Hechiceros del viento
FANTASIA ÈPICA

HECHICEROS
DEL VIENTO

Trilogía del viento: Cáceres
(2018)

Cristina Rodrigo

Editorial:
Universo de letras
(2018)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
406



Hechiceros del viento.
Trilogía del viento: Cáceres
 

Hechiceros del viento és l’inici d’una odissea fantàstica escrita per Cristina Rodrigo i que ens porta molta aventura en un món replet de màgia que, a més, ens recorda molt a la nostra realitat. Estem parlant d’una novel·la escrita sense complexos amb l’objectiu primordial d’entretenir i fer passar una bona estona al lector. I ho aconsegueix amb escreix tot i alguns aspectes millorables que repassarem més endavant.

Álvaro és un llibreter de vell que treball al casc antic de Cáceres. Viu una vida un pèl ensopida, sense parella actual i amb un gran interès per diversos temes bibliòfils que l’ha portat a regentar aquest tipus de negoci. Un dia es veu capturat per un estrany vent, com un remolí aliè que el captura i el transporta a un altre món, a un altre univers paral·lel on les coses són peculiars per no dir directament una bogeria.

Es tracta d’una Cáceres alternativa, d’una Espanya immersa en una època medieval i clarament idealitzada, una mica a l’estil artúric, amb l’enaltiment de l’honor, el deure, la glòria, l’amistat i on els cavallers són els grans protectors dels dèbils i on la màgia és possible i té un caràcter més aviat  negatiu i fosc. Álvaro es veurà immers de cop i volta en una campanya per part d’uns malvats mags per atacar la ciutat i fer-la seva. Allí robarà el cor d’una noia, aconseguirà la destresa per combatre l’enemic i també comprovarà com les passions humanes són idèntiques sigui on sigui que es produeixin.

Cristina Rodrigo ens ofereix tot això a través d’una prosa força elaborada i especialment fluïda tot i que potser una mica massa reflexiva en quant a conceptes i expressions, oferint un to que potser vol imitar un llenguatge amb un tarannà d’antany que s’adequa bé als aires medievals que desprèn la novel·la, però que sigui com sigui aconsegueix allò que es proposa: Submergir-nos immediatament en una trama repleta d’aventures i a un ritme que no deixa respirar massa al protagonista, Álvaro, el qual mai té massa temps per meditar i centrar-se en el món on ha anat a parar.

Aquesta certa pressa es nota molt especialment al començament on l’autora només dedica uns breus capítols a preparar el perfil d’Álvaro i també de la seva antiga xicota, Sara (per cert el personatge potser més ben aconseguit de la novel·la). En tot cas, tot plegat és una mica ràpid i en poques pàgines tindrem a un Álvaro que de cop i volta viu en un altra realitat per pura art de màgia i que s’hi adapta molt bé (massa fins i tot). Més fets que trobo massa accelerats són potser el romanç inequívoc que sembla dissenyat per que s’executi a simple vista i sense massa preàmbuls. M’ha semblat forçat.

Un cop passem aquesta fase inicial, el ritme es torna més estable i comencem a gaudir més de la novel·la. Comprovarem com en aquesta realitat alternativa existeixen els mateixos països limítrofes amb Espanya però no tenim clar com funciona la política i el govern (en cap moment es parla de reis per exemple). Només ens centrarem en l’atac a Cáceres i que els nobles de la ciutat no poden afrontar sols. Aquesta difusió en el context històric (per molt alternatiu que sigui) és un punt que caldria millorar doncs dóna la impressió que no està gens definit i el lector, per exemple, no entén perquè cap govern estatal ajuda a la gent de Cáceres. Cristina Rodrigo s’escuda amb les ordres religioses i militars espanyoles de la baixa edat mitjana com son l’Ordre d’Alcántara, de Calatrava i de Montesa (totes elles històriques a la nostra realitat però que al món on ha viatjat Álvaro prenen un especial protagonisme) per oferir una mostra d’ordre i d’ajuda exterior. Sigui com sigui, però, i el tema polític no queda massa clar a la història però possiblement es defineixi millor en les seves continuacions.

Però per mi el punt menys estimulant de la novel·la ha estat el tractament de la màgia. No m’he sentit gens còmode a com s’utilitza doncs les accions màgiques estan poc perfilades. Sembla que els mags puguin fer qualsevol encanteri sense restriccions però alhora  no resolen situacions que a priori semblen plenament al seu abast. L’autora aprofita la màgia més d’un cop com un efecte Deux ex machina, cosa que ens fa arrufar el nas. Al no existir unes regles no sabem què poden fer els mags i quines fites poden assolir o no. I pel que sembla, la màgia permet una mica de tot: Des de controlar la ment o alçar escuts defensius a ciutats, com modificar màgicament la roba o matar a l’enemic amb un simple gest. És difícil, doncs, prendre’s molt seriosament la màgia de la història perquè tant el nostre protagonista com els seus oponents semblen capaços de fer qualsevol cosa. Es perd el sentit de la credibilitat i això és molt important en una novel·la fantàstica. El fet que el protagonista aprengui a utilitzar-la de la nit al dia tampoc ajuda a que resulti més creïble.

La novel·la també ens envia missatge sobre la desigualtat i sobre les classes socials i els privilegis dels poderosos, però també ens transmet la cerca de la tolerància i el respecte cap a una altra manera de fer. En el fons un crit contra la ignorància sobre l’enemic, un fet que en un mon medieval és completament lògic que es produeixi per altra banda..

Pel que fa als personatges, aquests compleixen en termes generals la seva fita (ser simpàtics, ser desagradables, venjatius, porucs, valents etc...) tot i que la trama està dissenyada molt al voltant d’Álvaro al qual l’autora mima en excés i li perdona quasi qualsevol ensopegada. Fa una mica de ràbia i tot, especialment si al voltant seu se senten paraules com “l’escollit, el salvador etc...). Cristina Rodrigo s’esforça de veritat per presentar-nos personatges interessants però no sempre arriben a empatitzar amb el lector (Per mi el més ben definit, repeteixo, es Sara i per desgràcia surt poc en aquest volum).

En general, doncs, podem parlar d’una novel·la molt activa, que transmet energia i que mai ens avorreix però a la que li cal una mica de profunditat amb personatges i molt especialment amb una trama massa depenent d’una màgia poc elaborada que permet tot tipus d’accions sense control. Una fantasia èpica allunyada del grimdark, de la foscor i dels escenaris grotescos. Aquesta la podríem definir més aviat com una fantasia èpica blanca, soft, amb personatges estereotipats molt bons o molt dolents que cerca una mica trobar la moralitat entre la lluita del bé i del mal introduint elements propis de la fantasia èpica que quallen especialment per les bones maneres de l’autora a l’escriure amb un estil eficient, potser poc atrevit, però que resulta més que satisfactori.

Hechiceros del viento és un llibre on l’aventura és la protagonista i on, sí, podríem haver rebut més informació d’un rerefons que es preveu molt interessant (i que es desenvoluparà a la segona part suposem), on ens reafirmem que l’autora podria haver abusat menys de la màgia o de situacions que acaben sent inversemblants (com l’afer de la “sarbatana” que es veu fora de lloc) però que ens acompanya amb bon ritme i bones maneres i que en resum ens fa gaudir de la novel·la.

Un començament prometedor per qui vulgui passar-s’ho bé amb aventures màgiques sense complexes.

Eloi Puig
16/02/2020

 

Premis:
 
Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.