Negorith
FANTASIA JUVENIL

NEGORITH
(2018)

Iván Ledesma

Editorial:
Bridge
(2018)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
285



Negorith  

No és habitual que en català trobem una novel·la que tracti sobre àngels i dimonis. No és gens normal que en la nostra llengua es premiï una obra que juga a fer equilibris entre el terror i l'humor, entre la novel·la juvenil o young adult i la de gènere o que arrisca amb una temàtica fantàstica típica d'una sèrie d'èxit de la plataforma de moda. No, no és habitual; fins i tot és estrany. Per això que Negorith, l'aposta d'Ivan Ledesma no només s'hagi publicat sinó que hagi guanyat un premi com el Joaquim Ruyra és una mostra de que estem fent les coses bé, que els gèneres fantàstics comencen a dir la seva en aquest estancament perpetu que té la literatura catalana al respecte.

I és que si uns autors anglesos com ara Terry Pratchett i Neil Gaiman van escriure en el seu moment Buenos presagios (Preneu nota que aviat s'estrena la sèrie God omens a Netflix), de la qual comprovo que la ressenya que vaig escriure fa 20 anys és una mica concisa (per usar un eufemisme i no fustigarme), quasi que m'atreviria a dir que Negorith és la resposta catalana a aquella divertida aventura amb àngels i dimonis lluitant (i aliant-se) per no perdre protagonisme dins el món dels humans. Ve a ser com les aventures que podies dissenyar en aquell divertit joc de rol anomenat In Nomine Satanis/ Magna veritas. Perquè a Negorith certament apareixen dimonis dolents, però també d’altres amb una maldat més subtil i com no, un àngel maquiavèlic i humans amb capacitats estranyes. I també persecucions, intrigues, diàlegs amb aires pulp i molta aventura (sense oblidar una mica de romanticisme de calaix).

M'ha agradat l'estil de Ledesma: Capítols curts, un ventall de personatges radicalment diferents, diversos escenaris. Tot està pensat per que el lector s'ho passi bé una bona estona. Però a més, la prosa és efectiva, enganxa i et manté alerta. És impossible avorrir-se i com a molt cal estar una mica a l'aguait de no perdre's entre les diverses faccions celestials i demoníaques que lluiten per imposar-se en aquesta mena de batalla èpica on els humans sempre són els que acaben rebent més.

Anem a pams: La Gris ha estat segrestada per una ombra que no aventura res de bo I l'home de la maleta (Abraham) i el noi sense braç, (en Half) són cridats per rescatar-la. Això no és problema però durant el procés comproven que la Gris és una Negorith i que els poders que posseeix són cobejats per tota bèstia sobrenatural amb una mínima ànsia de dominar el món (o els mons) que existeixi a la nostra realitat. A partir d'aquí Ivan Ledesma es dedica a projectar-nos una aventura imparable amb aires juvenils i totalment pensada per gaudir-la de valent on la màgia i especialment els ritus demoníacs compartiran protagonisme amb una trama sobre l'existència de diversos regnes o dimensions i de les seves criatures.

M'ha semblat que l'autor tenia certa debilitat pels personatges secundaris (àngels i dimonis), més que pels protagonistes principals. De fet, aquests a estones desapareixen breument de la narració per obrir les portes als monstres. Ledesma se sent més a gust amb el tarannà dels dimonis. De fet, un dels personatges, Malvin, es guanya el lector, se'l posa a la butxaca amb el seu particular carisma, qualitat que potser als protagonistes més principals com la mateixa Gris, els manca una mica.

Si una cosa no he acabat de veure clara, però, és la interrelació d'aquest món màgic amb la nostra realitat, amb els habitants de la ciutat – sense nom- on transcorre l'acció. L'excusa de que la foscor i el malestar faci que la gent es quedi a casa com si res, la trobo feble. No estem parlant d'un parell de granges isolades, sinó de milions d'habitants. És només una estratagema perquè ens oblidem de la gent i ens concentrem amb el que és important però tanmateix crec que aquí l’autor s'hagués pogut esforçar més a descriure'ns aquesta confrontació entre el món real i el món màgic que té lloc especialment als darrers capítols. Sigui com sigui, la novel·la és tot allò que fa temps reivindiquem: Una obra amb una bona trama, amb aventura, amb personatges empàtics i amb una mica de mala llet, una novel·la en definitiva que ens faci gaudir del gènere fantàstic sense complexes.

He quedat doncs, més que satisfet amb Negorith. Potser no serà una novel·la amb una gran profunditat però tampoc no ho pretén. La fita és que el lector gaudeixi amb una aventura fantàstica, que es quedi enganxat a una història que en alguns moments agafa aires molt èpics i en definitiva que trobem un producte semi juvenil a l’abast de tots i de forma natural en català que prou falta li fa. Em quedo amb ganes de saber més d’aquest particular univers que ha creat Ledesma.

Eloi Puig, 05/01/2019

 

Premis:
2017 Joaquim Ruyra  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.