|
L’any 1973, entre d’altres coses, va ser un molt bon any pel que fa a la collita d’obres de ciència-ficció. Els premis Hugo de novel·la s’atorgaren a obres tan emblemàtiques com Els mateixos déus d’Isaac Asimov (amb finalistes de la talla de Robert Silverberg) i pel que fa a la novel·la curta, Ursula K. Le Guin va guanyar el premi amb El nom del món és bosc.
Aquest va ser el principal motiu pel qual em vaig comprar l’antologia Los premios Hugo 1973-1975 en el seu moment. Bé, aquest i perquè també hi havia una altra obra que sempre ha estat entre les meves preferides: “A song for Lya” de George R. R. Martin. I a més, en aquella antologia, a part de les obres esmentades també hi apareixia, per exemple, un altre conte de Le Guin que va guanyar el premi l’any següent: “The Ones Who Walk Away from Omelas” (encara inèdit en català)
Sigui com sigui, la lectura d’aquesta antologia on estava inclòs El nom del món és bosc va suposar la meva primera gran satisfacció amb una autora de culte com és Ursula K. Le Guin. Potser és cert que ara, després de disset anys des de la primera lectura, aquesta no m’ha sorprès de la mateixa manera, però és normal: Llavors, mai abans havia llegit una història de ciència-ficció ecologista — si exceptuem, una mica el rerefons de Dune— i l’impacte va ser gran, enorme.
I és que a començaments del anys setanta del segle passat, ens trobàvem en plena New wave de la ciència-ficció i les temàtiques i objectius de les novel·les es redefinien contínuament per esdevenir un mitjà més crític i analític de la nostra societat. El nom del món és bosc és un bon reflex de l’època i hi trobarem mirades gens dissimulades a la Guerra del Vietnam, també a una visió molt poètica i romàntica de la perseveració del paradís i la natura però sobretot a una crítica ferotge al colonialisme i a l’explotació dels recursos des de la llunyana metròpoli (en aquest la mare Terra).
Parlant sobre colonització, només dos anys abans, Robert Silverberg ens presentava una de les seves millors novel·les de ciència-ficció com era Regreso a Belzagor, que atacava directament i sense dissimular als efectes de la descolonització africana. En aquell cas a posteriori, quan el mal ja estava fet. El 1972, Le Guin ens proposava una història centrada en el moment mateix en que la colonització radical d’un planeta està canviant i destruint l’ecologia i la manera de viure dels seus habitants. Parlem, òbviament de El nom del món és bosc.
Nova Tahití, un immens planeta selvàtic, un autèntic verger paradisíac, fa escassos anys que va ser colonitzat per la Terra. Companyies fusteres tallen boscos i destrueixen l’entorn sense pietat. Els habitants de Nova Tahití, els criatins, uns humanoides baixets i peluts que posseeixen aparentment una societat primitiva i simple però que en veritat estan connectats de forma brutal amb el seu món, veuen com el seu particular univers de verdor desapareix a marxes forçades. La paraula que utilitzen per referir-se al seu món és bosc (d’aquí el títol de la novel·la) i els humans l’estan destruint implacablement. Els criatins (o athstians) a més, son susceptibles de ser explotats com esclaus doncs els humans els prenen per poc més que micos que saben parlar tot i saber que estan emparentats amb els humans —gràcies a la tecnologia genètica hainita—. Un fet de discriminació evident.
Aquí trobem un punt important del que le Guin en fa una gran reflexió. Què significa ser un home? Quina és la definició d’allò veritablement humà?
(...) “[Els hainites] eren el que eren. No hi havia cap altre poble que semblés encaixar tan bé dins la pell humana. Excepte, potser, els homenets verds? Aquells criatins, anòmals, empetitits, sobreadaptats, estancats, que eren tan absolutament, tan honestament, tan serenament el que eren...”
