Qué difícil es ser Dios
CF CONTACTES

QuÉ difícil
es ser Dios

Tрудно быть богом
(1964)

Arcadi i Borís Strugatski

Editorial:
Gigamesh
(2019)


Col.lecció:
Gigamesh breve

Núm:
02

Pàgines
: 340

Traductors:
Justo E. Vasco i
Raquel Marqués


Altres edicions:

CASTELLÀ:
1975, 1991Acervo, Ciencia-Ficción

1989 Círculo de lectores

2011, 2019 Gigamesh



Qué difícil es ser Dios  

Em costa entendre perquè una obra com Stalker, Pícnic a la vora del camí em va resultar una lectura tant interessant i de la que guardo molt bones sensacions i en canvi d’aquesta, Qué difícil es ser Dios, no he pogut connectar-hi massa. Dic això tenint en compte que ambdues pertanyen als mateixos autors (Arcadi i Borís Strugatski) i que són probablement les seves obres més conegudes i tot un referent dins la ciència-ficció russa.

Els germans Strugatski van idear aquesta aventura pseudomedieval però d’arrels que s’endinsen profundament a la ciència-ficció més filosòfica, escrita als anys seixanta en una Unió Soviètica que censurava de manera fulminant certs textos. El fet, però, que la novel·la enaltís de manera més o menys clara el comunisme va propiciar que els censors no detectessin desviacions dels cànons establerts. Se’ls va passar la crítica que amagava l’obra. Això és un punt important a tenir en compte però que igualment no m’ha deixat tan satisfet com esperava doncs les especulacions que ens ofereixen els Strugatski no acabem d’interaccionar amb la trama. Les veig una mica sobreposades.

L’univers del migdia, és l’espai on es situa la trama. Un univers on la Terra compta amb una societat utòpica de caràcter igualitari, plena de científics, nivells altíssims d’educació i una tecnologia de la que se’n fa bon us. La Terra, doncs, sembla haver assolit una mena de societat de marcat tarannà social que podríem equiparar amb certes regles del postulat comunista. Però hi ha altres planetes menys desenvolupats plens d’humans on l’Institut d’Història Experimental envia a observadors per detallar com evolucionen aquelles societats; també per aprendre, però teòricament mai per pertorbar el seu lliure albir. Sí, es diu també que aquesta idea va influir a la famosa Primera Directiva de la sèrie Star Trek on s’especifica que no s’ha d’intervenir en societats menys desenvolupades per evitar condicionar-les. Però segons la meva modesta opinió, a Qué dificil es ser Dios no s’acaba de veure massa bé els problemes ètics o morals que pateix el nostre protagonista (excepte al final del llibre) per desenvolupar la seva tasca observadora. Fent un símil, crec que Poul Anderson ho descrivia molt millor amb les històries de la Patrulla del tiempo (encara que en aquell cas, fossin viatges en el temps que podien pertorbar societats del passat).

Rumata és un observador de la Terra que juntament amb altres companys viu des de fa anys al planeta Arkanar, investigant a una societat medieval i per tant bàrbara i molt allunyada del que entenem per civilitzada. L’autocràcia dels nobles i reis regnen sense oposició i de forma aterridora sobre els plebeus. Però des de fa uns anys aquesta situació ha empitjorat i s’hi entrelluquen símptomes de feixisme i moviment de masses sense que se’n pugui evitar el mal que estan fent. Un dels efectes d’aquest nou setge social és que es pretén eliminar a tots els pensadors o homes de saber per controlar millor la població. Fins i tot es prohibeix aprendre a llegir. Rumata voldrà salvar a un savi que ell creu important tot i que teòricament les seves instruccions són de no intervenir i aquí és quan xoca per primer cop amb les seves directrius i quan es planteja el seu paper en aquell món.

“(…)  No somos físicos, sino historiadores. Nuestra unidad de tiempo no es el segundo sino el siglo, nuestro trabajo no consiste ni siquiera en sembrar; únicamente en preparar el terreno para la siembra. (…)”

Els Strugatski ens ofereix una lectura molt amena, amb un llenguatge col·loquial, casolà, intens que sentim proper i còmode. Però sovint no es centren amb els temes oberts i les aventures i accions de Rumata ens descol·loquen, els autors se’n van massa per les branques i a vegades perdem el fil, especialment dels personatges que hi intervenen. Costa connectar amb ells i la trama no acaba d’ajudar: Una mica dispersa entre viatges a palau i converses poc transcendents.

Cap als darrers capítols, però, els autors aconsegueixen centrar l’atenció del lector descrivint moments durs que evidencien millor les contradiccions morals que ha d'assumir Rumata amb la no intervenció de la malaltissa societat que està observant. Són els millors moments de la novel·la on es constata el que pot fer el populisme amb les masses, encara que sigui un populisme d’origen aristocràtic que provoca l’enaltiment d’un feixisme que es palpa pels carrers i que ja agrada al poder però que es gira en contra de tothom perquè si una cosa critica la novel·la és aquest sentiment irracional que vol prohibir i lligar els coneixements de la gent corrent i que preveu una societat radicalitzada entre uns quants que controlen a la resta, precisament perquè no posseeixen la capacitat per tornar-s’hi.

Precisament el contrari de les premisses d’aquest Univers del migdia i de la societat utòpica que existeix a la Terra i que impacten directament amb l’ètica dels terrestres que per una banda desitgen ajudar al desenvolupament de societats més retardades però per l’altra mantenir-se al marge. Fer el que es considera correcte però sabent que les conseqüències són imprevisibles i que depèn de cada visió, de cada llegat cultural, el bé o el mal poden esdevenir diferents i intercanviables per cadascú:

“(...) por lo tanto, ¿Cuál es el mal que hay que combatir, Don Rumata? (...) El mal es inextinguible, nadie es capaz de deducir la cantidad de mal que hay en el mundo. Un hombre puede mejorar ligeramente su destino, pero siempre a costa de perjudicar al de los demás. Siempre habrá reyes más o menos crueles y barones más o menos despiadados, así como siempre habrá un pueblo ignorante que sienta admiración hacia sus opresores y odio a su liberador. El motivo de esto es que el esclavo comprende mucho mejor a su opresor, por cruel que sea, que a su libertador, puesto que es fácil para cualquier esclavo imaginarse en el lugar de su amo, pero son pocos los que se imaginan en el lugar de un libertador desinteresado (...)”

Una reflexió, doncs, molt interessant i per l’època (i per on va ser escrit) realment avanguardista, però que no he acabat de trobar que quallés amb la trama argumental que ens proposen els autors.

L’editorial Gigamesh s’ha personificat des de fa anys com una gran defensora de l’obra dels Strugatski. No només ha publicat l’esmentat Stalker, sinó també altres obres com Destinos Truncados o Ciudad maldita (les quals no he llegit). Fa uns anys va regalar de forma promocional la present novel·la curta, Qué difícil es ser Dios, i ara l’ha recuperat per la renovada col·lecció Gigamesh Breve, que es presenta de forma magnífica en tapa dura.

Eloi Puig
09/03/2020

Premis:

 

 

Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.