Persons Non Grata
TERROR

Cops de martell,
ossos trencats


Cançó de quietud

PERSONS
NON GRATA

A song of quiet
Hammer on bone

(2016-2017)

Cassandra Khaw

Editorial:
Mai Més Llibres
(2019)


Col.lecció:
Catxap

Núm:
02

Pàgines:
211

Traductor:
Ernest Riera



Persons Non Grata  

Sembla una frase recurrent però s’ha de dir que Mai més Llibres ho ha tornat a fer. Ha tornat a portar-nos bona literatura a la seva col·lecció més inclassificable, Catxap; aquest cop no tan trencadora com més aviat d’inspiració clàssica i que ens acosta el terror còsmic que va imaginar H.P Lovecraft fa quasi bé un segle. Com... que això no és massa original? Potser sí que és cert que darrerament em trobo més obres que mai emulen i homenatgen els terrors del peculiar mestre de Providence, però sabeu què? No pas en català.

Mai més Llibres ha apostat per una autora completament desconeguda a les nostres latituds com és Cassandra Khaw per tornar-nos a fer estremir amb les a vegades delicades, a vegades abominables descripcions dels monstres lovecraftians. Però anem a pams que em ve de gust esplaiar-me una mica avui:

Un servidor no ha estat mai un fervent admirador de tot allò lovecraftià. Això no vol dir que no li reconegui un mèrit increïble a un escriptor que en poc més de 10 anys va agitar al mon literari evocant i narrant horrors sense forma i creant una mitologia pròpia que va més enllà del nostre enteniment com a espècie humana. El meu primer contacte amb Lovecraft va ser a través del rol, amb la ja clàssica portada de Joc Internacional de La crida de Cthulhu. Qui no podria quedar-se bocabadat amb aquella il·lustració! Però vaig jugar poques partides (em decantava més pel MERP) i després d’aquell primer contacte van passar alguns anys fins que un amic em va deixar una de les antologia per excel·lència lovecraftiana: Los mitos de Cthulhu.

Aquells relats em van agradar molt i alguns fins i tot em van deixar la pell de gallina però després d’això (i de llegir algun que altre clàssic com ara Les muntanyes de la Follia o El que susurra en la oscuridad, la meva relació amb Lovecraft va quedar-se congelada durant molts anys. Això vol dir que els monstres i espècies que figuren en aquest univers de terror còsmic s’han anat diluint amb el temps en la meva memòria i que no m’afecten ni m’exciten tant com quan sento altres  noms com “Bàlrog” o “Ank- Morpock” per exemple. De fet, vaig força perdut davant la mitologia cthulhuniana.

Però des de fa un cert temps he detectat que la influència de Lovecraft en generacions més actuals és més ferma que mai, a l’igual que ho va ser per a molts autors clàssics anglosaxons que van continuar la seva obra. De fet des de fa pocs any no paro de llegir novel·les que es relacionen d’una manera o una altra amb els seus mites com per exemple Agentes de Dreamland, La balada de Tom el negro o una de les millors d’enguany provinent del País Valencià: la magnífica Lago negro de tus ojos de Guillem López; també he notat un interès en altres obres directament relaciones amb l’autor com Los nombres muertos o H. P Lovecraft, el escritor de las tinieblas.

Però, tot i aquesta certa saturació (per part meva), que l’editorial Mai més Llibres hagi traduït al català dos novel·les curtes relacionades amb els mites de Chulthu d’una autora que ha estat finalista als premis locus, m’omple de satisfacció perquè, sí, com de tantes coses, també en català anem escassos de referències lovecraftianes.

Persons non Grata és, com comentava, un recull de dues novel·les curtes de l’autora Cassandra Khaw (a la que per cert podreu conèixer en persona la primera setmana de febrer al CCCB de Barcelona) i a més, són dues obres que tot i tractar temes similars són d’estils ben allunyats entre sí, cosa que fa que es complementin a la perfecció i que siguin dos novel·les ideals per introduir-se al terror còsmic lovecraftià especialment per qui no s’hi hagi atrevit mai.

Cops de martell, ossos trencats és una novel·la que ens parla de coses que no poden existir, de possessions i d’un detectiu anomenat John Persons molt estereotipat, típic de la novel·la negra més clàssica. És una narració directa que pretén regirar-nos l’estomac i la ment i que ens ofereix imatges potents, transgressores i que ens fan pensar que els protagonistes haurien de caure bojos davant dels espectacles d’ulls i tentacles que desfermen les coses viscoses i sense forma que apareixen a la narració.

Khaw ens apropa a la crua realitat cthuluniana però sota una perspectiva d’investigació criminal portada per un detectiu que també forma part d’aquet terror innombrable. El fet, però, és que la meva escassa experiència amb els monstres lovecraftians m’ha passat factura perquè no sabia que poguessin fer el que fan a la novel·la. Sempre m’he mogut sota un sentit de credulitat i una esperança per trobar significats que no tinc perquè entendre... doncs potser la meva ment no és apta per reconèixer els horrors còsmics que em presenten. La història és àgil i ben narrada. Potser el final és massa ambigu per mi però tot i això és una obra potent que no pot deixar-te indiferent.

La segona novel·la curta es titula Una cançó de quietud i curiosament m’ha agradat més que la primera. El fet és que l’estil d’aquesta segona obra és molt més relaxat, més subtil, més intrigant fins i tot... més acord (m’atreviria a afirmar) amb la ploma de H. P. Lovecraft. No ens mostra tant però alhora ens fa sentit més petits, més ridículament insignificants davant de forces que no podem comprendre ni tampoc assimilar. El protagonista aquí és un músic negre que toca el seu saxo per locals de mala mort de Nova Anglaterra. És també com una cançó trista que irremeiablement m’ha recordat a La balada de Tom el negro doncs tant la temàtica com el protagonista tenen molt en comú.

També aquí trobarem el nostre detectiu estrany i misteriós, John Persons, que intentarà aturar un procés que podria destruir el món. I sí, la manera que té Cassandra Khaw de narrar-nos aquesta història és relaxada però també incorpora moments èpics com una batalla final digna de ser portada al cinema. Però segueixo dient que és una obra més continguda, menys explícita i més Lovecraftiana que no pas la primera.

Si haig de fer un retret a l’autora és que m’hagués agradat saber més sobre el detectiu John Persons, els seus orígens o el perquè de la seva estreta vinculació amb tot allò relacionat amb els Déus primigenis. Potser s’explica en altres narracions de l’autora però aquí el detectiu esdevé una mica massa omnipotent pel meu gust.

Només cal veure l’extraordinària portada de Xulia Vicente per adonar-nos que quelcom es mou on no toca, que el rastre del nostre detectiu ens deixa visions pertorbadores d’éssers que no poden existir. Un llibre ideal doncs per la present col·lecció. Un catxap com Déu mana: Visceral, tenebrós, diferent, transgressor i potser no apte per tots els públics però que sí una obra que realitza una tasca increïble per una banda al acostar-nos al terror lovecraftià en la nostra llengua, i per l’altra oferint-nos una tipus de literatura que és molt poc present i que s’ha de reivindicar més... una literatura plena de formes estranyes, subtileses que ens poden provocar calfreds i imatges que ens poden fer embogir.

I ja sabeu... “Ph'nglui mglw'nafh Cthulhu R'lyeh wgah'nagl fhtagn

Eloi Puig

28/12/2019

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.