PLANETAS
INVISIBLES
Invisible Planets
(2016)

Ken Liu (Ed.)

Editorial:
Alianza Editorial
(2017)

Col.lecció:
Runas

Núm: ---

Pàgines: 382

Traductors:
Manuel de los Reyes
David Tejera

La ciència-ficció asiàtica és un dels corrents més frescos que ha donat el gènere en les darreres dècades. Potser sí que s’ha donat a conèixer arran de l’èxit de la Trilogia dels tres cossos de Cixin Liu però el fet és que sempre ha estat allí, simplement que a occident li ha costat d’arribar i d’acceptar-la pel que és: Una explosió d’idees increïbles narrades per autèntics mestres del gènere. Ken Liu ja va acostar-nos una antologia pròpia de ciència-ficció i fantasia en aquella extraordinària La chica oculta y otros relatos però anteriorment havia dirigit un parell de reculls exposant davant el mon anglosaxó el bo i millor dels relats de gènere xinesos.

El primer d’aquests reculls és Planeta invisibles, publicat per Alianza Editorial en el seu segell Runas i és l’antologia que tractarem avui. Per començar, cal llegir-se el pròleg de Ken Liu que ens introdueix de forma magistral a la sensibilitat xinesa i ens dona alguns consells perquè no caiguem a la temptació de pensar segons què només pel fet que els obres provinguin d’un país on la censura i les garanties democràtiques no son precisament les ideals. En aquesta antologia trobarem set dels millors autors i autores xinesos que han guanyat un seguit de premis de literatura de gènere i que Ken ha escollit per presentar-los a occident. Comencem:

Chen Qiufan és un autor força prolífic i que també té obres traduïdes al castellà com per exemple Marea Tòxica (encara pendent de llegir) i que en aquesta antologia ens presenta tres contes molt diferents. El primer d’ells és “El año de la rata” on uns rosegadors modificats genèticament sembren el caos en una Xina amb aires distòpics. Qiufan retrata un futur incert on els estudiants universitaris no tenen feina i son contractats com a soldats combatents... contra les rates.

“No se sabe muy bien qué es peor: Que las ratas hayan descubierto como hacer caso omiso de los límites artificiales que se impusieron a su capacidad reproductiva o que hayan dado señales de inteligencia, que sean capaces de construir estructuras, tengan una sociedad jerárquica y hasta ceremonias religiosas”

Tot això enmig d’un escenari de tensions globals. Els xinesos sense massa recursos semblen ser utilitzats com a peons en un joc més delicat d’abast mundial. Força interessant tot i que m’hagués agradat que la idea de les rates modificades hagués transcendit a la idea per fer-ne una novel·la.

Canviem de registre i ens endinsem en una conte més sensible a “El pez de Liiang” amb idees fascinants com la de la compressió del sentit temporal, un efecte que el nostre protagonista tracta de guarir en una teràpia de rehabilitació al casc antic de Lijiang (un dels indrets més coneguts turísticament de la província de Yunnan) però on tot sembla falsejat. Una reflexió interessant al voltant de la feina i el pas del temps entre classes socials diferents. Una sensació de pessimisme i d’estar immers en una partida que no podem controlar. Som titelles.

El següent relat de Chen és “La flor de Shazui”, un altre relat amb ambientació critica sobre l’economia mundial i la xinesa. Aquest cop enfocada a la tecnologia resultant de la realitat virtual ampliada i el potencial d’un gramatge de nanofibres controlat per control remot. Es deixa llegir però res d’especial.

Canviem d’autor i passem a Xia Jia una escriptora molt destaca que també ens ofereix tres relats. El primer és “Cientos de fantasmas desfilan esta noche”. Aquest cop ens endinsem en un conte fantàstic (o potser no) sobre fantasmes. Molt oníric i replet d’imatges impactants que recorden als treballs de Hayao Miyazaki. Potser el final costa una mica d’entendre.

