La Tierra permanece
CF/ POST-APOCALÍPTICA

LA TIERRA PERMANECE
Earth abides
(1949)

George R. Stewart

Editorial:
Gigamesh
(2016)


Col.lecció:
Ficción

Núm:
55

Pàgines:
336

Traductor:
Lluís Delgado

Altres edicions:

1962, 1967, 1980, 1995, 2004, Minotauro

La Tierra permanece  

Permeteu-me una petita anècdota: Quan fa cosa de vint d’anys i escatig (coi, de quasi tot fa vint anys sempre) vaig voler dedicar-me a això de llegir ciència-ficció amb una mica més de profunditat donat que pràcticament només havia llegit a Asimov, Clarke i per desgràcia certa trilogia sobre la terra formació marciana; vaig decidir instruir-me llegint clàssics. Dit i fet, un dia vaig baixar les escales de la Llibreria Gigamesh i em vaig posar a regirar. Em vaig quedar amb dues novel·les a la mà, curiosament de la mateixa editorial; vaig llegir les contraportades, vaig valorar els autors i em vaig estar almenys deu minuts sense saber per quina decidir-me: l’una era La Tierra Permanece de George R. Stewart; Però em vaig quedar amb l’altra: Solaris d’Stanislaw Lem, una obra mestra.

Sempre m’he dit que un dia em llegiria La Tierra Permanece però què voleu que us digui: El temps passa, i les lectures s’acumulen, les tendències, els gustos i el temps pressionen. I ara, sí, finalment m’he llegit la nova traducció de Lluís Delgado de la present edició que ha publicat l’Editorial Gigamesh. I la principal conclusió que he tret és que hagués escollit la que hagués escollit aquell dia, ambdues novel·les eren, són i seran clàssics indiscutibles i excel·lents novel·les a gaudir per tothom (no només pels afeccionats a la ciència-ficció). Més val tard que mai, però estic content perquè com es sol dir, l’espera ha valgut la pena.

Desconec si abans de la publicació aquesta novel·la (el 1949) s’havia tractat el gènere post-apocalíptic amb la profunditat i tendresa amb que George R. Stewart ho va fer amb la present novel·la. Probablement hi havia algun relat, conte o història que s’hi referia però potser no de forma tan explícita com aquesta. Isherwood Williams és un jove geògraf que comprova com la civilització se’n va a norris a causa d’una estranya malaltia. Ell se’n salva gràcies a una mossegada de serp que li subministra alguna mena d’antídot. El fet, però, és que quan torna dels seus estudis a la muntanya on vivia força retirat es troba amb un desolador paisatge: la majoria de la humanitat ha mort.

Stewart ens ofereix un relat sobre les impressions personals que durant dècades Ish obtindrà d’aquesta caiguda generalitzada de la societat humana. La primera part del llibre és un tempteig on Ish viatjarà d’una punta a l’altra del país buscant supervivents. És de destacar la manca d’emocions del personatge que accepta de forma resignada el nou estatus en un món que ja no existeix. La seva vocació (repeteixo, és geògraf, una feina molt digna i malauradament poc valorada) i el seu sentit de l’anàlisi el mantindran captivat però sense ser resolutiu. L’autor ho escenifica molt bé en aquesta frase:

“Al día siguiente salió de casa para observar qué sucedía, sin dejar de pensar en la obra teatral que esperava presenciar”

En aquestes primeres setmanes Ish no reacciona, és un simple espectador que observa i que comença a fer les seves pròpies conjectures de com esdevindrà el futur. Són pensaments que l’autor ens reflecteix en forma de paràgrafs premonitoris que tan es poden ocupar del què mels ocorrerà a les ovelles com a les grans ciutats. Són com flamarades de pensaments descrites per una Cassandra resignada que preveu mil i un futurs per a cada una de les plantes, conreus, animals i restes de la civilització humana. I ningú que l’escolti o que li pugui rebatre l’esmentada previsió.

