QUAN LA TERRA
ES PON
(2025)

Jordi de Manuel

Editorial:
Més Llibresl
(2025)

Col.lecció:
---

Núm: 058

Pàgines: 288

Il·lustrador:
Raül Grabau

Fa molts anys que la ment del Jordi de Manuel va perfilant a través de contes i novel·les aquest projecte seu que és el Cometavers, un seguit de trames que es mouen al voltant de l’efecte de l’arribada d’un cometa a la Terra i de la fi del món. I de com la humanitat busca maneres per sobreviure... on sigui.

Una part important de les obres de ciència-ficció del Jordi de Manuel es situen, doncs, dins aquesta gran estructura que és el Cometavere però potser fins ara només n’havíem llegit algunes branques de les conseqüències d’aquest fatídic succés astronòmic. Només amb el conte «Kraa» que es situa abans de l’impacte ens fèiem una mínima idea de com s’estaven desenvolupant els fets a la Terra. Ara, teniu la oportunitat d’anar a l’origen de tot plegat doncs Quan la Terra es Pon —un títol magnífic, per cert— és una novel·la que ens acostarà als anys previs de l’impacte.

Aquesta és una crònica, doncs, d’una catàstrofe anunciada, viscuda a través dels ulls d’una científica assassina, Lara Tur. Deu n’hi do amb el blurb que he escrit sense voler oi? Però una catàstrofe planetària que no deixa de ser un escenari de rerefons, de quelcom que ocorre de forma lenta inexorable, mentre la protagonista de bona part de la novel·la busca la redempció dels seus pecats ajudant a construir un nou món. Una de les possibilitats de salvar la civilització humana és enviar a uns pocs escollits a instal·lar-se al nostre benvolgut satèl·lit durant el temps que la Terra resulti inhabitable a causa de la destrucció que causarà el cometa.

De Manuel ens torna a oferir capítols curts, un ritme àgil i una història amena que entra perfectament bé i que resulta com de costum engrescadora, però seran els primers capítols on —per la meva banda— hi he trobat ells millors moments. I és que allà Lara Tur cometrà un crim i prepararà una venjança de llarga durada contra el que va ser el seu mentor. I els primers passos d’aquesta novel·la s’endinsen dins la psique d’una noia que viu turmentada i que prepara un experiment fascinant al mateix temps que efectua una venjança maquiavèl·lica. Trobarem en els primers capítols emoció i intriga que poc a poc s’anirà diluint per la mateixa estructura de la novel·la, que tendeix més a descriure una crònica espaiada de diverses dècades de la història de la Terra i de la colònia humana de la Lluna on s’instal·len centenars de científics.

La trama personal de la Lara Tur anirà traient el cap de quan en quan enmig d’aquest escenari apocalíptic que s’acosta. Potser l’altre punt interessant de la història serà quan ja estiguem ubicats a la base lunar i on Jordi de Manuel ens narra alguns dels problemes més lògics a que es podria veure submergida una base científica que posseeix una fragilitat immensa vers a qualsevol contaminació exterior. Els coneixements de biologia de l’autor aquí es deixen veure de manera flagrant amb els microorganismes patògens a que es poden veure sotmesos els colons —qui sap si la pandèmia i la seva novel·la Àcars hi han influenciat— però personalment m’ha agradat més observar com De Manuel juga amb l’alta especulació sobre conceptes tant fascinants con el traspàs de consciència o el de la determinació genètica i l’educació social per a enfrontar-se a aquesta determinació, a aquest destí o pronosticació causada pels gens al néixer. Uns conceptes teòrics que a la novel·la esdevenen objecte d’estudi i que m’hagués semblat perfecte si l’autor els hagués estimulat i desenvolupat encara més...

Si tot això ho amanim amb clars homenatges asimovians com el fet que hi ha un departament de psicohistòria —que ja trobàvem a la novel·la Caront, per exemple— ens dona una perspectiva força innovadora de com desenvolupar una petita civilització lluny —però no massa— del nostre planeta.

Ara bé, com comentava abans, la novel·la tot i ser mol àgil, està construïda al voltant d’una estructura narrativa on transcorren dècades. Existeixen massa salts entre anys i acabes agafant poca afinitat amb els personatges que hi apareixen, fins i tot aquella complicitat que es va crear al començament amb la Lara Tur, es va desfent a poc a poc. De fet, tant els seus problemes més personals com els de caire professional sorgeixen i es resolen (per a bé o per a mal) amb una velocitat inusual i no dóna temps a pair-los ni molt menys a empatitzar amb ella. Cap al final del llibre apareixeran altres personatges rellevants per tancar el cicle de la trama de la Lara Tur, però m’han semblat freds i en algun cas amb una megalomania exagerada i poc justificable.

Entenc que l’objectiu de la present novel·la no era relatar la catàstrofe planetària i que es volia centrar en l’especulació científica de la base lunar però també haig de reconèixer que m’esperava una mica d’atenció o almenys una pertorbació a la base quan es feu efectiva l’arribada del cometa, ni que fos vista a distància. Suposo que això quedarà per a una altra novel·la i pels excel·lents contes post-apocalíptics que se’n deriven, com per exemple «Els hostes» 

Quan la Terra es pon és un títol quasi imprescindible al Cometavers que serveix de fonament i també de pont per descobrir com es desenvolupen les diverses societats que s’han hagut de crear a corre-cuita per l’arribada de la fi del món: La societat sota terra (que podeu descobrir a El mon fosc. Talps), la comunitat que viu a l’anella artificial orbital (La ciutat del cels. Porcs), aquesta mateixa proposta d’establiment de base científica lunar o fins hi tot l’exploració de les estrelles i dels exoplanetes (en tenim un tastet a Caront i a El cant de les dunes). Teniu Cometavers per donar i per vendre. I si voleu teniu uns fonaments clars de com s’inicia i cap on es desenvolupa... Quan la Terra es pon és el vostre llibre.

Eloi Puig
01/09/2025