TÀNDEMS
FANTÀSTICS

Diversos autors

Editorial:
Spècula
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: 05

Pàgines: 212

Il·lustrador:
Àlex Santaló

Que el segell Spècula s’estigui postulant com una de les editorials més interessants de gènere que aposta pels autors de casa nostra és un fet innegable. I és que en només el seu primer any ja va treure quatre novel·les; el salt —lògic— a les antologies era només qüestió de temps.

Ara que repasso per segon cop aquests relats, me n’adono del gran encert que van tenir els editors a l’ajuntar a autors de primer nivell però que probablement no havien treballat mai junts abans en un mateix text. I és que cada conte està escrit a quatre mans sota la inspiració d’escriptors que sovint tenen estils dispars i es mouen per camins diferents. El resultat és aquest Tàndems Fantàstics que acaba de rebre quatre nominacions als premis Ictineu d’enguany: Tres pels relats “La maledicció d’Eco”, “La llavor de la revolta i “Codi lliure” i una per la mateixa antologia.

Comencem amb “La maledicció d’Eco” (Ricard Ruiz & Inés Macpherson), un conte que s’endinsa en el fabulós món de la cerca de parella. La Mary sembla haver trobat l’home dels seu somnis quan comença a jugar amb una aplicació de cerca de relacions però poc a poc va descobrint quelcom de pertorbador… el Marià i ella s’assemblen massa i la Mary troba una mica desconcertant que coincideixin en gairebé tot. Una història amb bon ritme i una inquietant trama que va in crescendo, potser una mica predictible però de molt bon llegir. Un bon conte per començar aquest repte sobre la dualitat

“Les Menadettes” és la única història del recull que s’allunya completament del fantàstic i m’atreviria a dir que és la que llueix més literàriament. Escrita per la Roser Cabré-Verdiell i en Víctor García Tur és un conte hipnòtic sobre drogues, devoció i voyerisme. Dualitat entre el Camil, un camell que trafica amb droguesi tres noies disposades a tot per convergir amb el seu ídol en un concert. Puresa i amistat contra enveja i maldat. El relat t'acompanya al ritme de la música, dels batecs. T’atrapa i et manté sempre alerta. Narrat sota diferents ulls és molt notable amb un final potser una mica massa eteri.

Sembla que al Marc Pastor gaudeix cada cop més jugant amb l’humor (recordem que fa poc ens presentava la versió encara més humorística de L’horror de Rèquiem amb el joc de Lo Rol de Rèquiem). En canvi, crec que és el primer cop que llegeixo un relat de la Isabel del Río que estigui enfocat al riure. Del Río sol acostar-se més al terror oníric i sobrenatural i els seus relats (com els recollits a La casa de Ícelo) ho evidencien bé. Aquesta és una d’aquelles col·laboracions que no m’esperava, potser pels estils radicalment diferents d’ambdós autors. El resultat és “Adveniment infernal”, un relat irònic amb l'humor negre com a referent. Un dimoni està preocupat per un tumor que li ha sortit al coll (el qual li parla i el controla a estones, per cert). Això significa que li toca anar a revisió a un especialista infernal en aquesta mena de coses i no rebrà precisament bones notícies. “Adveniment infernal” és un conte fantàstic replets de jocs de paraules i gags de ràpida lectura on Pastor i Del Río sembla que s'ho passin bomba escrivint junts. Potser haurien de repetir... i tampoc seria cap bajanada expandir aquest univers d’humor bíblic. Ves que no ens topem un dia amb una versió de Bons averanys a la catalana!

Canviem de registre i de to: “L’aprenent i el mestre” d’Albert Villaró i Jaume Valor ens porten una història molt més calmada. Un aprenent aparentment jove busca el seu mestre, el seu referent, en una trobada en un bar. Allà descobrirà coses que no havia pensat o que no s’havia adonat fins ara. Una història fantàstica amb rerefons metaliterari. Interessant però pel meu gust li manca força i de ser més resolutiva.