Tenint en compte el passat comú dels terrans i dels criatins, provinents de l’esmentada tecnologia hainita, el grau d’humanitat desenvolupada es mou en funció de l’adaptabilitat de cada raça al seu entorn. I els criatins han arribat a un punt de comunió perfecta amb el planeta que els alimenta i els cuida. De fet posseeixen altes capacitats per connectar a través dels somnis amb el seu medi natural. Cosa que els terrans, nosaltres, no son capaços ni d’imaginar. Tots evolucionem depenent del nostre entorn:
“De la mateixa manera que Terra designava tant la terra com el planeta, dos significats en un de sol. Però els athsheans, la terra, el sòl, no era el lloc on retornaven els morts i el mitjà pel qual viuen els vius: l’essència del seu món no era la terra, sinó el bosc. L’home era d’argila, pols vermella. L’home athsheà era branca i arrel. No tallaven figures d’ells mateixos en pedra, només en fusta”.
El nom del món és bosc ens mostra dues maneres de pensar diametralment oposades: La d'alguns humans, entestats a capgirar tot un ecosistema sense preguntar-se si l’impacte serà irreparable i la de l’heroi criatí, Selver, que lluita tal qual Espartac contra l'invasor. Aquí crec que l’autora ha simplificat una mica massa els tarannàs per presentar-nos personatges amb una personalitat tan extremament marcada. Els "bons" són molt bons i el dolent, el capità Davidson, és un dels dements més carismàtics (com a dement) que recordo. Es clar, que entremig, Le Guin ens col·loca a un típic científic antibel·licista que pretén ser el lligam entre el xoc cultural i de societats que s’estan vivint a Nova Tahití amb l’arribada dels humans.
D’aquesta manera, Le Guin ens presenta diverses visions de l'explotació colonial: En primer lloc en Davidson, cruel, racista i patriòtic, l’estereotip del colonialisme europeu o americà; En segon lloc en Selver, turmentat per la pèrdua de la seva dona, violada fins a morir per Davidson, i experimentant unes sensacions que mai abans havia sentit: Fúria, venjança. I en tercer lloc el científic, Lyubov, que lluitarà pels drets dels criatins i que ens mostra la cara amable dels terrans que s’aparten dels militars o gerents de multinacionals. Centrem-nos, però, amb en Davidson: Un psicòpata ultranacionalista. Un supremacista amb tendències xenòfobes contra altres races o ètnies. Les seves disquisicions mentals per justificar els seus pensaments neuròtics son una genialitat:
“Alguns homes, en especial els asiastiformes i els tipus indi, són traïdors nats de debò. No tots, però alguns sí. Alguns altres homes són salvadors nats. Simplement estaven fets d’aquella pasta, era com ser d’ascendència euraf, o tenir un bon físic; característiques per les quals no s’atribuïa cap mèrit.”
El seu temperament i la seva capacitat per esdevenir desagradable de forma continuada és una manera més que té le Guin per presentar-nos a supremacistes misògins que són enviats pels governs per pacificar o colonitzar nous territoris:
“El fet és que, l’únic moment en què un home és realment i enterament un home, és quan acaba d’anar-se’n al llit amb una dona o quan acaba de matar un altre home. No era un pensament original, l’havia llegit en alguns llibres antics, però era veritat. Per això li agradava imaginar-se escenes com aquella. Encara que els criatins no fossin homes de debò”.
Una novel·la doncs, que suposa una crítica constant a temes tan evidents avui dia com la destrucció del medi ambient, el masclisme, la guerra i la conseqüent destrucció gratuïta de vides però també una història que posa l’enfocament amb el xoc cultural i la incomprensió en vers a altres cultures que actuen simplement de forma diferent.
I de fet, aquesta és l’excusa de la majoria de les novel·les de l’Ekumen (o cicle de Hainish) que va escriure Le Guin: proporcionar eines per estudiar antropològicament societats humanes distanciades en anys llum l’una de l’altra, amb adaptacions i evolucions diferents. Ho vam veure a La mà esquerra de la foscor, i també a Els desposseïts. Ara toca posar-se davant dels explotats, dels dèbils, del que pateixen les embats d’una societat, la terrana, que no sempre actua com hauria de ser. El responible, l’aparell de comunicació a distància instantània entre els mons de l’Ekumen també tindrà un paper important en aquesta novel·la... que de fet no deixa de ser un reflex de la nostra realitat i de la manca de comunicació, un dels grans mals de la nostra espècie.
No cal dir que la novel·la ha estat font d’inspiració d’altres obres. Potser la que més s’hi veu reflectida és la pel·lícula Avatar de James Cameron (2009)
Eloi Puig
17/07/2021
|
|
