SATÈL·LITS
(2019)

Elisenda Solsona

Editorial:
Males herbes
(2019)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 60

Pàgines: 219

Aquest és el segon recull de contes que llegeixo de l’Elisenda Solsona. Bé, de fet, el primer d’ells —Cirurgies— es tractava d’una antologia de microcontes que seguien una temàtica comú. Aquest cop, l’autora d’Olesa també ha volgut lligar-los però de manera més etèria o potser subtil sota l’absència d’una mirada que ha desaparegut del firmament: la de la Lluna.

Així doncs, aquest fix-up d’històries tan quotidianes tenen en comú que transcorren sota l’efecte de la desaparició de la Lluna. Però de fet, aquest fet no comporta conseqüències directes especialment importants. Solsona ens narra una sèrie de relats molt intimistes que potser son influenciats per la pèrdua del nostre satèl·lit, o potser no,  tanmateix, només és una excusa per poder oferir un element desestructurador, pertorbador, que ajudi a submergir-nos en aquest món de l’autora que combina el realisme més quotidià amb els elements més fantàstics i surrealistes.

Haig de confessar que el seu estil m’ha recordat al de l’Ariadna Castellarnau, per senzill i efectiu alhora, perquè amb quatre pinzellades t’involucra en una història que t’hipnotitza i que t’encadena a uns personatges que simplement són esbossats però que t’atrapen de bon començament. A diferència de Castelllarnau, els contes d’aquest fix-up coquetegen amb la fantasia i no pas amb la ciència-ficció i te’ls has de prendre com petites peces trencades, miralls que deformen la nostra realitat i la nostra percepció d’allò normal, a vegades mitjançant històries tristes, d’altres usant l’eina del surrealisme per fer-nos somriure o per desconnectar-nos.

El primer conte és el que per mi aconsegueix més atrapar-nos. Es tracta d’”Engranatges”, un retrat perfecte de la parella protagonista, de les seves pors, ànsies, anhels i dubtes. Una història que ens ofereix la mirada combinada dels dos personatges antagonistes: un aprenent a fotògraf obsessionat per realitzar el seu projecte personal en una estació d’esquí abandonada i el tarannà més pràctic però també més tendre del seu home, que busca com convèncer-lo per adoptar un fill. Final esfereïdor i completament perfecte.

“Rems” és un relat molt trist, senzill, cuidat. Amb poques línies l’autora crea una complicitat entre els personatges impressionant i el to alegre dels flashbacks ho és tant que ja t’esperes que en qualsevol moment es pugui tòrcer. Una bonica història d’amor amb final tràgic.

El tercer conte, “Vies”, m’ha deixat més fred. És un relat curt del qual a mesura que avança el diàleg que tenen dues noies te n’adones de per on anirà el final però trobo que la naturalitat amb que es tracten aquestes converses és a la vegada el seu punt fort i el feble, especialment pel final colpidor que s’endevina.

Una història, altre cop molt intimista és “Finestres”. Una reconciliació familiar en una nit sense Lluna —literalment—. Un conte on el protagonista busca purgar el sentiment de culpa però que trobo escapçat. Potser necessitaria més pàgines, al meu parer.

El surrealisme és l’amo i senyor dels fets que es descriuen a “Balls”, una història entre còmica i absurda que ens presenta a una parella d’enamorats; ella anirà per primer cop a sopar a casa els pares d’ell i està nerviosa per quedar bé. Però el sopar li reportarà un munt de sorpreses que la trasbalsaran. Tot plegat serà tan surrealista que m’ha desconcertat massa.

A “Sals de bany” tornem a trobar-nos una història trista i amb punts melancòlics. La dependència d’una noia respecte a la seva parella depressiva és el punt de sortida. Molt ben narrada també i que ens condueix a un final angoixant però que no li he trobat massa la seva intenció. Em costa entendre què ens volia dir l’autora.

Tornem a un altre gran conte, “Closques”, una història que amaga les veritats, com les closques de les tortugues, que oculta els secrets interiors de cadascú. Intens, poètic, trist i definitivament un relat que ens porta a contemplar la crua realitat a través d’una faula, d’un conte narrat en primera persona — cosa que el fa més punyent encara— i que ens treu la bena dels ulls, sota la visió dolça duna memòria que no vol recordar.

I arribem a “Reixes” un altre molt bon relat que ens acosta a la figura d’una noia esquerpa, imaginativa i diferent que passa unes vacances en unes colònies per adolescents on s’enamora d’una companya i s’encaterina d’una zebra i on viu una història d’amor extraordinària. El final torna a jugar amb nosaltres amb el surrealisme fantàstic però jo em quedo molt especialment amb les sensacions que desperta la narració de l’autora en aquell intens estiu.

Senzillesa però gran sensibilitat són els adjectius que em venen al cap ara mateix per definir tots aquests contes. I sí, complementats amb elements fantàstics que poden encaixar —o no— amb aquesta Lluna desapareguda. Potser aquests contes són també satèl·lits que viatgen al voltant d’una idea, d’un fet impossible que els atrapa a tots, girant i girant i consolidant a una autora que ja m’ha demostrat dos cops que paga a pena tenir present.
                 
Eloi Puig