En canvi, “El verano de Tongtong” és una història perfectament comprensible. Un relat centrat en la tecnologia puntera que permet dirigir a distància robots assistencials. La trama aprofundeix amb idees molt interessants sobre tècniques de cura dels més grans. Tot sota la mirada infantil de la Tongtong que passa un estiu amb el seu avi que es recupera d’una caiguda. És un conte quegestiona diversos conflictes emocionals al voltant de la vellesa i la pèrdua de facultats mentals i físiques dels ancians.

A “El paseo nocturno del Dragon equino”, Xia Jia ens presenta un conte molt poètic que barreja ciència-ficció i fantasia. Un robot en forma de drac desperta i descobreix un mon dessolat i post-apocalíptic. Fa amistat amb un rat penat i junts s’expliquen històries mentre viatgen pel món. El lloc on desperta el drac sembla el museu dedicat a Juli Verne a Nantes. Molt ben narrat i emotiu

Un dels millors relats d’aquesta antologia és “La ciudad del silencio” de Ma Boyong. Una impressionant distopia on les autoritats pertinents d’un govern sense nom censuren les paraules que la gent pot utilitzar en el seu dia a dia… pel seu bé i el bé de la nació. Un homenatge explícit a 1984 de George Orwell on el control total plana cada cop més sobre el llenguatge. Arvardan és un programador que viu una vida insulsa tancat al seu pis. Beu aigua destil·lada i no té poder d’elecció sobre la seva vida. Tota la feina es fa a través de la xarxa controlada per les activitats pertinents però està il·lusionat perquè li han donat permís per interactuar en una xarxa de xats on podrà comunicar-se amb més gent. A l’igual que a 1984 trobarà una manera de fugir temporalment d’aquesta situació i parlar amb normalitat amb els seus congèneres. Ma Boyong ens envia un missatge pessimista sota la premissa d’una història magnífica i on reafirma que la llengua es un dels elements mes importants que té la humanitat per diferenciar-se, lluitar i mantenir una identitat. Censurar paraules o un idioma només es un intent de controlar a la població. I això els catalans ho tenim sempre molt present… i no ho hem d’oblidar.

El relat que dona nom al recull és “Planetas invisibles” de Hao Jingfang (que també té una novel·la traduïda al castellà; Vagabundos). No entenc per què m’ha agradat tant aquest conte, potser perquè te un aire fantàstic envoltat de sentit de la meravella, potser perquè escoltava una cançó de Dire Straits preciosa mentre el llegia, potser per la seva essència que combina poesia i imaginació desbordant...Una entitat descriu diferents planetes que ha observat. I cadascun és mes intens i meravellós que l’anterior. Qui se l’escolta cau enbadalit/ida en les seves descripcions… igual que he fet jo mateix.

El relat potser més original és “Entre los pliegues de Pekin”, també de Hao Jingfang. Es tracta d’un conte fascinant sobre una ciutat (Beijing) que viu en tres espais diferenciats. Cada dia, la ciutat es plega i es deforma per donar pas als altres espais que estan adormits. Una història que també apunta la seva crítica a la diferencia de classes i als diversos territoris de la ciutat pendents per maximitzar l’economia d’aquesta. Tres mons en una ciutat i un viatger que els travessa per portar uns missatges enmig d’una trama, com comentava, fascinant i tendra alhora. Pur sentit de la meravella.

En canvi el relat “Chica de compañía” de Tang Fei no m’ha entrat massa bé. Un conte de caire massa surrealista pel meu gust on una noia estranya sembla poder satisfer els desitjos de qualsevol persona suficientment rica que els demani. Dins de cotxes atrotinats els ensenya projeccions d’una realitat superior en format binari. No m’ha acabat de fer el pes.

Tampoc destacaria “La tumba de las luciernagas” de Cheng Jingbo. Un conte de fades de caire poètic sobre el que sembla el viatge de la humanitat i la cerca d’un lloc nou per viure. No l’he entès, massa metafòric. Un estil semblant al que podríem trobar amb Lem i les seves Faules de robots. No és per mi.

