EL PROJECTE DÀNAU
(2013)

Núria Casado

Editorial:
Voliana Edicions
(2014)

Col.lecció:
Retorn al Sol

Núm: 03

Pàgines: 65

No és aquest el primer text teatral de ciència-ficció que m’arriba a les mans, però sí el primer que llegeixo. No tinc res en contra de la dramatúrgia naturalment, però sempre m’ha atret molt més la narrativa, en qualsevol de les seves vessants que no pas el teatre o la poesia. Així que a priori, l’interès per llegir una obra d’aquestes característiques, encara que tracti sobre el gènere fantàstic sempre minva.

Però a la passada Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció, Fantasia i Terror) que es realitzaren a Cambrils el passat mes de juny, una autora va sorprendre en la seva presentació: Es tractava de Núria Casado i va oferir un recital de com fer que una obra interessi al personal que escolta: Apassionada, plena de detalls i referències i amb una energia envejable. Naturalment estic parlant de El projecte Dànau, escrit per ella mateixa i publicat per Voliana Edicions dins la seva col·lecció de ciència-ficció.

Curiosament, el primer que em ve al cap llegint El projecte Dànau, no és una pel·lícula, o una novel·la, sinó una cançó: concretament una peça composada per Els Amics de les Arts en el seu treball Espècies per catalogar. La cançó té com a títol Ciència-ficció i tracta precisament del mateix que podem entreveure a El projecte Dànau.

Aquesta obra és un quasi monòleg. Dànau és l’únic protagonista, sempre com a centre d’atenció i només en ocasions especials altres personatges conversen o dialoguen amb ell a través de monitors i pantalles. Així doncs, tenim un escenari a priori difícil de digerir. Dànau es desperta tancat en una habitació i aïllat del món exterior excepte per un teclat i una pantalla des d’on pot escriure en un blog a internet. A poc a poc anirà descobrint què li passa i perquè està reclòs. L’autora s’esforça per què aquesta informació arribi en comptagotes doncs és el motor que fa girar l’obra i que enganxa amb més força al lector/ públic

Núria Casado utilitza molta energia per detallar específicament com haurien d’estar ubicat l’attrezzo i també com cal enfocar el personatge de forma continuada (a vegades aquest parla amb veu alta, altres només pensa, altres resta mut meditant mentre realitza accions...). És un treball que requereix tenir les idees clares i que probablement guanyi molt amb la visualització de l’obra. Cal dir que la peça teatral ja ha estat interpretada (en podem veure algunes fotos a l’interior).

Sigui com sigui la trama argumental és fosca i centra en Dànau. Recorda en ocasions a interrogatoris –menys transcendents i durs- que hem tingut el plaer de llegir en algunes novel·les distòpiques; i cerca la mirada atenta del públic per analitzar la soledat i l’ànsia per comunicar-se amb l’exterior, per rebre una resposta, o simplement per sentir una veu amiga que és el que persegueix Dànau especialment al començament de l’obra. L’argument però, es va suavitzant, oferint diverses possibilitats d’interpretació pels lectors/ públic a mesura que les noves dades es fan de domini públic a través de converses entre els científics que monitoritzen al protagonista.

En definitiva, l’obra (llegida) és entretinguda i amena. M’hagués agradat potser un punt més de drama i un final menys poètic. El final que recorda vagament l’obra de Daniel Keyes, Flors per l’Algernon li manca duresa, o almenys així ho sembla de forma llegida. Possiblement si pogués contemplar l’obra representada la meva opinió podria variar.

En tot cas, un text recomanable que sense ser especialment especulatiu sí que és força original, tot i els referents que he comentat i els que la mateix autora va esmentar durant la seva presentació. Per mi però, és difícil valorar-la amb criteri. Al no posseir experiència en textos teatrals, la meva capacitat d’anàlisis se’n ressent profundament, de manera que en un principi la meva idea era deixar l’obra sense qualificar però això comportava que no pogués ser classificada en el menú de valoracions. Finalment he decidit valorarla tot i que repeteixo que la meva manca d’experiència al respecte és enorme i que cal prendre’s aquesta valoració com una referència molt gènerica.

Eloi Puig, 22/07/14