SPINA
(2026)

Quim Gómez

Editorial:
Editorial Clandestina
(2026)

Col.lecció:
Crims.cat

Núm: 102

Pàgines: 196

Al Quim Gómez, alguns el coneixem pels contes que han estat publicats en diferents reculls els últims anys però ara em toca descobrir-lo en la faceta de novel·lista. Spina és la segona novel·la que publica i ha estat guardonada amb el IV Premi Aritzeta Via de Creixell. Aquest és un premi de novel·la negra però, com sovint passa, també podem etiquetar clarament a Spina dins la ciència-ficció.

I més, si tenim en compte que l’ambientació i els escenaris de la novel·la es basen —i homenatgen— a un recull de contes publicat per Mai Més Llibres fa uns anys titulat Barcelona 2059. Ciutat de post-humans, podem constatar que estem parlant de pura ciència-ficció especulativa especialment pel que fa a les aplicacions d’una nova tecnologia puntera. Això sí, és una història narrada sota un punt de vista criminal, on els personatges es veuran immersos en una trama policíaca.

Així doncs, podem definir Spina com un thriller de tecnologia especulativa i rerefons noir. Una aventura de gran dinamisme on l’autor treballa una prosa basada en bona part en diàlegs i els capítols curts que fan volar les pàgines davant nostre i no te n’adones que ja te l’has acabat.

Aquest és un dels factors més positius de la novel·la al meu entendre: Un gran ritme, capítols curtíssims, un ritme desbocat i una diversificació de personatges i de situacions en el temps que ens atrau i enganxa. Els flashbacks cap al passat del començament i els diferents punts de vista de personatges que comparteixen la història son els elements que ens ajuden a completar el trencaclosques d’una investigació que es centra en les capacitats i habilitats del mecanisme anomenat «spina».

«Spina» és un implant que a priori pot ajudar a la connectivitat de l’individu en la societat altament digitalitzada en que s’està convertint Barcelona. Aquest dispositiu és un mirall dels ginys de l’avantguarda creativa que representa l’illa artificial de Nova Icària, davant de les costes de la capital catalana, on es desenvolupen els experiments relacionats amb els cíborgs, també anomenats post-humans. La Laura és una persona que l’utilitza per superar la seva ceguera però poc a poc comprovarà que alguns paràmetres sembla que no funcionin adequadament. La Judit és una mosso d’esquadra que també l’utilitza per a la seva feina diària. I moltes altres persones s’han implantat l’«spìna» al seu cap mer millorar les seves condicions diàries o simplement per augmentar el seu potencial en el món laboral o les seves capacitats en l’oci.

El cas és que una sèrie de morts sobtades semblen apuntar cap al fabricant o almenys cap a l’entorn d’aquests instruments de millora corporal. I les quatre protagonistes d’aquesta història: Laura, Judit, Susana i Cesca prendran les regnes per descobrir què ha passat. L’autor creua les seves trames personals en diferents blocs de la novel·la de forma molt intel·ligent de manera que anem desxifrant la línia temporal de la història a través de la mirada de les diferents protagonistes

Tanmateix, he trobat a faltar una ambientació més treballada. Els que ja hem llegir Barcelona 2059. Ciutat de post-humans, estem familiaritzats amb l’escenari però un lector que no el conegui, potser trobarà a faltar referències de com funciona aquesta Barcelona futura. A Spina li manca profunditat a una trama què és rodona però alhora també un tant superficial per l’escassa ambientació i uns personatges tot just perfilats. Recordem que bona part de la novel·la es basa en intercanvis de diàlegs curts i incisius.

A destacar, doncs, el bon ritme, la fluïdesa dels capítols i la història ben lligada i amb final que s’encara a la política i somia trencar l’estatus quo d’una classe política que no és capaç de moure un dit per la ciutadania ni pel país. Un desenllaç que obre les portes a idees més que notables per expandir aquesta societat de post-humans però que només deixa anar les pinzellades principals. Això és lògic, tenint en compte que Quim Gómez s’havia d’esmerçar més en tancar la novel·la de forma correcta que no pas en especular sobre el futur.

Com a curiositat: Quim Gómez no només fa un petit homenatge als autors que van ser inclosos a l‘antologia de Barcelona 2059. Ciutat de post-humans... sinó que tots els noms propis que apareixen a la novel·la son noms reals d’autors, editors i d’altres persones relacionades amb la ciència-ficció catalana. Una picada d’ullet al fandom català, doncs.

Eloi Puig
10/05/2026