|
FANTASÍA ÉPICA
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
LA SOMBRA
|
| La sombra de sus alas | |||||||||||||||||||||
|
Hi va haver un temps o els adolescents devoràvem sense parar novel·les de fantasia èpica escrites a l’ombra de El senyor dels anells. En dèiem «dragonades». Algunes d’aquelles novel·les van passar a la història i ens ven fer créixer amb els ulls esbatanats i un somriure indefinit a la cara mentre somiàvem amb mons replets de dracs, guerrers, mags i molta batalla. La saga de la Dragonlance en va ser un exemple, potser el més important. La espada de Joram o El Ciclo de la Puerta de la Muerte també va tenir el seu gran moment. Però aquells adolescents, poc a poc, també s’anaven cansant de llegir refregits i històries protagonitzades per herois i races que quasi bé sempre venien a ser el mateix. D’aquí el malnom de «Dragonades». L’editorial encarregada de portar-nos la felicitat en forma de fantasia èpica, la que tenia —diguem-ne—, el monopoli, era Timun Mas. I suposo que intentava treure tot allò que li arribava de la fantasia anglosaxona encara que la qualitat de les obres proposades, sovint, fos mediocre. Entre tot aquest guirigall hi ha algunes novel·les que recordo amb molt d’afecte. Deixant de banda les dues primeres trilogies de la Dragonlance, una novel·la em va sorprendre molt positivament en aquell temps —parlo del 1992— ja que era la primera vegada que un autor tractava a un monstre, a una bèstia amb un estil diferent: atorgant-li sentiments. I amb una perspectiva que per mi va ser colpidora a l’època. En aquell moment la vaig valorar quasi amb un quasi excel·lent i vaig dedicar-li algunes breus paraules de referència per recordar-les posteriorment (penseu que can Kraken encara trigaria onze anys a obrir-se). Estic parlant de La sombra de sus alas, de Bruce Fergusson, una de les meves novel·les preferides de l’adolescència que vaig llegir per primer cop l’any 1992 i un segon cop... que no vaig apuntar (Idiota!) i que ara he volgut tornar a rellegir per poder fer-ne una ressenya com cal i per animar-vos a tots a buscar-la en algun mercat de vell. El primer que cal comentar és que la novel·la sembla que pertany a una trilogia anomenada «Sis regnes» escrita pel mateix Bruce Fergusson però que a l’estat espanyol només va arribar aquest primer volum, (Llavors no teníem ni idea que hi hagués més novel·les ambientades en el mateix món fantàstic. Recordeu que al 1992 internet era ciència-ficció encara). Però això no és gens important perquè cal assenyalar que La sombra de sus alas és completament auto-conclusiva i no deixa cap fil penjat. I el segon que vull destacar és una anècdota i és que l’extraordinària coberta (que va ser el que em va cridar l’atenció per comprar-lo) fou il·lustrada per en Ciruelo Cabral que segueix dibuixant dracs fantàstics i que és una de les millors cobertes de l’època que recordo... però que no correspon amb la realitat de la novel·la. Suposo que a Cabral li van explicar breument la trama i ell va dibuixar un magnífic drac... però l’Erseiyr, la bèstia co-protagonista de la història... és una mena d’ocell gegant amb plomall negre. Tanmateix, dins al meu cap l’Erseiyr, sempre serà el drac de la coberta que va dibuixar Ciruelo Cabral. Però perquè m’estic embolicant amb la presentació de la novel·la? perquè s’ho val, us ho asseguro. La sombra de sus alas té algunes particularitats i una història darrera digna de ser llegida. Tenim una aventura fantàstica completíssima amb guerres, grans batalles i setges, presons infectes, bèsties fantàstiques, personatges misteriosos i un protagonista que sí, segueix de prop el mític camí de l’heroi però d’una manera potser inusual, refrescant i molt notable. Lukan Barra és un pobre desgraciat que intenta sobreviure exercint de fuster. El seu germà gran fa temps que va ser desterrat i l’enemistat entre ells ha crescut des que aquest últim ha retornat a la ciutat amb uns poders curatius que li han permès seure a la dreta del Sanctor, el dictador de Myrcia. El país fa segles que proporciona un tribut en forma d’or i joies a Rizzix, un Erseiyr que viu a les muntanyes. Aquesta bèstia és com una au gegantina que no sembla importar-li massa els afers dels humans però mai els ha atacat suposadament degut al pagament puntual dels tresors dels contribuents. Però ara, la nació enemiga dels escarrians està preparada per atacar al Sanctor i a tot el poble de Myrcia. La seva maquinària de guerra és descomunal, els seus exèrcits, els més poderosos del continent; compten a més amb nombrosos stalkers, una mena d’artròpodes peluts de nombroses potes articulades que poden escalar murades i que propaguen la por i el desconsol entre els aterrits Myrcians. Lukan Barra es veurà immers en una gran batalla per defensar la ciutat, descobrirà els forats més immunds de les presons del Sanctor i acabarà decidint anar a buscar l’ajuda de l’Erseiyr, intentant subornar-lo amb més joies i or. Pel camí es creuarà diverses vegades amb Rui Ravenstone, la ex parella del seu germà Vearus. Una dona forta, independent i completament imprevisible. Cal destacar que aquí la única gent que podem considerar innocents o els bons de la trama son els vilatans, els pagesos, la gent corrent. Tots els poders dels regnes que s’enfronten estan corromputs i tenen un aire de poder absolutista i on només miren per les seves butxaques i seguretat. El Sanctor de Myrcia, doncs, no és cap gran rei que vulgui defensar el seu poble. És un miserable que només pretén continuar exercint la seva autoritat sigui com sigui. La novel·la ens proporciona eines per reflexionar sobre el poder o la tirania com era d’esperar, però també ens mostra a un monstre que no és un simple animal irreflexiu o una cavalcadura afiliada als humans, com seria un drac de la Dragonlance per exemple. No, l’Erseiyr és una bèstia amb personalitat i raonament, amb una visió condescendent de qui és immortal encara que no perfecta. A les notes de la meva primera lectura, ara farà trenta-quatre anys, entre d’altres coses, destacava que la novel·la pretenia renovar el gènere amb grans innovacions, personatges més profunds i un llenguatge directe, racional i dur al que no estava massa acostumat. No sé si aquelles paraules eren exagerades o no però el fet és que sí que crec que va ser una de les primeres aproximacions al grimdark modern, a aquella fantasia violenta, fosca i amb escenes escabroses que et deixen tocat. A La sombra de sus alas, s’insinuen violacions en la foscor, trobem lluites esfereïdores, centenars de morts per batalles èpiques i un llenguatge que a vegades em va semblar cruel i despietat i que exposa les misèries de la gent de tota condició. Naturalment, tot això es barreja amb una trama de caire heroic però sense pretendre-ho, amb molts matisos entre bons i dolents, i amb un caràcter propi que m’ha tornat a deixar un gran plaer en la seva lectura perquè la novel·la no escatima esforços per explorar tot tipus d’aventures i situacions: Des de fantasia urbana a l’exploració de boscos i coves i sobretot l’èpica intrínseca en la seva trama. I un gran final. Oh Sí! Quin final! Hòsties! Com l’he gaudit. Si això es dugués a la pantalla, seria una pel·lícula llegendària per recordar. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||