta de boscos de pèls i perills i també contactarà amb altres pobladors. A través del seu viatge descobrirem —de forma una mica imprecisa— com funciona la societat jeràrquica dels humans que habiten sobre Nösaur. No tothom rep els mateixos recursos i sembla que els estaments més afavorits no reparteixen de forma equitativa la mesclissa i altres béns.

Però el millor serà descobrir aquest sentit de la meravella d’un ecosistema que es regula sol i d’on s’aprofita tot el que el Tità produeix. M’ha agradat especialment, però, la part més fosca d’aquesta dependència envers al colós com per exemple la presència dels nodrissos, persones addictes que es queden enganxats de per vida al suc vital que es la mesclissa. De fet, tots els humans beuen aquesta pasta llefiscosa refinada i els aliments i aigua només son consumits de manera opcional, com a complement. Tots estan aviciats a l’aliment amb que es peixa el tità… encara que no ho sàpiguen.

“Els nodrissos eren considerats ascetes, somiejadors d’alt nivell. Jo feia equilibris entre el fàstic i la llàstima. Pensava que més valia llançar-se a l’oceà amb un roc lligat als peus que romandre de per vida d’aquella manera com mol·luscs ebris de somnis.”

Albert Font ens ofereix una lectura amena, amb un gran domini lingüístic a través d’una narració que ens evoca a imatges molt poderoses sobre una història centrada en una recerca impossible per superar un dol. A vegades el to de la novel·la sembla més juvenil i d’altres, en canvi, pot esdevenir cruel i feréstega de cop i volta, assenyalant que el submón dels que viuen sobre el Tità no es un camí de roses i que pot ser també, un infern.

El ritme és elegant i els misteris es van succeint de manera que l’interès va creixent a mesura que avança la novel·la. De fet, tens la impressió que aquest univers és molt més enorme del que podria semblar i de fet així és. Però d’això te n’adones de forma abrupta i un tant planera: I és que l’autor arriba un moment que sembla no tenir paciència per seguir dosificant la informació. En un capítol que m’ha semblat un tant artificiós se’ns narra l’origen de Nosaür i de trot plegat: Dels humans, de perquè viuen allí, del futur i de molts aspectes que crec que l’autor podria haver desenvolupat amb més cura amb més pàgines tot i que reconec que llavors potser estaríem parlant de més d’un volum.

La part final de la novel·la dona la sensació que està com comprimida, i que les resolucions resulten un pel precipitades amb un cert deix d’impaciència per tancar temes. Els darrers capítols expliquen massa coses en poc temps. La narració flueix però agafa un tram de ràpids, com si l’autor busqués acabar aviat la seva història.

Hi ha fins hi tot un canvi de narrador i una recerca de relíquies que no he acabat de trobar-li el sentit. Mentre que alguns paràgrafs dels darrers capítols son sublims, especialment el darrer: «Amor i sang», que amb un aire poètic i èpic alhora ens transmet visions hipnòtiques que et deien bocabadat, també tens, tanmateix,  la sensació que l’Albert Font hagués pogut esprémer mes adequadament algunes parts de la història, tot i fer-les encaixar bé a la trama final.

Com a segona novel·la —recordem que Font es va donar a conèixer el 2022 amb l’estimable L’hereu de la mort—  Titans, és un salt qualitatiu per la proposta original i la fascinació que ens produeix una història com aquesta, repleta de moments emocionants i de misteris que ens fan esbatanar els ulls. Crec sincerament que és una molt bona novel·la tot i que dona per molt més, per expandir un univers de forma extraordinària, un món que potser l’autor s’ha esmerçat massa en aturar en sec i del que —n’estic convençut— tos en voldríem saber més,

Eloi Puig
23/11/2025