“Mur de foc” de l’Ivan Ledesma i el Quim Gómez evidencien que els dos autors connecten molt bé. No és el primer cop que col·laboren (recordem aquell originalíssim pròleg que va guionitzar Gómez per la novel·la El carrer del xiprer de Ledesma). En aquest relat trobarem una lluita entre dos personatges que frisen per sortir d’un lloc inhòspit mentre una foscor irreal els envolta. Tens i ben portat, poc a poc notem que té quelcom d’estrany. Final gamberro que tanmateix no desllueix el conte. Molt bé.

A la Mar Bosch sembla que li agraden els escenaris de solitud post apocalíptica. Conec només un parell de novel·les seves, la més destacable de les quals és L’edat dels vius. A l’Adrià Pujol és el primer cop que el llegeixo. El conte que ens ocupa, “Arrels i budells” és de caire catastrofista i com comentava, ambientat en un moment on sembla tot perdut i la solitud regna. Hi trobarem a dues dones que mantenen una conversa a través de la ràdio (de fet, tot el conte és una conversa) comentant el mal que els ha vingut a sobre: El que sembla una plaga de plantes que es mengen a la gent però que acaba convertint-se en una relat més aviat surrealista. M’ha resultat massa estrany.

Més clàssic és el relat de l’Alícia Gili i l’Edgar Cotes: “La llavor i la revolta”, una bona història on s’enfronten un humà, vigilant de la boira, i un monstre. L’un vol preservar l’status quo, l’altre vol retornar al mon on vivia abans de l’arribada dels humans. Conflicte potser poc original però escrit amb ritme i molta energia. M’ha fet passar una molt bona estona.. 

“Figueres geminada” de Maria Mercè Cuartiella i Joan Manel Soldevilla (dos autors fins ara desconeguts per mi) és una d’aquelles històries que t’atrapa des de bon començament perquè el que exposa és fascinant. Tenim davant nostre una idea molt engrescadora que juga amb la fantàstica teoria de què passaria si tota una població (Figueres en aquest cas) es desdoblés i s’obtinguessin còpies exactes de totes les persones que hi residien en aquell moment. El comportament, la ètica, el. pragmatisme… tot està ben esbossat però la idea es queda solament amb el que és: una idea. El relat està narrat sota una perspectiva poc empàtica, com si llegíssim una crònica de successos i el final no porta a enlloc de manera que no he acabat d’entendre què ens volien dir els autors.

“Codi lliure” de l’Elena Bartomeu i la Laura Tomàs és potser el conte més experimental (en forma i contingut). Es tracta d’un interessant exercici que es el resultat d’una conversa entre programes que de sobte s’han alliberat de les persones humanes a qui assitien. Sentiment d’individualitat i llibertat tractat amb cert humor. Dona joc a generar especulacions de com podria evolucionar un codi informàtic sense estar lligat a un programador. La posada en escena es també original amb frases curtes que s’intercanvien a cada cantó de pàgines entre emoticones i fotografies. L’he trobat versemblant i amb un aire renovador. Potser a l’escriure només una conversa directa, però, es perd una mica l’entorn literari. Però molt bé.

I acabem  amb els dos monstres de la ciència-ficció més espacial com son l’Enric Herce i e l’Hèctor Rivadeneyra que ens presenten “Auerbach vs Kramer”. Amb un estil humorístic marca de la casa (Rivadeneyra) i les intrigues bibliotecàries (marca de l’Enric) ens topem amb una relat que detalla el dia a dia d’una nau generacional amb les instruccions que deixa la Maria Teresa, que està de guàrdia durant tres anys en un trajecte que està durant segles. Els peus de pàgina son encara mes divertits. Un format atrevit que sincerament m’agradaria veure novel·lat algun dia.

Duets d’escriptors que havien de parlar sobre la dualitat. Aquesta era la premissa dels editors que tot s’ha de dir, no sempre s’ha complert al peu de la lletra, però que ens ha deixat un recull fantàstic de grans noms que han col·laborat en portar-nos històries eclèctiques sobre els nostres gèneres preferits.

Com vaig comentar fa un temps això seria com un diàleg entre oponents o entre parelles que pot resultar tan deliciós com angoixant, tan real com fantàstic.

Eloi Puig
06/04/2024