LAVINIA
Lavinia
(2008)

Úsrsula K. Le Guin

Editorial:
Minotauro
(2009)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 311

Lectures relacionades:
La Eneida

Avui dia tractar d’analitzar una obra d’Úrsula K. Le Guin pot resultar una tasca tan enriquidora com fútil. Enriquidora perquè l’autora sempre ha escrit molt bé, perquè tot i els seus recents 80 anys acabats de complir continua al peu del canó amb una prosa extraordinària, sempre fluïda, sempre amena i propera. Fútil perquè per moltes voltes que doni a les seves històries, moltes d’elles acaben tractant els mateixos temes, tant si ens endinsem en les novel.les de ciència-ficció ambientades a l’univers Ekumen com si ens decantem per gaudir de les seves sèries fantàstiques.

Per això m’ha resultat estimulant llegir a Le Guin en una novel.la pseudo-històrica amb elements fantàstics. Dit així, aquest “pseudo” sembla un retret però en veritat no és així. Lavinia és una novel·la que fa un homenatge explícit al poema èpic de l’Eneida de Virgili, o almenys als seus últims 6 volums. I per tant es basa en personatges ficticis per aportar – segons les pròpies paraules de l’autora- una reflexió, una nova interpretació al poema inacabat del poeta romà. També hi afegeix una magnífica ambientació pre-romana i amb el rerefons de la mitologia greco-romana construeix una fantasia històrica, una novel.la amb arrels reals però amb personatges rescatats del poema de Virgili. I es clar, també hi incorpora uns elements fantàstics que s’ajusten al caràcter que pretenia donar-li a l’obra.

La novel·la és un joc metaliterari on Lavínia, la futura esposa de l’exiliat Enees i veritable protagonista de la trama, pateix unes visions del seu poeta -Virgili-. Un personatge real que està agonitzant en un altre temps i en un altre lloc mentre rememora la creació de la seva obra magna:l’Eneida. Lavínia comprèn que ella i tot allò que coneix són fruit de la imaginació del poeta, però que a diferència de personatges molt rellevants com el mateix Enees, Lavínia, amb prou feines apareix en breus fragments. A partir d’aquí el mateix Virgili que en el seu deliri apareix com un espectre, un fantasma que relata el destí que espera a Lavínia, acaba per comprendre fins a quin punt ha errat a no atorgar més protagonisme a una persona que es mereixia molt més que les breus mencions relatades al poema.

Le Guin doncs fa jugar a Lavínia a un joc macabre: Coneix el destí dels seus, sap com acabaran els enfrontaments que tindran lloc a la seva terra, el Laci, entre els exiliats troians i l’aliança dels pobles de la regió. Però l’autora no deixa que el destí flueixi per si sol al costat de Lavínia i la fa patir i viure múltiples experiències amagant-li aspectes del seu futur. Podríem comparar-la breument amb Cassandra –la troiana que podia predir el futur però que ningú la creia, degut a un càstig d’Apol.lo-. No és l’únic paralel·lisme amb la història de la guerra de Troia. Els combats entre Enees i Turno recorden els duels passats entre Hèctor i Aquiles encara que òbviament amb menor intensitat. És l’enfrontament de l’heroi contra l’heroi, de l’orgull contra l’honor… unes característiques molt masculines que Le Guin s’encarrega de posar en dubte a través de la mirada crítica de Lavínia.

Si dediquem l’atenció suficient al llibre descobrirem que l’autora dóna el protagonisme a la dona i no vol que aquesta sigui l’ombra de l’heroi Enees, no la vol com una comparsa del poder com va poder ser per exemple Helena de Troia, doncs Le Guin continua censurant la masculinitat i la guerra un cop més i Lavínia és la seva manera de demostrar que les dones també poden ser intel.ligents tot i les dificultats innates per assolir el poder.

Com deia, Le Guin prefereix retratar les gestes quotidianes de les persones que actuen en segon pla que no pas les mil i unes batalles guanyades pels herois. Tot i així cal que existeixi una èpica, doncs en el fons la novel·la es desenvolupa sobre les bases que fixà el poema de Virgili. En un passatge magnífic, l’espectre de Virgili relata en dues pàgines una matança descomunal, molt a l’estil de La Ilíada. Una barbàrie de sang i vísceres narrada sense pausa, sense contemplacions però també sense emoció. Crec que és determinant que Le Guin ho relati d’aquesta manera tan desapassionada, com per evidenciar el seu rebuig a la violència que engendra l’home. I aquesta violència té un nom: Guerra

En més d’una conversa entre Lavínia i el fantasma de Virgili s’observa com aquesta medita sobre aquest terme mentre que el seu eteri dialogant –que no deixa de ser un home- respon de forma condescendent:

“- Sin guerra, no habría héroes
- ¿Y qué tendría eso de malo?
- Oh, Lavínia, ésa es una pregunta de mujer”

I no serà l’únic diàleg on es responen a preguntes de Lavínia del perquè de la necessitat de batallar, de matar que tenen els homes:

“-Oh, Lavínia, ¡ésa es una pregunta de mujer! Porqué los hombres son hombres”

L’autora no hagués estat satisfeta si no hagués pogut narrar de forma sorprenent l’ambientació històrica d’aquesta zona del centre de la península itàlica: El Laci. L’acurada recreació de les nacions llatines i dels etruscs; de la religió tan vinculada a la natura però amb tants elements provinents de la cultura mediterrània – especialment hel·lènica-; del paper de l’home i la dona a la llar, dels menjars, les estructures socials… tot resta perfectament narrat per la ferma mà d’una autora amb solvència contrastada. Naturalment, tot i les tasques documentals, s’ha inventat algunes costums i formes de fer, ja que els registres de l’època pre-romana no ofereixen tota la informació necessària.

La trama però pateix d’un mal singular: la mateixa disposició de l’argument, al voltant de profecies, auguris i visions del futur fa que el lector conegui pràcticament el desenllaç d’aquesta i per tant que perdi interès. L’autora no se n’amaga i ho potencia avançant esdeveniments per retrocedir tot seguit cap al present. Tot i que la novel.la és un sol bloc narratiu, sense capítols, tenim aquests flashforwards del que passarà. Però inclús sense aquesta tècnica narrativa, la trama peca de ser massa evident i això resta entusiasme al lector. El fet de basar-se en una obra prèvia podria condicionar l’argument però a l’autora poc li importen les incoherències que assumeix la pròpia Eneida amb fets tan rellevants com que la Guerra de Troia es feu probablement al segle XIII a.C mentre que la fundació de Roma a la que se suposa Enees va contribuir és del segle VII a.C.

Com deia al començament, una pseudo-història realçada a l’estil dels clàssics, amb herois, profecies i batalles, amb personatges d’honor per ambdós bàndols i amb un experiment metaliterari que sobretot cobra vida al començament de la novel.la i que per desgràcia no té molta continuïtat- tot i ser la peça més original de tot l’entramat-. Ens quedarà una història precidible, però narrada amb l’estil i la magnífica prosa d’una autora, les obres de la qual parlen per si soles; oferint quasi sempre reflexió filosòfica i perquè no, també certa espiritualitat. Just el que ens podem esperar d’Úrsula K. Le Guin.