|
CF- PODERS MENTALS
|
|
|
|
|
 |
|
 |
|
|
MÉS ENLLÀ DELS MURS DEL MÓN Alice B. Sheldon
|
| Més enllà dels murs del món | |||||||||||||||||||||
|
Quan tenia dotze o tretze anys, cap a final de l’etapa d’EGB, la nostra professora (sí, en un col·legi rural només teníem un professor/a per totes les assignatures) ens va preguntar de forma desenfada què creiem que era el que viatjava a més velocitat a l’univers. Jo, ràpidament i amb un tarannà potser una mica pedant vaig dir: «La llum! No hi ha res més ràpid que la llum». Però al meu costat, un amic dos anys menor que jo al qui li diem Pino, va contestar: «El pensament», amb lo que aquella professora, la mateixa que em va introduir a la fantasia recomanant-me El Hòbbit uns mesos després, (per cert gràcies Montserrat), va assentir i va comentar quelcom similar a... «Veus, Eloi, hi ha respostes molt més interessants que les que tothom espera» I si comento tot això és per aquesta novel·la, aquesta psicodèlia total, terme amb el que la va definir breument el company Xavier Llobera per les xarxes, ens ve a parlar del poder de la ment i de com viatjar a través de les estrelles amb el pensament. Som a finals dels anys setanta i Alice B. Sheldon (amagada sota el pseudònim masculí de James Tiptree Jr) ens acosta una història que és pur sentit de la meravella, barrejat amb les inquietuds que a la dècada dels setanta (i abans) havien tingut els militars amb els experiments extrasensorials induïts pels governs dels dos blocs De fet, altres autors de la talla de Robert Silverberg o fins i tot Philip K. Dick es plantejaven en aquells anys fins on podia arribar el poder mental, potser influenciats per les drogues o per la paranoia creixent d’una Guerra Freda que semblava no acabar-se mai. I recordem que Alice B. Sheldon havia treballat a la CIA. No se si atrevir-me a afirmar que aquest conjunt de factors potser va influir en ella però tot podria ser. Més enllà dels murs del món és una de les dues novel·les que va escriure la genial escriptora estatunidenca (la majoria de la seva obra son relats com els que podeu trobar a l’antologia Les dones que els homes no veuen o novel·les curtes com la multipremiada «Houston, Houston, ens rebeu?»). I permeteu-me que us digui que questa obra que teniu a les mans és alta ciència ficció, i que s’endinsa en el poder especulatiu que ofereix la ment com a nucli central des d’on desenvolupar una trama que viatja per planetes, sistemes estel·lars i també per un raconet amagat de la península de Florida. No és poca cosa, us ho ben asseguro. L’estructura de la història es sustenta, almenys a la primera part de la novel·la, en dos escenaris molt diferents: Per una banda, l’exèrcit nord-americà està finançant un projecte de percepció extrasensorial entre alguns individus que han demostrat posseir certs poders d’aquesta mena. En aquest àmbit destacarà la presència de Daniel Dann, un metge encarregat de tractar als membres d’aquest selecte club per si necessiten recolzament mèdic. Dann és una mica escèptic a tot plegat però observa i jutja en silenci i aconsegueix esdevenir una mena de terapeuta per a unes persones que no sempre saben lidiar els seus suposats poders paranormals. Però l’altre escenari és el que ens esbatana els ulls: Tyree, un planeta ubicat a anys llum de la Terra, on una raça que semblen mantes voladores té una civilització i un sistema de creences propis. I de fet, Sheldon ens aboca de cop a surar entre els corrents d’aire d’aquest meravellós planeta, sense presentacions, in media res, vaja. Un capítol introductori complicat d’assimilar en un primer moment, replet de l’esmentat sentit de la meravella que no sempre és fàcil d’imaginar. En aquesta civilització aèria, els alienígenes suren i volen a través dels corrents d’aire. El rol sexual el tenen canviat respecte al nostre: Els pares cuiden les cries, les femelles viatgen, busquen aventures. Son inquietes i tenen un sentit de la curiositat innat. Com la Tivonel, la nostra protagonista al planeta Tyree. Però encara tenim a un tercer personatge important: El Destructor, una entitat que vaga per l’espai, confosa però amb la capacitat, segons es diu, de destruir mons sencers, talment com el Galactus de la casa Marvel (que ja havia fet aparició en els còmics més d’una dècada enrere). La confluència d’aquests tres espais: Els experiments científics de Florida, el planeta Tyree que detecta com una entitat està apagant els món del voltant i el mateix Destructor, que busca quelcom que encara no ha trobat, serà la guspira perquè la imaginació de l’autora esclati i ens presenti aquesta obra valenta, estranya, enlluernadora per moments i plena d’imaginació. L’escriptura de Sheldon flueix durant tota la novel·la i ens transporta a un món on la comunicació sinestèsica és normal i que per a un habitant de la nostra rocosa Terra és motiu de pertorbació: Es confonen els sons, la llum... la manera d’entendre una realitat tan diferent. Sovint té un estil poètic mentre intenta descriure el mon alienígena o els pensaments que hi fluctuen: «Cedeix, s’abandona completament i es deixa fer fins que queda reduïda a un filament que cavalca dalt d’una tempesta de poder, una energia que s’eleva i floreix com un món encabit en una bombolla.» I per l’altra banda, als nostres protagonistes terraqüis, és interessant observar la relació psicològica que tenen entre ells i amb el doctor. Sheldon crea un microcosmos de complicitats i de companyonia entre persones que suposadament comparteixen capacitats extrasensorials. I aquesta relació serà clau en el desenvolupament de la novel·la, ja de cara a la segona part del llibre perquè assistirem a viatges amb el pensament, intercanvis mentals amb éssers alienígenes, comandaments psíquic entre éssers i entitats misterioses... tot plegat, una de les novel·les més brutalment fascinants que recordo on el sentit de la meravella t’obliga a fregar-te els ulls ben sovint. Aquesta fluïdesa i pluja de grans idees no sempre és constant; també hi ha passatges més ensopits i més d’un cop et preguntes si a la novel·la li sobren pàgines. Cal dir que potser no és una obra apta per tots els públics, especialment si no estan avesats a una ciència-ficció tan especulativa, tan insubstancial, una ciència-ficció que no deixar de preguntar-se «Com de gran és l’estructura de la ment?» Recordo la presentació de la novel·la en una Ter-Cat a Barcelona, a càrrec del Toni Herrero, un dels editors de l’editorial Chronos. La seva fascinació per la novel·la era tan gran que no sabia ben bé com definir-la. L’entenc. També a mi m’ha costat trobar el to d’aquesta ressenya i avaluar els peròs i contres d’una història tan imaginativa. Sigui com sigui, tant si us agrada més como menys, mai podreu negar la seva vessant especulativa, la seva explosió d’idees i la seva capacitat de fer-te somiar... en els estels i en el poder de la ment. «El temps ha deixat d’existir, qui va ser (...) s’abandona a una fusió irreversible amb quelcom enorme i alienígena que posseeix uns poders que ella mateix ara comparteix parcialment. Un últim racó de la seva personalitat riu amb la puresa d’una criatura, imaginat una vasta sala de control dels estels. D’ella mateixa només sap que existeix en un estat de pau i exaltació. La grandesa de l’univers s’estén com el tapís de la seva comprensió. (...)» Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||