EL LIBRO DE NOBAC
(2008)

Federico Fernández Giordano

Editorial:
Minotauro (2008)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 269

És gratificant veure com un autor desconegut guanya el Premi Minotauro – el més ben dotat de gènere fantàstic del món-, no per desmerèixer a altres escriptors que ja tenen la mà ferma en això de crear històries de l’imaginari fantàstic, si no per que aquest fet segur anima a que nous talents encara per descobrir tinguin present que potser un dia seran els nous Aguilera, Marín, Martínez o Negrete –per posar alguns exemples- del panorama fantàstic en castellà. De l’autor que ens interessa ara, Federico Fernández Giordano no havia llegit res abans, i potser no és estrany doncs el seu currículum com a novel.lista no és massa extens, però això no m’ha incomodat mai a l’hora d’abordar una lectura. Més d’un cop he llegit a autors per a mi desconeguts que m’han semblat sensacionals

L’argument de El Libro de Nobac es basa en una història de trama detectivesca amb aires d’intriga fantàstica on una periodista – Lisa Lynch- i un escriptor mig fracassat – Edgard Pym- són contractats per donar a conèixer al món la vida del senyor Valdemar, un vell que amaga uns quants secrets però essencialment pateix una mena de maledicció que l’ha perseguit bona part de la seva existència: L’esmentat personatge té en el seu poder un llibre que escriu nit rere nit la vida de Valdemar, talment com si la ment d’aquest i els seus pensaments conscients i no conscients es veiessin reflectits en unes pàgines de paper.

Fernández ha construït una obra que depèn massa d’aquesta idea, d’un plantejament molt vistós que crida l’atenció de qualsevol amant de la literatura fantàstica. I aquesta presentació tan contundent és una de les virtuts i defectes del llibre doncs la decisió editorial que comporta que tan a la coberta del llibre –magníficament dissenyada per altra banda- com a la contraportada se’ns comenti que la novel.la tracta sobre un llibre que s’escriu a ell mateix destapa sense dubte el nostre interès. Però quan avancem en la lectura i ens sembla que aquesta idea no evoluciona durant la primera meitat de la novel.la ens sentim una mica decebuts pel que portem llegit i escèptics pel que s’esdevindrà a continuació.

Tanmateix cal tenir una mica de paciència ja que l’autor té ben estudiada la quantitat d’informació que vol proporcionar i el el tempo que vol seguir en la seva obra. Un decisió respectable però que potser no serà del grat de tothom: Fernández es mostra subtil en el seu argument i tendeix a donar informació poc precisa i ambigua durant tota l’obra per que el lector en vagi traient les seves pròpies conclusions. El resultat, com deia, és que durant molts capítols tenim la sensació que passen ben poques coses destacables i només la magnífica prosa de l’autor ens dóna ànims per seguir llegint sense defallir, de manera pausada però amb un ritme in crescendo.

Obro un parèntesi perquè aquest és un tema important a comentar: L’autor escriu molt bé. Probablement sigui una mica escarida aquesta descripció de l’ofici de Federico Fernádez però crec realment que l’autor té com a principal arma per defensar la seva novel.la una prosa molt treballada: És elegant, cerca les paraules precises per cada moment, és amena, harmònica... ho té tot per convertir-se en la carta de presentació de Fernández per futures novel.les. Ara bé, l’argument, la història que ens planteja El Libro de Nobac és una altra cosa; és un text molt especial que no agradarà a tothom. Per començar trobem molt pocs diàlegs, l’estil de Fernández tendeix a la descripció i a submergir-se en els pensaments personals dels protagonistes; també he dit que és una prosa de paraules suaus, que apunten cap a un estil harmònic, i és cert, però això significa que li manca tensió en certs moments i que la seva regularitat i fluïdesa poden convertir-se en un handicap quan es vol mostrar un paràgraf, una escena, que fuig de la normalitat i vol mostrar angoixa.

Retornant al què dèiem, El libro de Nobac, doncs, segueix un argument massa esquívol, l’autor  prefereix més insinuar que explicar els detalls... opta per fer treballar més la imaginació del lector que per donar-li-ho tot mastegat. I això no seria un problema – al contrari- si durant la novel.la haguéssim assistit a una lectura desperta, viva. Però quan poses les teves màximes esperances en un final que no acabes d’entendre al cent per cent, pots quedar una mica desencisat. L’autor no l’intenta resoldre fins a les darreres pàgines i ho fa amb una confessió d’aquelles típiques de les novel.les de misteri on en dues pàgines es desvetlla el mòbil, l’assassí i l’òbvia sorpresa final.

Fernández ens deixa mig ensopits bona part del llibre per donar un cop d’efecte a les darreres pàgines, però aquest no acaba de funcionar del tot doncs l’argument resulta massa enrevessat i poc creïble en molts aspectes – la manca de curiositat d’Edgard en vers a les pàgines finals del llibre, la poc eficaç recerca d’informació sobre el misteriós Nobac que sembla feta exprés per que els personatges no resolguin enigmes abans de temps o alguns fets més de caire fantàstic que resten poc desenvolupats- de manera que quan acabem ens topem amb aquella sensació, aquella inquietud tan comuna en autors com Dan Simmons que insisteix a preguntar-nos “Ho he entès tot correctament?”. I això crec que no hauria de passar mai en una bona història.