La sangre de los elfos
FANTASIA ÈPICA

LA SANGRE DE LOS ELFOS
Krew elfów
(1994)

Andrzej Sapkowski

Editorial:
Bibliópolis
(2003)


Col.lecció:
Bibliópolis fantástica

Núm:
07

Pàgines:
253

Saga:
Geralt de Rivia /3

Lectures relacionades:
El último deseo

La espada del destino
Tiempo de odio
Bautismo de fuego
La torre de la golondrina
La dama del lago



Altres edicions:

2008 Alamut

La sangre de los elfos  

Fa sis anys i mig que vaig acabar de llegir La espada del destino.

Com passa el temps… recordo com si fos ahir quan vaig comprar de cop tres novetats que en certa manera van revolucionar la fantasia d’aquest país: Juego de tronos, La estación de la calle perdido i El último deseo. Aquesta darrera, obra del més tard conegudíssim Andrzej Sapkowski havia de ser la porta d’entrada a l’univers de Geralt de Rivia, un personatge nascut per trencar motlles en una fantasia heroica d’alta qualitat literària. I ho va ser. Els dos primers volums de la sèrie, El último deseo i La espada del destino, reculls de contes protagonitzats pel bruixot Geralt, van ser un èxit. Sembla que la idea de l’editorial era treure dos llibres a l’any més o menys i tenint en compte que a partir del tercer volum, regnava una estructura en forma de novel·la i no de contes, vaig decidir a esperar a que sortissin tots set volums. Em vaig prometre no caure un altre cop sota l’efecte Martin i no poder seguir una saga que m’encantava per no estar traduïda o escrita. Òbviament he faltat a la meva paraula i he començat altres històries inacabades – Urnas de Jade, El nombre del viento…- però ara per fi, podré llegir a Geralt de Rivia amb coherència i de forma ininterrumpida… això si la segona part de La dama del lago, el darrer volum, no es fa pregar.

Però he esperat més de sis anys. La memòria falla i volia començar amb bon peu, així que he repassat els relats que segons les meves notes tenien una vinculació més intensa amb la present novel·la: “Cuestión de precio” del primer volum i “La espada del destino” i “Algo más” del segon. Aquests contes narraven l’origen de la relació de Geralt amb Ciri, la princesa sense regne que estava predestinada al bruixot. Els contes m’han semblat tan intensos i ben narrats com aleshores i he gaudit com mai rellegint-los.

Amb La sangre de los elfos, Sapkowski continua l’acció iniciada als dos darrers contes esmentats i obre la narració a altres esferes doncs ara tenim una novel·la que serà seguida de quatre més i amb un sol arc argumental. Partim d’una sèrie d’avantages: Coneixem els personatges principals, tan físicament com emocionalment (Geralt, Yennefer, Ciri, Jasker…) i per tant ens podem acomodar a un nou món que esclata davant nostre. Per començar trobem un mapa on ja podem referenciar els regnes i la situació geopolítica, també se’ns fan breus incisos sobre la història de com els humans van arribar a aquestes terres i van començar a instaurar un nou ordre, desplaçant poc a poc als no humans (elfs, nans, dríades, mitjans…) als boscos o a l’extinció. En el fons és una història coneguda, molt tolkiniana, aquesta d’arrasar amb el vell ordre i provocar que els éssers sobrenaturals vagin sent oblidats.

El títol de la novel·la no està escollit a l’atzar: La sangre de los elfos és una expressió que porta a l’ambigüitat al parlar tant del vessament de sang èlfica –això enllaça amb els temes més èpics de la novel·la: el racisme, l’expulsió dels elfs dels seus hàbitats, en definitiva part del rerefons argumental- però també al referir-se a la sang que corre per les venes de la nostra protagonista: Ciri. En ella recau ser el centre d’atenció de la novel·la i la majoria dels misteris que es van obrint al seu voltant. No sabrem exactament a quina sang es referia l’autor quan cercà el títol, però de ben segur va ser una elecció meditada.

La trama argumental converteix la història en una novel·la més coral, amb moltíssims més personatges, que intervenen esglaonadament, fins al punt que podem dir que Geralt és poc protagonista en aquesta primera entrega; Ciri s’endú sense dubte aquesta petita glòria. Ja no ens trobem davant una fantasia heroica que segueix l’heroi – o anti heroi- per allà on va; ja no tenim una sola línia d’acció, ara posseim tot un ventall de possibilitats, intrigues, personatges, regnes, boscos, societats vives… i és llegint La sangre de los elfos quan notem que els esdeveniments comencen a precipitar-se; estem davant una fantasia més èpica on el nostre bruixot albí no sempre condueix l’acció si no que més aviat assoleix el paper d’acompanyant.

Geralt i Ciri fugen de la destrucció del regne de Cintra i s’instal·len a Kaer Morhen, la fortalessa on resideixen els bruixots on Ciri serà entrenada en l’art de l’espasa. Però a l’exterior es van coent conspiracions i amenaces. Per ara Nilfgaard ha aturat la seva escomesa en vers als regnes del nord però sembla que el descontentament de les races no humanes, especialment els elfs va en augment fins al punt que diversos escamots s’han unit i lliuren una petita guerra de guerrilles contra les societats humanes. Però el principal problema per Geralt arriba quan descobreix que pràcticament totes les potencies persegueixen a la seva nova pupil, Ciri, amb intencions desconegudes.

Sapkowsi és gat vell, ja al primer capítol destaca l’habilitat de l’autor per resumir a través de la interpretació d’un poema dels fets rellevants de la vida de Geralt, Ciri i Yennefer, narrats en els volums precedents. Perfecte com a recordatori. Per la resta, vull ressaltar les mateixes virtuts que oferien els contes anteriors: un tractament del llenguatge sublim –la traducció del polonès ha hagut de ser complicadíssima- al retratar perfectament els diversos estaments socials: La incultura dels pagesos, la jerga dels comerciants, la finesa de la noblesa; no importa de quina raça siguin, el que importa és l’educació que han rebut. També tenim un gran tractament de les lluites: dinàmiques, ràpides, plenes de tensió i breus. I com no, aventura i intriga. Un còctel que tot just Sapkowski comença a remenar.

Però sobretot destacaria els personatges i les races que poblen el món de geralt: Grisos tots ells. Sapkowski aposta per que tohom tingui dret a escollir si és fidel amb un bàndol concret o a sí mateix. Observem l’actitut de plebeus i comerciants, però també de guerrers, guardaespatlles i fetillers. Molts segueixen el seu instint i no sempre als de la seva raça. Sapkowski ha sabut crear una confusió molt humana atorgant l’ambigüetat a certs personatges que es debaten entre actuar segons els seus principis o segons el que mana la majoria.

L’ambientació on es desenvolupa la trama argumental no deixa de ser en part una alegoria sobre temes actuals en el nostre món: l’ecologisme, la contaminació, la desparició d’espècies. L’autor li ha donat un toc ecològic a la novel·la, la qual s’inclina a comparar implícitament el paper de l’home al nostre món: L’explotació del medi ambient i dels recursos naturals, el foment de guerres fraticides entre nacions, el racisme cultural i físic en vers a races no humanes…

Però tot això és secundari, el que importa és que després de més de 6 anys sense acostar-me a l’univers de Geralt de Rivia he gaudit quasi com el primer dia. És dificil valorar el llibre tenint en compte que només és el començament d’una història que es desenvoluparà al llarg de cinc volums, però com sempre, m’ha deixat satisfet.

Eloi Puig, 19/12/09

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: