LUZ DE ESTRELLAS LEJANAS
GRRM: a Rretrospective
(2003)

George R.R. Martin

Editorial:
Gigamesh
(2012)

Col.lecció:
Gigamesh Ficción

Núm: 50

Pàgines: 425

Lectures relacionades:

Híbridos y engendros
Un corazón atribulado

Molta gent coneix el nom de George R.R. Martin, però sobretot el coneixen arran de la seva saga de Cançó de Gel i Foc. Menys persones el segueixen també per les seves anteriors novel·les de ciència-ficció, com Muerte de la Luz, Refugio del Viento o Los Viajes de Tuf però encara és menor el grup de seguidors que també el coneixen pels seus excel·lents contes. Jo mateix fins a dia d’avui només n’havia llegit cinc. Aquesta mancança, d’un autor que va començar precisament escrivint relats de ciència-ficció i fantasia és la que podeu reparar amb el present volum.

L’any 2.003, Martin recopilà els seus millors relats en una antologia retrospectiva que va titular precisament GRRM: A RRetrospective. Aquí s’incloïen doncs bona part del passat d’un autor que avui dia és un super vendes mundial però que com tothom va tenir uns inicis molt més humils. La publicació en castellà per part de Gigamesh d’aquesta immensa antologia s’ha traduït en tres volums, dels quals, Luz de estrellas lejanas, és el primer.

És molt important apuntar que els contes recollits a l’antologia van ser triats pel propi autor, tenint en compte factors de qualitat i d’evolució d’estil i de temàtiques, molt lligats a les seves vivències personals. Per coordinar tot això, Martin va separar els contes en quatre grans blocs i va escriure un pròleg sobre cada un d’aquests apartats. Aquests textos són, ja per sí mateixos, molt fascinants i ens traslladen per la memòria de l’autor durant dècades.

El primer d’aquests grans capítols s’anomena Un aficionado a todo color. Com el seu nom indica, ens toparem aquí amb un Martin juvenil, afeccionat als fanzines i a les històries pulp, als còmics, als dinosaures i a una llarga llista d’icones pop de mitjans del segle XX a l’avorrida ciutat de Bayonne (Nova York). Potser per mi és una de les millors introduccions als seus contes doncs reflecteix clarament les bases de la cultura popular americana pel que fa a la ciència-ficció. Una cultura de revistes, fanzines i de molta passió per part dels afeccionats que ha estat model de còpies a molts altres països. Aquí, òbviament aquesta fal·lera arribà dècades més tard.

El primer conte d’aquest primer bloc és “Solo los niños temen a la oscuridad”, Un relat pulp però molt ben escrit amb personatges antagònics estereotipats. El bé contra el mal; la llum i la foscor, verges a punt de ser sacrificades etc... Tot molt pulp però tenint en compte cap a quines revistes anava dirigit era una feina més que lloable. El seu personatge principal, El Doctor Destí, estava pensat per protagonitzar una saga d’històries.

Més interessant i profunda és “La fortaleza”, un conte de tall històric ambientat en les guerres entre Suècia i Rússia pel control de Finlàndia a començaments de x. XIX. Relat tens, estricte i amb personatges ben caracteritzats on es premia el diàleg i la tibantor entre els protagonistes. Un bon relat històric al voltant de la fortalesa de Sveaborg (avui Suomenlinna). Una curiositat és que aquest relat mai havia estat publicat abans d’aquesta antologia.

Un altre cas de relat inèdit el trobem amb “Su legado, la muerte”, una història realitzada durant un curs d’escriptura creativa. Amb un clar to polític ens narra amb bones dosis de paranoia anticomunista alguns moments clau que es vivien a finals dels anys 60 als EUA. Correcte.

El segon bloc de Luz de estrellas lejanas es titula El asqueroso profesional. Martin, decidit a començar a triomfar com a escriptor, comença a cobrar pels seus treballs. Ja no només col·labora amb fanzines sinó que algunes revistes li comencen a comprar alguns contes. Això és tot un punt i apart on es planteja sovint com encara la seva carrera periodística i com la combina amb escriure.
 