Els primers pensaments d’Ish són sempre de caire científic donada la seva mentalitat analítica, intentant explicar o més aviat auto suggestionant-se del perquè de la davallada humana. La seva teoria principal es resumeix amb aquesta reflexió:

“En cuanto al hombre, no hay motivos para pensar que, a largo plazo, vaya a escapar al destino que han sufrido otras criaturas. Si existe la ley del flujo y del reflujo, su situación actual es extremadamente peligrosa. A pesar de las guerras, las plagas y las hambrunas, ha aumentado en número durante diez mil años y ese incremento ha ido acelerándose de manera paulatina. Desde el punto de vista biológico, el hombre lleva ya demasiado tiempo gozando de una buena racha.”

Però... i els restes de la humanitat? Val la pena ajuntar-les? Unir-les d’alguna manera? Aquí és on Ish recapacita al conèixer a una dona i on poc a poc es veu amb la necessitat de crear una petita civilització, un poble, una llar amb altres supervivents. Ish té esperança en crear un nou model de civilització i en això és centra en la segona part de la novel·la. El nostre geògraf té somnis, té idees i sembla ser l’únic amb certa capacitat intel·lectual (Aquí podem entreveure de resquitllada alguns perjudicis que intuïm de l’autor sobre les persones poc destres en la lectura o la ciència) per tirar endavant un projecte com aquest que inclou per exemple escola per aprendre a llegir i escriure  als més menuts, per mirar de continuar el llegat de la raça humana. I és que el que més li dol a Ish és que els coneixements de la societat (aquí representats en la gran biblioteca universitària que visita sovint) no es perdin en l’oblit.

Aquella mirada analítica que observava el món com si fos una obra de teatre es converteix poc a poc en una mirada que cerca l’estudi antropològic de la seva mini societat a fi de trobar la millor manera de sobreviure i continuar un llegat que tants segles ha costat construir pe a la humanitat. Ish vol teixir una societat nova i per tant ha d’intentar comprendre les necessitats i els petits vicis de la gent que hi viu. Des de la religió antiga als nou mites i especialment a la importància dels símbols com a àncores on la gent es pot agafar en aquesta nova vida que tan dràsticament els ha capgirat l’existència. Fins i tot veurem alguns moments de certa crueltat intel·lectual quan es vol protegir la nova tribu de la sang que pot provenir de persones retardades.

El nostre geògraf és un dirigent com cal però que entrelluca un futur que no és el que ell desitja, només de quan en quan un raig de llum entre aquests núvols negres l’impedeixen enfonsar-se en l’apatia.

Deixant una mica les implicacions de la trama, el cert és que Stewart escriu de forma amable, relaxada, molt amena i que convida a reflexionar més que a patir o gaudir d’emocions fortes. Ish és el nostre protagonista, el nostre heroi si voleu, però les seves accions són quotidianes, regides per la lògica, no per l’emoció, almenys en bona part de l’obra.

Tot i que aquesta segona part és la que he trobat més interessant, haig de reconèixer que la darrera és la més emotiva i que Stewart sap descriure a la perfecció moments sublims que et perduren a la ment.

Una obra que m’atreviria definir com a íntima, tenint en compte que està plenament centrada amb un sol protagonista, una novel·la que trobo molt coherent, especialment ben narrada i que s’allunya d’obres que busquen una confrontació o tensió entre personatges o entre el medi i la resta de la societat. No, El títol és molt explícit en aquest aspecte i Stewart no ens enganya en cap moment. La Tierra permanece és una reflexió que ens arrossega a pensar que no som res, que gaudim, com comentava en aquella cita, d’una bona ratxa però que potser no cal estar preparats pel pitjor ni caure en histerismes doncs al final sempre perdura quelcom, sempre hi haurà algú que prendrà decisions i continuarà la història amb una visió pròpia.

Un clàssic amb majúscules. No us el perdeu.

Eloi Puig

13/07/2019

 

Premis:
1951 International Fantasy Award  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.