HARRY POTTER I EL MISTERI DEL PRÍNCEP
Harry Potter and half-blood prince
(2005)

J. K. Rowling

Editorial:
Empúries (2006)

Col.lecció:
Harry Potter

Núm: 6

Pàgines: 635

Saga:
Harry Potter

Lectures relacionades:
Harry Potter i la pedra filosofal
Harry Potter i la cambra secreta
Harry Potter i el pres d'Azkaban
Harry Potter i el calze de foc
Harry Potter i l'orde del fènix
Harry Potter i les relíquies de la mort

Altres edicions:

ESPANYOL:
2006 Salamandra. Harry Potter, 6

Que els llibres de Harry Potter s’han convertit en un fenomen literari i mediàtic no és cap secret per ningú. Només cal veure la fal·lera amb que els lectors i fans esperen la sortida d’un nou volum i la precisió amb que cada nou llançament és anunciat en llibreries, premsa i altres mitjans de comunicació. Això mateix és el que passarà el proper 21 de Febrer a dos quarts de set de la tarda quan podrem comprar les traduccions al català i a l’espanyol del darrer volum, Harry Potter i les relíquies de la mort – s’agraeix que per variar aquesta saga es tradueixi simultàniament als dos idiomes-.

I aquest ha estat el meu principal motiu per llegir-me el penúltim volum ara, per tenir-lo fresc per quan adquireixi el darrer, la setmana que ve. No se si el compraré al mateix dia 21 o no (la meva ànsia no arriba a tant) però segur que ho faré els primers dies. És com un ritual que mantinc amb els llibres que espero amb insistència. Un altra cosa es que després trigui uns mesos a llegir-los (com és el cas de Festín de cuervos que el tinc des del primer dia però encara forma part de la consistent pila de pendents).

Però centrem-nos en aquest sisè volum: Harry Potter i el misteri del príncep. Un títol una mica altisonant que ens torna a portar l’habitual esquema argumental que segueix més o menys Rowling amb tots els llibres de la saga: El curs a l’escola de màgia de Howarts. Normalment integrant aventures que van in crescendo al llarg de l’any des de començaments de setembre, el relaxament nadalenc i la recta final de curs que sol ser mogudeta. Rowling aconsegueix acomodar-nos a un univers conegut però que sempre ens pot deparar sorpreses.

En aquesta ocasió en Harry i els seus amics ja vénen tocats moralment de l’aventura anterior. La lluita contra Voldemort i els seus sequaços va ser dura i ara tota la comunitat màgica està en alerta màxima, les mesures de seguretat són extremes i la sensació de perill es nota a l’ambient. Els cavallers de la mort comencen a atacar esporàdicament i quan ningú se’ls espera, talment fossin terroristes que intentessin fer caure el sistema preestablert – També és casualitat que una setmana abans de la sortida del llibre en anglès, Londres rebés l’atemptat d’Al-Qaida-  doncs a l’igual que aquell desastre, l’autora aconsegueix crear una atmosfera d’inseguretat entre la comunitat. Un fet cabdal – que ja era hora que succeís- és que les batalles al món màgic comencen a repercutir en el món real –genial el primer capítol on s’entrevisten el primer ministre britànic i el cap de la conselleria d’afers màgics-. Llàstima que l’autora no hagi promogut més aquests encontres i aquestes interaccions entre els dos mons doncs donaria molt de joc i a més les novel.les haguessin guanyat en coherència.

Però les aventures d’en Harry per Howarts tindran un enfocament diferent als altres llibres: Es centraran en la recerca en la vida de Voldemort mitjançant alguns flashbacks induïts per Dumbledore i els records de gent que el va tractar en el passat. Molt interessant és veure com Rowling dóna un caràcter més humà al passat de l’arxienemic de Potter i de la seva família, sobretot en el període de l’adolescència a Howgarts. Potser sent una mica més objectiu però sense deixar els sentiments de banda, Harry va coneixent com es va forjar Voldemort, els seus anys d’estudiant i la seva flama malèfica que començava a créixer.

La intriga serà, com és habitual en els llibres de la saga, el motor que ens farà estar atents a tot allò que passa, especialment dirigida cap a un misteriós ex-alumne autoanomenat mig-príncep els preceptes i sortilegis del qual Harry seguirà fidelment i també a les maquinacions que sembla estar coent el cervell d’en Draco Malfoy; però aquest cop s’ha rebaixat el to una mica pel fet d’incloure també situacions més còmiques propiciades per les relacions amoroses d’alguns dels protagonistes, cosa ben normal si tenim en compte que tenen entre 16 i 17 anys i que les hormones estan fent salts mortals. Rowling però s’ha contingut a l’hora de parlar obertament de sexe, només ha detallat alguns petons i agafades de mà, potser per seguir amb la línia poc desenfrenada que té la comunitat màgica en aquestes qüestions més humanes.

Un altre punt interessant d’aquest sisè llibre és el tractament d’heroi a que és sotmès en Harry. Deixant de banda que la rumorologia popular l’anomena l’Elegit, el paper d’en Harry serà cada cop més solitari (l’exèrcit d’en Dumbledore, l’ED, ja no es reuneix) i arribarà a un punt que haurà de prendre decisions difícils, molt típiques del concepte d’heroi solitari que es manté en molts còmics americans de super-herois. És un paper que no li acaba d’escaure però. En Harry creix i vol l’atenció dels seus companys com qualsevol altre però també comença a entreveure fins a quin punt pot causar-los problemes i fins hi tot veu el mal que pot arribar a fer si no es controla com ho demostra la magnífica escena en que Harry fereix greument a un altre alumne de tots conegut. Així doncs, poc a poc assumeix el seu nou rol, més revolucionari, més despert, més independent, però també condicionat a la ment d’un noi  de quasi disset anys que ha passat tot d’experiències traumàtiques en poc temps.

Les aventures i intrigues per Howarts i altres escenaris no són especialment originals si hem llegit els cinc llibres anteriors i fins hi tot hi ha certs punts argumentals que em recorden l’obra magna de Tolkien –l’abocament de la pròpia essència en objectes de poder és paradigmàtic- o per exemple escenes concretes que he llegit amb un somriure als llavis – l’obertura de certa porta màgica que és molt semblant a l’entrada a Moria a El Senyor dels Anells-. Però no estic fent aquestes puntuals comparacions per menystenir el llibre. Aquest continua narrant-nos una saga pròpia amb encert i enginy, madurant els personatges i llurs personalitats de forma notòria fins al punt que els personatges més ambigus – el professor Snape un altre cop o el mateix Dumbledore- són els que atrauen més al lector.

Trobarem també un final digne, potser el més fosc dels mostrats fins ara – més hi tot que el del quart volum, Harry Potter i el calze de foc- amb una clara línia argumental oberta que caldrà resoldre en el proper volum, tot i que ja intueixo per on anirà – en tot cas ho descobriré d’aquí a poc-. Espero que aquesta línia fosca que va començar a plantejar Rowling en el quart volum i que ha anat pujant de to en els següents culmini en un setè volum que compleixi les expectatives creades.