Després dels dos únics relats no fantàstics del recull, trobem “El heroe” que tot i ambientar-se en un escenari de ciència-ficció no deixa de tractar-se d’un altre conte polític que pot extrapolar-se clarament a la nostra realitat de finals dels anys 60, en aquest cas de caire antibel·licista. Una crítica a la guerra però també un cant a favor dels veterans

“La salida a San Breta” canvia radicalment de temàtica i ens obra les portes a un conte de fantasmes modern amb aires melancòlics. Aquesta atenció pel passat, per com eren les coses abans serà un punt fort en molts contes de Martin. A “La salida a San Breta”, un col·leccionista vintage de cotxes –doncs la pràctica totalitat dels viatges són aeris- recorre una antiga carretera i es topa amb un estrany accident que sembla no haver-se produït mai.

Arribem al primer relat en que després de llegir-lo, el lector comença a pensar que aquest autor, no només és bo, sinó que ens pot sorprendre molt positivament. “Esa otra clase de soledad” és una història de ciència-ficció molt introvertida, com li agraden al Martin. Els sentiments, les sensacions i en aquest cas la soledat d’un astronauta després de passar quatre anys sol en una estació espacial als confins de Plutó són els veritables protagonistes d’un relat on la por i la incertesa guanyen la partida.

Crec que a “Cuando llega la brumabaja” podem ja distingir bastants dels elements propis de bona part dels relats de Martin: Nostàlgia, decadència, somnis idealitzats, un sentiment de pèrdua per allò autèntic, per allò que fa diferent un planeta o una cultura. Podria haver estat (qui sap) un possible embrió de Muerte de la luz sobretot per la càrrega sentimental en vers a un planeta. Un grup de científics arriben a un món innocu on la llegenda afirma que existeixen espectres entre la boira que dia rere dia puja i baixa per les valls i muntanyes. Un periodista és enviat a cobrir el reportatge i toparà amb els sentiments contradictoris de l’amo de l’únic hotel d’aquell món.

Amb el tercer bloc, Luz de estrellas lejanas, arribem a la crême de la crême. Aquí prima
el sentit de la meravella per nous territoris, planetes, races alienígenes o pel misteri de la vida. Tot plegat sota una visió light de la ciència-ficció on els sentiments i tarannàs són un focus principal on cal buscar les històries. Bona part d’aquests contes estan ambientats en una història futura que mig va definir Martin fa dècades. El “domini dels homes” o els “Mil mons.” com va intentar batejar-la no es va consolidar però podem llegir noms, races, parts d’un futur llunyà que es repeteixen en alguns dels contes.

Per començar un plat fort; no fortíssim: “Una canción para lya”, una de les millors novel·les curtes mai escrites que dóna lloc a la portada del present volum. Un dels pocs contes que ja havia llegit anteriorment a Los Premios Hugo 1973-1975. El relat s’endinsa dins el misteri que envolta als Shkeen, una raça peculiar que té un ritus religiós inquietant: A l’assolir certa etapa de la vida es suïciden voluntàriament fent que un paràsit els absorbeixi completament. El problema esclata quan alguns humans es tornen adeptes també a aquesta religió extraterrestre per la qual cosa un parell de telèpates són enviats a investigar i a esbrinar perquè hi ha gent que vol passar per aquest tràngol. Un cant a l’amor, a la vida, narrat amb autèntic mestratge.

“Esta torre de cenizas” rebaixa el nivell i ens situa en un planeta exòtic on també els sentiments d’amor i pèrdua lluiten per encaixar en un nou estatus solitari del nostre protagonista.

També a “Y siete veces digo: al hombre no matarás” ens ubica en un planeta amb un conflicte entre races extraterrestres. Molt de misticisme i religió, punts fonamentals en els contes d’aquesta època, són els que duen a un comerciant a intentar posicionar-se contra l’abús de poder d’uns individus invasors que creuen portar la veritat amb ells. Interessant però amb un final una mica decebedor.

