TIEMPO DE MARTE
Martian time-slip
(1964)

Philip K. Dick

Editorial:
Minotauro
(2008)

Col.lecció:
Biblioteca
Philip K. Dick

Núm: ---

Pàgines: 250

Altres edicions:

2002 Minotauro, Biblioteca Philip K. Dick

1979 Sudamericana. Nebulae Sudamericana, 18

1978 Edhasa. Nebuñae 2ª Época, 24

Tiempo de Marte és una novel.la dickiana.

Sota aquesta òbvia afirmació –I més si tenim en compte que va ser escrita per Philip K. Dick- s’amaguen una sèrie de característiques que ens acosten als tòpics que explota l’autor en les seves novel.les més conegudes. Però es que si no tinguéssim aquesta informació, crec que arribaríem a la mateixa conclusió doncs a mesura que hom avança en la trama de la novel.la, comprova que molts dels ingredients, molts dels trets argumentals ens aboquen directament a bona part de l’obra de Philip K. Dick.

Tiempo de Marte també és un llibre estructurat al voltant dels personatges, una novel·la que treballa les històries quotidianes, les vides privades de persones poc interessants a priori o que semblen poc integrades en l’obra però que a la llarga esdevenen el motor de la novel.la; Dick tant pot parlar sobre conflictes matrimonials típics, com de viatges en el temps a través de la ment d’un esquizofrènic... ostres! Això és possible en una mateixa novel.la? Ens cal llegir-la a dos nivells? Doncs no, no ens cal fer cap esforç ni cap lectura paral.lela. Dick té la suficientment capacitat narrativa per transmetre’ns la més especulativa de les teories sobre les possibilitats de la ment o els problemes de consciència d’una esposa avorrida que somia amb l’adulteri amb la mateixa facilitat.

Però anem a pams: A Tiempo de Marte, el nostre planeta veí està sent colonitzat per masses d’immigrants provinents de la Terra. Hem d’imaginar-nos un Mart molt més proper al de Les Cròniques Marcianes de Bradbury que no pas al Mart real i feréstec de Kim Stanley Robinson. Hem de pensar també en una fase avançada de colonització, en un moment en que ja existeixen ciutats i una infrastructura mínima per obrir negocis, col.legis i hospitals però alhora on topem amb una societat on els espavilats fan negoci sota la batuta de petits capos locals, on existeix contraban de matèries primeres, les granges resten aïllades i les terres allunyades dels famosos canals marcians resten salvatges..., un lloc on en definitiva s’ha traslladat el vell somni americà. En el fons és una extrapolació molt a l’estil del far-west: una mena d’Amèrica profunda ubicada en sòl marcià sustentada per una classe mitjana-baixa de colons que fugen d’una Terra cada cop més dura per viure.

Ah! I no ens oblidem dels marcians: Una raça molt emparentada amb els humans que més ens recorden a aborígens australians que a cap altra cosa i que Dick no s’esforça en establir-ne l’origen: El cas és que a Mart hi ha habitants autòctons però amb nivell cultural i tecnològic típic de tribus nòmades africanes o com deia, australianes. Existeix racisme en vers als foscos – tots ells són negres- alguns dels quals estan domesticats i serveixen als terrestres talmen com si l’home blanc estigués prenent possessió del Congo. Coneixen el terreny i tenen certes creences místiques però són considerats poc més que salvatges. No sabem si Dick pretenia exercir una crítica a la supremacia blanca –recordem que la novel.la és del 1964, en plena descolonització africana- però en molts aspectes ho sembla.

En tot cas, l’important és que Dick defineix un escenari propi d’una colonització per llançar-se després a escriure sobre allò que més li atreu: Les drogues, els poders de la ment i especialment sobre la percepció i l’alteració de la realitat... i tots aquests, trets fonamentals en la bibliografia de l’americà, els trobem aquí – de fet, aquesta novel.la és la que m’ha recordat més fins ara a Ubik, potser la novel.la més paradigmàtica de la seva obra.

L’autor en proposa un seguit d’històries creuades de múltiples personatges, sense protagonistes absoluts, de persones normals amb feines trivials: Mecànic, prostituta, psiquiatre, venedor, contrabandista, mafiós local... però també hi incorpora l’esquizofrènia d’almenys dos dels seus protagonistes, especialment la del nen Manfred que segons es sospita té certa capacitat per entreveure el futur. Aquí és on Dick aposta fort per una teoria fantàstica: La que l’esquizofrènia és una alteració del temps que fa que la persona en qüestió el percebi de diferent manera i per tant potser pugui entreveure temps futurs o passats.

Ah! Genial! Un plantejament d’aquells que et fa treure el barret, tan per original com per atrevit. Però Dick és Dick i la seva ànsia en fer-nos percebre a nosaltres també alguns estats esquizofrènics fa que acabem dubtant de tot plegat. I es clar, al final totes aquestes teories sobre la ment i l’esquizofrènia només es mantenen d’aquella manera... el final del llibre és ambigu i poc desenvolupat,  molt per sota de les expectatives creades. Però crec que a l’autor li importava més recrear i fer-nos dubtar de la realitat d’alguna de les ments dels personatges que no pas de lligar amb coherència totes les seves propostes... tot i això, la prosa fluida de Dick t’enganxa de manera que deixant de banda la nostra satisfacció personal de com es resol el llibre, ens trobem immersos en les paranoies esquizofrèniques d’alguns personatges amb la mateixa facilitat com si estiguéssim llegint una novel.la costumista.

Com deia, una novel.la purament dickiana.