Arribem a l’autor xinès més conegut actualment: Liu Cixin. Qui no hagi llegit encara l’antologia La Tierra errante que corri a fer-ho. A la presenta antologia ens porta dos relats. El primer és “El círculo”, una faula ambientada a l’antiga Xina on un assassí científic utilitza les matemàtiques i l’exèrcit de l’antic regne de Qin per crear una calculadora humana. Molt ben escrit però massa hard pel meu gust.

I acabem amb un relat que ja és el tercer cop que llegeixo: “Cuidando de Dios” (anteriorment l’havia llegit a l’antologia Terra Nova 3 i ara fa cinc anys a l’esmentat recull La Tierra errante) i tinc la sensació que cada cop que el llegeixo... m’agrada més. El cert és que no tinc massa a afegir a la petita ressenya que vaig fer un lustre enrere: D’un dia per l’altra milers, milions de senyors grans amb barba blanca i vestits amb túnica van apareixent sobre la Terra. Deambulen, malviuen i en principi no molesten. Al cap de poc confessen que són els nostres creadors, els nostres deus i que han vingut a passar els darrers anys de la seva vida aquí, entre els seus estimats fills, per gaudir còmodament de la vellesa. Delirant, imaginativa, una història que encara que sembli el contrari és de pura ciència ficció i que ens torna a transmetre aquella necessitat d’exploració però, compte! També ens indica un camí a seguir fosc i ple de perills on qui ataca primer, té més possibilitats de vèncer i que segons el meu modest punt de vista encaixa perfectament amb la teoria definida a El bosque oscuro, la segona novel·la de la Trilogia dels tres cossos:

“Tenéis que ir a destruirlas antes que ellos vengas a destruiros a vosotros”

Tanmateix, m’agrada citar també aquest passatge que per contra, dona ales a entrellucar un futur enlluernador:

“Para cualquier civilización, quedarse en el mundo que la vio nacer equivale a cometer un suicidio. Tenéis que surcar el universo y buscar nuevos mundos, nuevos hogares y esparcir a vuestros descendientes a lo largo y ancho de la galaxia, como caen las gotas de lluvia en primavera.”

Tant si ens fixem amb les paraules més dures de la primera cita, com en aquestes darreres, més optimistes, cal recordar que el to del relat és irònic, relaxat i molt divertit. Imprescindible.

Ken Liu ha volgut afegir també tres petits artícles de Liu Cixin, Chen Qiufan i Xia Ja sobre l’evolució de la ciència ficció a la Xina i el seu impacte en les darreres generacions. Cal tenir en compte que el fet que el comunisme s’establís al país asiàtic a mitjans del s. XX podia instigar a realitzar un tipus de ciència ficció o un altre. Les visions de futur d’un escriptor xinès eren diferents de les que es podien produir a occident. De fet, deixant de banda les obres pioneres, a començaments de segle XX, un cop cap la dinastia Qin i el país surt del sopor pseudo-medieval, el futur que explora la ciència ficció xines és enlluernador, força diferent al que es viu a lmon occidental que té un enfocament més pessimista.

Sigui com sigui, textos com “El peor de todos los univeros posibles y el mejor de todas la Tierras posibles: El problema de los tres cuerpos y la ciencia ficción china” de Liu Cixin que mostra més des d’un caire personal la revolució de la ciència ficció xinesa explicada al mon arran de l’èxit de la seva obra, o l’article de Chen Qiufan titulat “La generación dividida: la ciencia ficción china en una cultura de transición” ens ajuden a comprendre l’estat actual d’aquest gènere al gegant asiàtic.

També, com no, Xia Jia ens apropa una mica més el gènere amb “¿Qué hace que la ciencia-ficción china sea china?”. Tots tres textos, sincerament son interessants, no massa llargs i ideals per submergir-nos en com es veu el gènere a un país en plena transformació com és la Xina.

Eloi Puig
20/12/2024