LA PROFECIA
The Omen
(1976)

David Seltzer

Editorial:
Obscura Editorial
(2026)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 232

Traductor:
Lluís Delgado

A Obscura Editorial li ha trobat el gustet al fet de celebrar els cinquantens aniversaris d’obres de terror clàssiques. Fa uns anys ens van portar L’exorcista i enguany ens han recordat l’efemèride de publicació de Tauró i de La profecia. Però el cas és que aquestes obres mai havien estat traduïdes al català de manera que, sigui el seu aniversari o no, és un plaer per fi poder llegir novel·les que han condicionat tant a tota una generació. I en la nostra llengua gràcies a la, com sempre, magnífica traducció d’en Lluís Delgado. Menció a part es mereix la coberta d’en David Rendo que trobo brillant.

Aquestes novel·les que he comentat son, a més, obres que van ser adaptades al cinema amb un èxit rotund. També La profecia va esdevenir una pel·lícula encomiable dins el gèneres de terror de finals dels setanta (potser sense tan de renom com Jaws o L’exorcista però deu n’hi do). I és que la pel·lícula homònima estava protagonitzada —entre d’altres— per Gregory Peck i Lee Remick quer eren dos noms importants a Hollywood i va ser dirigida per Richard Donner, que va complir els nostres somnis més fantasiosos dirigint algunes de les millors pel·lícules dels anys vuitanta amb les que vam créixer molts de nosaltres.

Però si estic parlant més de la pel·lícula que del llibre no és per casualitat sinó perquè la novel·la de David Seltzer és una adaptació que el mateix autor feu del seu propi guió de manera que tant el film com la novel·la van sortit més o menys al mateix temps, complementant-se entre elles. Això no és massa habitual. Normalment s’adapta la pel·lícula d’un llibre però a vegades trobem casos com aquest (o com 2001 on Arthur C. Clark feu quelcom semblant).

Però anem al que ens interessa. La profecia és una novel·la que basa tota la seva essència en acostar-nos a la figura de l’anticrist. A revelar-nos l’avinguda del Mal en majúscules a través de les desventures que pateix una família benestant anglesa. David Seltzer, l’autor, no amaga mai les seves intencions però ens les mostra de forma pertorbadora a través de la figura innocent d’un nen. I aquí trobem un punt realment singular: L’empatia que pot despertar una persona indefensa davant el que amaga dins seu. Mostrar-nos la maldat en mans d’una criatura vulnerable.

Robert i Katherine Thorn son un matrimoni que no poden tenir fills. O això sembla donat els diversos avortaments naturals que ha patit la Katherine. Per aquest motiu quan ella es torna a quedar embarassada i sembla que tot va com una seda, una trucada d‘urgència a Robert el mana a viatjar ràpidament a Roma que és on la Katherine resta ingressada a l’espera de parir. Allí, però li anuncien que el fill ha nascut mort però li proposen una adopció immediata d’un nadó sense pares (la mare ha mort al part) que ha nascut el mateix dia. Thorne, desesperat, accepta sense dir res a Katherine. I aquí comença el seu particular viacrucis.

La novel·la és ràpida de llegir i manté un bon pols narratiu. L’estil de Seltzer és pragmàtic i no busca enaltir la seva prosa, sinó, més aviat construir una trama inquietant que busca remoure algunes sensibilitats. Qui tingui la pel·lícula molt al cap, hi trobarà moltíssimes coincidències —com és lògic, per altra banda donada la seva bona adaptació—. Seltzer elabora una història que juga amb el moment en que va ser escrita a finals dels setanta, amb una important càrrega de geopolítica mundial i amb el problema de rerefons de la crisi israeliana-palestina dels territoris ocupats —que no cal dir, que encara perdura avui dia—. I tot això perquè l’autor s’esforça a encabir-la seva història dins el context polític i econòmic del moment.

Aquests versos que son part de La profecia de l’arribada de l’anticrist intenten justificar aquesta arribada del Diable dins el context històric del moment:

Quan els jueus tornin a Sió
I un cometa ompli el cel
I el Sacre Imperi Romà s’alci…
Llavors tots morirem

Sigui com sigui, Setzer aconsegueix produir certa inquietud en diversos passatges de la novel·la tot i l’estructura més policíaca de la novel·la. L’atac dels gossos al cementiri en seria una, o certs descobriments escabrosos en tombes profanades però el millor de tot son els seus personatges: No només la família Thorne i els patiments cada vegada més fonamentats de la Katherine, sinó els personatges secundaris que envolten aquesta història i que li atorguen molta credibilitat a la mateixa.

El resultat és notable: Una trama pròpia d’un thriller però amb una base místico-religiosa de primer ordre i que ens obre les portes a conèixer una forma del Mal que actua a través d’agents externs i no sempre en pròpia pell.

Sense dubte una lectura molt recomanada, que si bé, no és tan intensa o profunda com L’exorcista —seguint amb un exemple d’aquesta temàtica—, sí que ens fa passar una bona estona imaginant conspiracions al voltant d’aquesta vinguda de l’Anticrist i de com el món pot salvar-se o caure irremeiablement cap a la seva perdició.

Eloi Puig
31/10/2026