Rosalera
CF- CONTACTES

ROSALERA
Rosewater
(2016)

Tade Thompson

Editorial:
Alianza Editorial
(2019)


Col.lecció:
Runas

Núm:
---

Pàgines:
383

Traductor:
Raúl García Campos



Rosalera  

Que una novel·la de ciència-ficció estigui ambientada a l’Àfrica és ja de per sí un fet extraordinari. Potser tots tenim al cap alguna que altra pel·lícula del director sud-àfricà Neill Blomkamp (Chapie, Distrito 9) però això són mostres cinematogràfiques que surten de l’habitual. I pel que fa a la literatura, si faig un repàs mental rapidet, deixant de banda aportacions recents com Bioko de Marc Pastor o la traducció de Kirinyaga de Mike Resnick (que estrictament parlant tampoc passa ben bé a Àfrica), el darrer cop que recordo haver llegir una trama de ciència-ficció ubicada al sud d’Europa va ser amb la Trilogia ciberpunk de George A. Effinger. O parlant ja de clàssics, podríem afegir El mundo de cristal de J.G. Ballard. Però d’això fa... molt.

Però ens acaba d’arribar, com una mena tempesta tropical eixordadora, aquesta proposta repleta d’idees i escrita per Tade Thompson, una novel·la que transcorre a Nigèria però que té un radi d’afectació molt més gran del que sembla a priori. L’autor anglès (d’arrels nigerianes) ha plantejat una novel·la molt diferent al que estem acostumats i el cert és que el resultat és molt , molt notable.

Comencem pel principi: Rosalera és una història que combina amb precisió desenes d’idees d’última generació al voltant dels contactes extraterrestres o el desenvolupament de poders mentals, passant de resquitllada per la manipulació genètica o fins i tot per l’especulació política... i més encara. L’ambientació és bastant realista, només trencada pels molts elements d’estètica ciperpunk que poblen la novel·la entre els que destaquen la interacció amb la xenosfera (de la qual en parlaré tot seguit)

Ens troben en un futur proper (mitjan segle XXI) i la població mundial ha assumit que els extraterrestres existeixen. Bàsicament perquè han aterrat, en un primer moment al Hyde Park de Londres però després sembla que en una zona propera a la capital de Nigèria, Lagos. Han passat ja uns quants anys d’això i a l’actualitat la cúpula que va aparèixer a Lagos protegint no se sap ben bé què s’ha vist encerclada per milers de persones que l’envolten desesperades per rebre la curació anual. Sí, un cop l’any la cúpula s’entreobre i centenars, milers de persones contemplen com per art de màgia la majoria de les seves dolències desapareixen. Aquesta ciutat que sorgeix del no res per postrar-se davant de l’extrem poder que irradia la tecnologia alienígena s’anomena Rosalera (Rosewater, en l’original)

En paral·lel, però, l’arribada dels misteriosos alienígenes ha desplegat una xarxa invisible de comunicació anomenada xenosfera, un espai on telèpates humans (també dits sensibles) poden submergir-s’hi de forma quasi constant. La xenosfera és un espai d’intercanvi i d’exploració però també un mitjà des d’on els atacs telepàtics dels humans poden desarmar a la gent normal, talment fossin súper-herois de còmic. Perquè ens fem una idea, una de les feines on contracten sensibles és als bancs perquè els seus pensaments saturin la xenosfera i els atacants no puguin accedir a dades bancàries delicades. És una idea que m’atrau molt (i que ja vaig descobrir en un format semblant en un clàssic de l’alçada de El hombre demolido d’Alfred Bester)

Kaaro, el nostre protagonista és molt més que un sensible, és una persona que des de ben petit ha viscut sota l’ombra de Rosalera. Actualment treballa de tallafocs telepàtic però també col·labora amb el servei secret nigerià. És un dels millors actius sensibles que posseeix el govern nigerià. El seu tarannà, però, és l’antítesi d’un heroi: Està cansat d’aquesta vida, no té interès per la seva feina, ni tan sols per les obertures anuals de la cúpula. Arrossega un passat dur que podrem descobrir poc a poc gràcies a què l’autor ens intercala capítols on Kaaro recorda com va començar la seva carrera com a sensible, el seu passat de lladre i com no, el seu reclutament forçós per a servir al seu país.

Cal dir que aquesta combinació entre present i passat que canvia pràcticament a cada capítol és un tipus d’estructura que en general aprovo i em fa sentir a gust però que en aquest cas particular m’ha trencat una mica els esquemes i en alguna ocasió m’ha fet perdre lleugerament el fil. Els capítols són en general curts i el constant canvi d’escenari m’ha atabalat una mica. Potser perquè com a lector volia saber com continuava la trama i els cliffhangers que Thomson anava deixant i el fet d’intercalar dues trames em deixava sempre poc satisfet.

A Kaaro l’acompanyaran personatges molt dispars, des de la seva cap directa dins l’estructura del servei d’espionatge nigerià o la seva novia que són personatges interessants tot i que comuns, a d’altres que ens faran alçar la cella i ens deixarà sense paraules (com en Layi) preguntant-nos si l’autor és un geni o ens està ensarronant.

Un fet curiós és que la novel·la no s’amaga en cap moment que  la veritable fita del llibre és presentar-nos un contacte extraterrestre però curiosament durant bona part de la novel·la l’autor enfoca molt més l’atenció en Kaaro i la xenosfera que no pas en analitzar perquè han vingut els alienígenes i què pretenen. Els poders mentals derivats d’aquest espai invisible creat pels nouvinguts, aquesta xenosfera immensa que abasta tot el planeta és el principal referent que tindrem sobre la tecnologia extraterrestre. Thomson ens situa in media res al començament del llibre i de quan en quan ens deixa anar informació determinant sobre diferents races o éssers que sembla es van escapar en el passat i que conviuen (o malviuen) entre la població. Sí, a la ment ens ve sense pretendre-ho l’esmentada pel·lícula Districte 9, no ho podem evitar, però aquí, repeteixo, l’autor fa esforços per no parlar dels extraterrestres i deixar que el lector es pregunti constantment què va passar o com s’ha arribat a la situació actual.

És potser només al final que Thomson s’apiada de nosaltres i ens narra molts fets, i semi conclusions, tanmateix de forma massa compactada. Des de l’estat de la geopolítica actual on nacions com ara els EUA han literalment desaparegut de l’escenari mundial a resoldre els plantejaments inicials sobre la raó del perquè de la cúpula o de l’arribada dels alienígenes. Però no tot queda explicat, tancat. Hi a punts que m’han deixat més sorprès encara però també amb un mal regust per no poder comprendre’ls degudament (com tot el referent sobre la ciutat fantasma de Lijad), que espero es resolgui més endavant, en les properes entregues.

Rosalera, aquesta ciutat creada des de zero amb barraques i ferralla que ha anat creixent al voltant d’una cúpula sanadora és el punt inicial des d’on Tade Thomson s’ha llançat a conquerir un espai que havia quedat una mica en l’oblit en l’actual ciència-ficció: La del contacte i/o invasió extraterrestre. I ho està fent per la porta gran perquè la novel·la té números per esdevenir una obra imparable si l’autor és capaç de mantenir el nivell en les properes parts de la història.

No ho havia dit (l’editorial ho ha omès) però Rosalera és l’inic d’una saga de tres llibres, l’anomenada Wormwood trilogy o el que podria traduir-se com “Trilogia de l’Absenta”). Esperem que l’autor no trigui massa a concloure-la perquè ens ha deixat amb la mel als llavis.

Eloi Puig,
15/04/2019

 

Premis:
2017 Ilube Nommo  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.