Si un conte és el màxim exponent d’aquest sentit de la meravella del que parlava, crec que és “La ciudad de piedra”, una història que pren com a base un fet normal (uns personatges que cerquen la manera d’abandonar un planeta degut a les poques possibilitats d’èxit comercial) per mostrar-nos la immensa capacitat que té l’univers per sorprendre’ns amb infinitat de planetes, cultures i civilitzacions, algunes perdudes en la memòria del temps i d’altres que comencen a avançar, temptejant el terreny.

”Hieles de tierra” és una història estranya, a mig camí de la fàbula i un conte de ciència-ficció. Sembla que no només a Westeros arriben els hiverns crus i llargs. Al planeta on s’esdevé aquesta història el fred també n’es protagonista – a l’igual que passarà més endavant amb “El dragón de hielo”. La trama gira entorn a una cultura poc avançada on una noia és apunt de morir per congelació quan una visitant la salva in extremis. En aquest punt hi juga un paper fort la imaginació de l’autor i la fantasia pròpia d’una història curiosa i ben narrada- com sempre- que té molt de conte de fades estrambòtic.

I finalment un altre relat especial: “El camino de la cruz y el dragón”, un intent de preveure com el cristianisme evolucionaria en un univers amb milers de planetes habitats per diferents espècies. Aquesta història és un cant a la lògica, una crítica suau als sistemes de creences tancats, poc evolucionats i en definitiva a les religions que aboquen més fanatismes i injustícies sobre els seus seguidors. Molt bona.

I arribem al tram final, Los herederos de las tortugas, que fa un petit salt cronològic per agrupar tres contes clarament fantàstics. El mateix Martin s’afanya a recalcar que ell no va començar a escriure fantasia amb la saga de Cançó de Gel i foc (de fet “La salida a San Breta” n’és un bon exemple) però sembla que les oportunitats de triomfar en la fantasia als anys seixanta o setanta als EUA eren més aviat minses ja que la ciència-ficció ho acaparava tot –parlem de literatura fantàstica òbviament-. Tot i així, Martin sempre ha tingut diverses històries amb clars components fantàstics i aquí ens n’ofereix tres. Atenció al discurs pro fantasia del final d’aquest pròleg: antològic!

“Las canciones solitarias de Laren Dorr” és un conte que ja havia tingut el plaer de llegir al número 40 de la revista Gigamesh: Una història de soledat i amor no correspòs en un entorn fantàstic. Escrita amb bon estil i amb trets poètics. Una noia aventurera que cerca el seu amor perdut, viatja de món en món a través de portals fins que arriba al món on viu Laren Dorr, una figura trista, immortal i captivadora.

Molt diferent és però, “El dragón de hielo”, un dels millors contes de l’antologia, una història més pròpia de la fantasia èpica però sense oblidar la part dedicada a explorar sentiments tan propis de l’obra de l’autor com la soledat o la sensació de pèrdua. Amb una de les millors proses que recordo de Martin, ens narra la història d’una noia nascuda en el més cru hivern que es recorda, que creix autista i solitària fins que coneix un drac del gel, el qual la canviarà completament mentre al seu voltant la guerra i la desolació avancen fins a la seva família. Molt èpic i trist. Excel·lent en tots els sentits.

Per acabar, un relat que amaga una fàbula: “En la tierras prohibidas”. Trobem aquí un conte de princeses i pocions, d’essers mitològics, enganys, bruixes i alguna cosa més. Però Martin sap treure’n profit com mai i ens transporta amb les seves descripcions de paisatges i personatges a un món fantàstic. La recerca d’una fórmula màgica i el desafiament llançat a una bruixa són la premissa inicial d’un conte ideal per tancar aquest primer volum.

Així doncs, són setze contes, la majoria notables i excel·lents, que ens obren les portes a l’extensa producció curta d’un dels noms del moment. Imprescindible per tot aquell que vulgui conèixer Martin més enllà de la seva coneguda saga – jo afegiria també que no es perdi les seves novel·les de ciència-ficció- i esperant que Gigamesh tregui el segon volum.

21/03/13 Eloi Puig