nuestra parte
de noche
(2019)

Autor:
Mariana Enríquez

Editorial:
Anagrama
(2019)

Col.lecció:
Narrativas hispánicas

Núm: 636

Pàgines: 672

Aquest passat juliol em vaig prometre llegir algun llibre consistent que fes temps que fos a la pila. Diversos exemplars em cridaven obrint i tancant les pàgines, suplicant una mirada, una mica d’atenció per part d’un lector que té massa piles i piles de pendents. Per això vaig decidir endinsar-me a provar una autora de tant de renom com Mariana Enríquez. Pràcticament només havia sentit coses bones (o molt bones) d’ella i tot i que vaig rebre algun avís de que potser la seva obra curta era més aconsellable per aventurar-se amb l’autora argentina... jo ja tenia comprat Nuestra parte de noche des de feia uns tres o quatre anys. La decisió estava presa.

La decisió va ser equivocada.

Nuestra parte de noche és un llibre amb una bona premissa inicial, una novel·la repleta de bones idees, amb diàlegs magnífics i amb moments realment pertorbadors... però on no hi ha prou trama per tantes pàgines. Intentaré explicar-me:

La novel·la té una estructura narrativa que abasta diverses dècades de finals del s. XX a l’Argentina i a Londres. De fet, la narració acompanya a la història recent d’Argentina: la dictadura, els problemes econòmics creixents i fins i tot treu el cap una mica el futbol!. Ens apropa a una estranya relació pare-fill al llarg dels anys. Juan es mèdium i part fonamental de l’Ordre, una secta que contacta de quan   amb la Obscuritat, una entitat aliena a nosaltres que devora cossos, que proporciona poder i que és el pilar essencial del sistema de creences d’aquesta secta que cerca objectius molt poc terrenals. Els mèdiums son escassos i son els únics que poden establir un pont entre l’Obscuritat i el nostre mon.

És original comprovar com l’Ordre en el fons no sap ben bé que es aquest deu ni que desitja. Els sacrificis, els rituals, sovint son més voluntat dels dirigents humans que no pas de l’entitat.

«El problema no es si es posible entenderla. El problema es si habla para nosotros o solamente habla en su abismo, si lo que habla es el hambre sobre el vacío. Si tiene algo más que la inteligencia de la tormenta o la tierra cuando tiembla. Si es algo más que otra ceguera, solo que nos parece iluminada porque no la conocemos,»

I Juan, conscient de la seva naturalesa i del poder que exerceix la Ordre, aquesta secta controlada per poderoses famílies, sap que el seu fill Gaspar molt possiblement hereti els seus poders com a mèdium i per res del món desitja que la vida del seu fill esdevingui un camí d’esclavatge com el seu. De fet, bona part de la novel·la es centrarà en la lluita de Gaspar contra una herència sobrenatural que no desitja.

Com comentava abans, el punt de partida és molt interessant, encara que no el descobreixes fins ben avançat el llibre doncs la història de Nuestra Parte de Noche comença In media res, l‘any 1981, en un viatge de pare i fill cap al nord del país, just a la frontera amb el Brasil i el Paraguai, on la família de la Rosario, la dona de Juan(que ha traspassat recentment) posseeix una gran finca... aïllada de mirades indiscretes. Les primeres 160 pàgines serveixen per entendre perquè Juan vol protegir al seu fill Gaspar de l’Ordre. Observarem com s’executen alguns rituals de contactes amb el més enllà i també notarem la presència de l’Obscuritat al final d’aquesta primera part introductòria

Però tot i la originalitat de la proposta i les notables impressions que ens transmet la bona literatura d’Enríquez he estat temptat de deixar la novel·la mes d’un cop en aquestes primeres pàgines. Se m’ha fet llarg aquest primer tram. A Enríquez li costa anar al gra i sembla només imbuir-nos de sensacions, de pinzellades que amaguen quelcom més terrible i profund. I no em sembla malament això, sempre que més endavant finalment arribin a materialitzar-se les esmentades sensacions.

La segona part de la novel·la (després d’un breu interval) s’aboca a la vida d’adolescent de Gaspar i els seus amics del barri i és on sembla que l’acció, el terror hauria de començar a fer-se visible, allí on aquelles vibracions que ens va deixar el final del primer llarg capítol haurien d’aflorar... però això no ocorre. Enríquez en tot moment adopta un to calmós, la lectura es torna monòtona i feixuga. L’autora sembla tenir-ne prou a deixar a l’ambient aquella intuïció que alguna cosa no funciona bé, que els personatges no viuen tan desinhibits com sembla.

I és que, a diferència d’altres sectes, l’Ordre no pateix pas perquè els seus iniciats o fidels marxin. O perquè qui han passat alguna vegada pels seus rituals no tornin. Saben que d’una manera o una altra, ja estan atrapats. I això sí que és esfereïdor

«En esa época supe que en la Orden es habitual dejar que los miembros se vayan sin intentar retenerlos. Mi madre dice hay que dejarlos ir porque siempre vuelven, vuelven llorando, cagados a palos, porque la Oscuridad es un dios con garras que husmea, la Oscuridad te alcanza, la Oscuridad te deja jugar, como los gatos dejan jugar a sus presas un rato, solo para ver cuán lejos llegan.»

En aquests moments i fins al final del capítol em vaig trobar en una mena de llimb com a lector: Per una banda tens curiositat per seguir explorant les idees que t’han deixat les pàgines anteriors, però sense un interès especial. I et torna a perseguir la idea de decidir si continuar o deixar la novel·la. I es clar, al final del capítol ocorre un dels fets més importants de la història —i dels menys explicats— que t’impulsa a continuar, aquest cop amb un flashback a la dècada dels seixanta ambientat a un Londres on literalment quasi no ocorre res destacable. I a partir d’aquí, la novel·la se’m va travessar encara més, tot i la —repeteixo— bones paraules i magnífics diàlegs plens de vida que ens proposava Enríquez.

La imperiosa necessitat per part de les famílies que dominen l’Ordre d’aconseguir cada cop més de l’Obscuritat. Aquesta obsessió que acaba en bogeria moltes vegades en molts dels seus membres... son punts que m’agraden. Però en resum, hi massa pàgines on no passa res, on només se’ns descriu el dia a dia d’uns personatges que van perdent el seu atractiu. La lectura llangueix a mesura que avances amb el desig que passi quelcom transcendent més endavant... i que no és mai suficient per complir amb les expectatives creades. Els darrers moments de la novel·la tenen un final de ritme accelerat, frenètic. Et deixa sense respiració com si l’autora volgués compensar els centenars de pàgines avorrides que has estat llegint.

Perquè sí, m’he avorrit. He trigat quasi sis setmanes a llegir una novel·la de poc més de 650 pàgines i us asseguro que això no és gens normal en mi. Crec sincerament que aquestes idees sobre la secta, La Obscuritat, la dependència i esclavatge a que son sotmesos els mèdiums... son elements molt atractius —i més quan Enríquez es deixa anar amb moments delirants i extremadament pertorbadors— però pel meu gust, millor en un format molt més curt.

Eloi Puig
15/08/2025