UNES GANES
SALVATGES
DE CRIDAR
(2023)

Marc Vintró

Editorial:
Proa
(2023)

Col.lecció:
A tot vent

Núm: 780

Pàgines: 222

No és el primer cop que passa però sempre és motiu d’alegria descobrir a un autor, del qual mai n’havies sentit a parlar, en una presentació de llibres en una Ter-Cat. I així va ser a la 60a Ter-Cat de Banyoles del passat febrer: Marc Vintró va portar la seva flamant antologia Unes ganes salvatges de cridar, un recull de contes eclèctics, molts dels quals son de gènere fantàstic que, a més, va guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2022. I em van entrar ganes de llegir-los de seguida.

I és que els relats de Marc Vintró tenen una energia especial que t’empeny a devorar-los quasi bé d’una tirada. La prosa de l’autor vilanoví corre, salta marges i vola desbocada. És un plaer sentir-te alliberat llegint les seves particulars històries. I moltes d’elles comparteixen un sentiment de frustració acumulada que pot desembocar en ràbia. En paraules textuals de l’autor:

“La ràbia és el resultat inevitable d’una gran quantitat de tristesa que no es pot digerir”

I es clar, després de llegir els seus relats, en molts d’ells detectes aquesta ràbia continguda, a vegades, però, de forma subtil i d’altres de manera més explícita. El fet que tots els contes, excepte “A l’esquerra de la torre elèctrica”, estiguin escrits en primera perdona ajuda a empatitzar amb els seus personatges i les dificultats a què es veuen sotmesos.

“Mireu tot el que tinc” és un relat intens sobre tres amics que comparteixen una existència especial. Tot plegat té un caire costumista que sembla no portar a enlloc però a l’acabar te n’adones que l’has de tornar a llegir i llavors sí, tot esdevé clar. El ritme és trepidant, els diàlegs, genials. Potser una mica de llum sobre el perquè aquests tres amics posseeixen unes circumstàncies tant especials hagués estat un millor final però sigui com sigui és un relat ideal per a començar entendre el tarannà de l’autor i la manera amb que narra els diàlegs i les situacions aparentment estranyes..

Seguim amb “Com Jesús o aquells insectes que reneixen…” que és un dels contes que més m’han atrapat des de ben el principi. Aquest relat retrata la personalitat d’un enterramorts que  quequeja. Al ser tartamut sempre ha patit la violència verbal (i física) dels amics i superiors però el seu tarannà és tranquil tot i que assumeix que transmet un aire misteriós. La vida al cementiri pot ser avorrida però ell té els sues petits secrets. Potser aquí la frustració personal a que tractin de manera singular per un problema amb la parla es fa més evident i demostra aquella ràbia continguda que cal esmorteir per no causar més problemes encara. El final, potser una mica massa sobtat pel meu gust. Un conte que critica la figura del monstre simplement assenyalant als que no s’assemblen a nosaltres.

(...) "Els monstres crec que serveixen per això, per fer que la gent normal s'estimi." (...)

Potser més experimental és “Es despullen per sentir les agulles dels pins”, un conte amb gran ritme i canvis d’escenari entre el present i els record de la nit passada, on una noia vol experimentar uns versos que li han passat. És estrany, no hi he connectat. Estil magnífic però no l’he acabat d’entendre.

“1986” és un altre conte molt llaminer on l’autor juga amb nosaltres sense manies. Un relat metaliterari on el Pau, el protagonista, explora la manera de fer-nos entendre el poder de la seva decisió. Estrany i també amb final sobtat

Un dels millor relats del recull és “Cua de llangardaix”, un relat vívid i esfereïdor sobre un soldat destinat en algun racó de món en guerra. Vintró retrata un escenari de calor, mosques, gent, mercat i d’un malson en forma d’explosió. Aquí la ràbia es transforma en una altra cosa, en una necessitat d’estar viu, de sexe. La narració es hipnòtica. Molt bé

Un dels millors relats és “A l’esquerra de la torre elèctrica”, un conte que t’atrapa potser per la seva senzillesa de plantejament però tal vegada també per la naturalitat amb que dues nenes afronten certes peripècies per simple fet de voler jugar en un ambient clarament post-apocalíptic. Molt bo.

“La meva gioconda i altres mecanismes de repetició” és una història subtil, un relat que narrat sota la perspectiva de dos personatges: el senyor i la serventa. Poc a poc també incorpora certa figura diabòlica que sura a l’aire de la narració i que et va creant certa tensió. Interessant

Tornem a la ciència-ficció més distòpica amb “Fins que trenqueu la closca de la cosa” on unes  estudiants de medecina maniobren per contemplar què s’amaga darrera el mur immens de la seva ciutat… que mai ningú que coneguin ha vist. També força interessant.

I acabarem amb “Deu mil converses”, el conte més fantàstic i màgic del recull i possiblement el millor. Vintró ens transporta a un relat tendre on exposa la relació entre un home solter i una guineu (que parla) que s’ha instal·lat a casa seva. La relació entre els dos personatges es va estrenyent però també marcint i ens porta a un final  trist però ple de matisos amb que Vintró pot estar satisfet d’haver-nos tocat la fibra.

Una antologia, com comentava, eclèctica, i ràpida de llegir. Construïda amb una prosa elaborada però dinàmica amb la que m’he sentit molt a gust. Òbviament hi ha contes que m’han deixat més satisfet que altres però en general puc dir que és una notable antologia que m’ha fet descobrir a l’autor.

Eloi Puig
21/03/2024