Qui vol el panglòs?
CF- TECNOLOGIA

QUI VOL EL PANGLÒS?
(2015)

Antoni Olivé

Editorial:
Voliana
(2015)


Col.lecció:
Retorn el Sol

Núm:
07

Pàgines:
141


Qui vol el panglòs?  

Fa uns anys vaig tenir un company de feina francès, de cognoms italians i que a part d'aquestes dues llengües dominava a la perfecció l'anglès i el castellà. A més a més també entenia el català i ens animava a tots a que no canviéssim d'idioma quan ens dirigíssim a ell. Tot un políglot vaja. El fet és que una de les converses sobre llengua i identitat que teníem de quan en quan vam reflexionar sobre les conseqüències de la desaparició d'una llengua, cosa que malauradament passa any rere any en algun lloc del món: La conclusió què vam arribar – no gens original per altra banda- era que si desapareix una llengua, desapareix també una manera de pensar, una forma de veure el món i d'interpretar-lo.

És probable que no tothom que llegeixi aquesta ressenya acabi d'entendre o de recolzar aquesta afirmació donat que la seva llengua materna frueixi de bona bona salut, estigui ben protegida o tingui un abast mundial. Però per a una català, el tema lingüístic sempre és un terreny molt sensible precisament perquè parlem un idioma que no està tant protegit com caldria i que any rere any ha de lluitar per no fondre's entre les grans llengües del seu voltant.

Tota aquesta introducció em serveix per presentar la novel·la Qui vol el panglòs? d'Antoni Olivé. Una novel·la que ja té 23 anys doncs va ser escrita pel Premi UPC del 1992 (i fou publicada en castellà un any després per Ediciones B/ Nova donat que va rebre la menció especial del jurat). La versió actual ha estat revisada per l'autor i finalment publicada en català per Voliana Edicions.

El panglòs és un aparell que un futur proper un professor d'una universitat catalana inventa per ajudar durant les seves classes doncs bona part dels alumnes són forans i no entenen el català o el castellà i les classes es solen donar en anglès. Aquest aparell és un traductor universal però amb l'avantatge que tradueix la veu en el mateix moment en que surt dels nostres llavis (i de passada absorbeix els sons originals per no crear cacofonies molestes). Això significa que els alumnes poden posar-se el panglòs i escoltar en la seva pròpia llengua les explicacions del professor o al contrari: Que l'emisor pot parlar amb la llengua del receptor.

Això òbviament obre un món de facilitats en les relacions entre països de parles diferents. Però també dispara les pors sobre les repercussions en un país com Catalunya. Situem-nos: Catalunya a l'any 2038 pertany encara a l'estat espanyol i continua tenint les dues llengües oficials: català i castellà. Però també l'anglès com a llengua oficial de la UE. A part existeix una enorme onada migratòria provinent dels països àrabs (onada que també pateix Espanya) que provoca que a l'ensenyament de l'escola, aquestes persones emigrants hagin d'aprendre fins a 4 idiomes: català, castellà, anglès i àrab. La cosa funciona no sense recança per part de la comunitat àrab ja que consideren que amb menys assignatures de llengua podrien aplicar-se més en altres matèries.

El panglòs sembla la solució als seus problemes. Si s'utilitza en les aules de primàries, els nens no haurien d'aprendre només que una llengua (l'àrab) i per la resta es podrien entendre amb la tecnologia desenvolupada pel panglòs, tot i el problema afegit que l'aparell tradueix sons però no textos. I aquí hi ha la interessantíssima reflexió que ens proposa Antoni Olivé: La relació entre llengua i identitat va molt lligada i més en un país com el nostre on, com deia, la vida futura del català depèn moltíssim del seu ús normalitzat. Però també pot afectar, tot i que en menor mesura a Espanya o a qualsevol país receptor d'immigrants de la UE. Si les persones que arriben no necessiten entendre l'idioma local, les maneres de pensar, de veure les coses es difuminen o millor dit, no varien del país d'origen. I a la llarga el sentiment identitari i de pertanyença a una comunitat o nació es pot desintegrar en un exercici de globalització extrema.

Olivé en la seva novel·la ja ens posa en situacions delicades entre l'ús del català, el castellà i l'anglès però amb l'avinguda del panglòs tot això sembla poder arranjar-se, tot i que a la llarga pot resultar pitjor el remei que la malaltia i acabar per desestructurar una cultura i un país. I potser Catalunya sigui un exemple de llibre dels perills (i avantatges) d'un aparell així. En pocs llocs més del món occidental trobarem un país amb una llengua pròpia no reconeguda i maltractada contínuament per l'estat on està integrada i que durant tants segles ha hagut de lluitar per no desaparèixer. El mateix problema ubicat en una ciutat com Berlín, Roma, Madrid o Varsòvia (per posar exemples) no tindria la mateixa repercussió, sense dubte. La filosofia que s'amaga darrera la novel·la sobre llengua i identitat té un impacte directe en un país com Catalunya, tan poc normal en aquests aspectes.

És una reflexió, com deia, molt interessant i compromesa a la que l'autor no hi aporta solució doncs només pretén sembrar els dubtes necessaris a l'eficàcia d'aquesta tecnologia revolucionària en el camp de la lingüística. És doncs una especulació que hagués funcionat igualment bé com a assaig, l'interès de l'obra recau en el seu aspecte especulador i no en la novel·la amb una trama lleugera que resta totalment sotmesa a la idea de l'ús de la tecnologia traductora. Qui vol el panglòs? Potser no funciona molt bé com a novel·la però sí com a literatura d'idees i com a reflexió. Molt interessant.

Eloi Puig, 07/03/2016


 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.