El salze cec i la dona adormida

el salze cec i la dona adormida
Blind wilow, sleeping woman
(2006)

Haruki Murakami

Editorial:
Empúries
(2008)


Col.lecció:
Narrativa

Núm:
316

Pàgines:
351

Altres edicions:

ESPANYOL:
2008. Tusquets editores, Andanzas




El salze cec i la dona adormida  

Diuen que d’aquí a uns centenars d’anys només sobreviuran dos gèneres musicals: La música clàssica i el jazz, potser per aquest motiu per les cobertes i sales de la nau Enterprise d’Star Trek, només sonaven aquests gèneres i no d’altres de populars avui dia com el pop o el rock…però això ara no ve al cas.

A Haruki Murakami li agrada el jazz, es nota en cada pàgina que llegeixes dels contes recollits a El salze cec i la dona dormida. Molts d’aquests relats tenen algun element jazzístic que tot i no ser protagonista en la trama, sí que dóna idea d’alguns dels gustos de l’autor. A mi el jazz no m’acaba de fer el pes, prefereixo una forma més antiga d’expressió musical com el blues. M’agrada el blues per la continuïtat en el ritme i perquè la lletra, les veus, poden improvisar sobre una base sòlida. El jazz en canvi arriba i marxa sense dir res… t’ho fa passar molt bé durant una estona però no persegueix un objectiu concret, t’explica una història de forma magnífica però aquesta no et queda retinguda, no tens el ritme al cap. Això és el que em passa amb l’obra curta de Murakami -el cas de la novel•la Kakfa a la platja és un pèl diferent-: Em delecto amb la seva prosa, amb la seva capacitat de mantenir l’interès per la narració, però em desagrada la facilitat en que les seves històries et marxen del cap, com si mai haguessin existit, com una interpretació improvisada de jazz que no ha quedat recollida en cap partitura.

Els contes presentats aquí per Murakami són d’un eclectisme total: Tant ens trobem amb relats amb un sentit del costumisme i de la vida diària extrems com altres que juguen clarament amb el realisme màgic. Molts d’ells tenen una temàtica de rerefons semblant amb trames que exploren la soledat, les relacions de parelles, els silencis, el tractament del sexe… I totes elles tenen en comú que semblen més expressions del pensament de Murakami sense una fita definida, com si l’autor li vingués al cap una història i no sabés com tancar-la, com acabar-la. Òbviament no és una regla que puguem aplicar al 100% dels contes del recull però sí a la majoria d’ells. Murakami parla mitjançant metàfores i subtileses vàries, els contes t’atrapen des del començament però l’autor no es digna a dir les coses pel seu nom i no li agrada deixar entreveure el seus missatges de manera que sovint acabes per no entendre el seu significat. Uns missatges que sovint poden ser interpretats de múltiples maneres i que en tot cas és el lector el que decideix com fer-ho o si fer-ho. Un servidor com a lector s’ha decantat més per la segona opció i deixar d’intentar esbrinar tot allò que no ha entès.

Òbviament hi ha també contes destacables que se surten d’aquesta definició: Des de l’inversemblant – i divertidíssim- “El conte de la tieta pobra”, passant per “El mico de Shinagawa” –un dels més ben tancats-  o el suggerent “Els crancs”. Els dos primers els destaco també com a clars exemples de realisme màgic i el darrer, tot i ser un d’aquells relats que cal tornar a llegir perquè et sembla haver-te oblidat d’algun fet important, perquè et deixa en un estat de reflexió absoluta.
 
Això sí: Llegir a Murakami és una revolució sensitiva. A tots els contes hi trobem una intensitat en els sentits; un se sent repirar, palpar, olorar, veure i degustar el mateix que els personatges dels relats de Murakami, és una sensació teletransportadora, escapista: les pàgines van passant i quan acaba la narració alcem els ulls de la lectura fascinats i decebuts. Fascinats pel viatge astral que acabem de viure, decebuts i resignats sovint per no entendre tot allò que ens ofereix l’autor. Una lectura que agradarà a aquells que valoren l’estil i l’expressió i no els importa l’acabament, la moralina, la trama en sí.

Els relats de Murakami d’aquesta antologia costa deixar-los una vegada has començat a llegir-los, t’absorbeixen; però tant aviat com els has apartat uns dies de les teves prioritats costa també tornar a posar-se a llegir-los. Vaig començar aquesta antologia fa uns quants mesos i l’he llegit en tres tongades: Al juliol, al setembre i al desembre. Quan aconseguia deixar els relats per dedicar-me a altres lectures tenia una sensació que em mancava alguna cosa però després d’un temps em feia una mandra terrible tornar a posar-m’hi… en tot cas són contes que cal llegir-los mandrosament, com aquella magnífica cançó de Els Pets, Agost: amb calma i placidesa, sense presses i paladejant el seu contingut. El salze cec i la dona adormida és pura literatura d’autor, i com a tal no tothom l’apreciarà com és degut – probablement jo tampoc-. Però seguint les metàfores musicals, continuo dient que prefereixo un ritme, una cançó i un missatge clar a una interpretació improvisada que pot ser sublim però que s’esborra en la memòria.

Eloi Puig, 03/01/09

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: