Kou el corb
Antologia
 

KOU EL CORB
(1975)

Tangi Malmanche

Editorial:
Hermenaute
(2016)


Col.lecció:
Medea

Núm:
2

Pàgines:
139

Traductora:
Lourdes Cayetano

   
Kou el corb i altres contes bretons

Desconec si en Lluís Rueda, director de l’editorial Hermeaute, té present que quan em va vendre aquest llibre, Kou el corb, em va dir més o menys les mateixes paraules que a ell li va transmetre en el seu moment un llibreter de la Bretanya: “Bona elecció, un gran treball”. Això almenys es desprèn de la introducció que el mateix Rueda ens narra per presentar-nos aquest volum que recopila tres contes de Tangi Malmanche, un autor bretó clàssic molt ben considerat a la seva terra.

El cert és que el que em va atraure del llibre és precisament que l’autor fos bretó. Aquella terra, tan màgica i amb tants misteris amagats és un atractiu per si sola. Només cal que observeu, si algun dia hi aneu, la peregrinació de turistes i devots que hi ha a prop del bosc de Paimpont on trobareu la suposada tomba del mateix mag Merlí i ben a prop la Font de l’Eterna Joventut —que si no l’han arreglat una mica fot una mica de coseta de la tronada que està—, a més, una zona tan plena de menhirs i jaciments prehistòrics inspira molt. La Bretanya també em recorda una anècdota — la comento ràpidament—: una de les primeres persones que van venir a les Ter-Cat era una noia bretona interessada en la fantasia (que anys més tard va escriure la seva primera novel·la fantàstica). En fi, que em va semblar una bona elecció.

I certament ho és, però potser no per l’objectiu que jo esperava. Tangi Malmanche era un reputat escriptor de finals del s. XIX i començaments del XX que escrivia en bretó o en francès (depenent de cap a quin públic anaven dirigits els seus contes). En aquest cas l’extraordinària traducció és del francès i corre a càrrec de Lourdes Cayetano. Dic que no és el que m’esperava perquè no són relats fantàstics –—Només el primer posseeix petites dosis subtils de fantasia que ens deixen amb el dubte—. Són més aviat relats costumistes que entrellacen la picaresca, la ironia i els afers quotidians tant de la classe benestant, especialment en el segon conte, “Suzanne, la preste”, com molt especialment de les castes més baixes d’una regió empobrida.

I així és, Malmanche ens submergeix en una regió de la perifèria francesa com és la Bretanya (ja sabem que els governs francesos no han tractat mai massa bé als seus territoris més allunyats i menys si aquestes són nacions amb llengua pròpia) per narrar-nos les peripècies de diferents personatges en tres contes ben diferents:

El primer d’ells, que dóna títol a l’antologia és ”Kou el corb” i sense dubte és el millor de tots. En moments de pestes que assoten la regió un noi és obligat a marxar de casa i buscar-se la vida i acabarà sent un corb, ho sigui, un enterramorts que va recollint als pobres desgraciats que la malaltia de torn ha matat. Malmanche, però, ens combina amb molt encert una història tràgica amb dosis d’humor i, com comentava, de picaresca perquè no només empatitzem amb el personatge, sinó que també l’admirem. És una història senzilla que ens mostra misèries i la trista realitat dels pobles aïllats però amb un llenguatge plàcid i amb una lectura molt còmoda. Les constants picades d’ullet amb la mort o amb la dama roja —que representa a la pesta—, amb fantasmes... són això, subtileses que es mouen pels corrents de les supersticions camperoles i que no sabem si interpretar com a fets puntuals o com a representacions imaginàries dels personatges que, recordem, estan molt influenciats per la religió.

El segon conte és molt diferent: “Suzanne, la preste” també està molt ben escrit però la trama no ens atrau tant, especialment quan comprovem que el final és anodí i no ens deixa més que un missatge sobre els usos i costums dins la classe alta bretona. La vida de Suzanne, filla única d’una família noble, i de com descobreix el que ella suposa que és l’amor quan la seva mare decideix que ha de casar-se amb algun noi també noble que sigui un partit decent. És graciós comprovar com funcionava la comunicació per cartes i com s’esperaven sempre unes virtuts tan diferents entre home si dones. Però és un conte massa llarg i que resulta, a vegades, un pèl dens. No m’ha fet massa el pes.

I acabem amb una història, “La mostra de Landouzan”, aquí sí, de clara influència picaresca on la recent vídua d’un llenyataire se les enginya per enganyar al seu senyor i així poder cobrar una paga especial que només es dona un cop l’any. Especialment a les primeres pàgines, les ironies i l’humor negre de Malmanche m’han semblat delicioses. Potser també el final és poc colpidor i m’esperava quelcom més, però no deixar de ser un bon conte.

En definitiva, un petit volum que potser per la col·lecció Medea de fantasia i ciència-ficció, trobo un pèl agosarat (per la temàtica, em refereixo) però que per altra banda ha permès conèixer una literatura  provinent d’un nació de la que en el fons en sabem molt poc i que gràcies a Hermenaute, ara tenim per primer cop en català. Només per això, ja val la pena llegir-lo.

Eloi Puig
30/04/2020

 

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
Kou el corb
Suzanne, la preste
La mostra de Landouzan