La gran caminada
TERROR PSICOLÒGIC

LA GRAN CAMINADA
The Long Walk
(1979)

Stephen King

Editorial:
Males Herbes
(2020)


Col.lecció:
Distorsions

Núm:
73

Pàgines:
366

Sèrie:
Terramar/ 1

Traductor:
Martí Sales

Lectura del 2006:





Editorial:
Martínez Roca (1989)

Col.lecció:
Gran Super Ficción

Núm:
---

Pàgines:
286

Traductor:
Hernán Sabaté

Altres edicions:

CASTELLÀ
2004, RBA

2000/ 2003 De Bolsillo, Biblioteca Stephen King, 19 / Best seller 102/19

1998 Plaza & Janés, Biblioteca Stephen King, 19 / Best seller 102/19

1987, Círculo de lectores




La Gran Caminada  

Sovint aparco en una zona a la qual hi haig d’accedir per un carrer amb una pujada considerable. I moltes vegades, pujo aquell carrer caminant a pas constant i ràpid, com si hagués d’anar per força a uns 5 o 6 km/h. Suo, em canso però continuo sense aturar-me i sense defallir fins arribar a dalt. I em sento breument com si estigués fent la Gran Caminada. Pensareu que estic sonat però qui ha llegit aquest llibre no l’oblida mai.

Quan fa catorze anys vaig llegir aquesta novel·la d’Stephen King (signada sota el pseudònim de Ricard Bachman) no sabia a què m’enfrontava. De fet, repassant la ressenya que vaig fer aleshores descobreixo que el fet que firmés amb un altre nom, em feia pensar que era una obra menor. I no és així, es clar. De fet és una obra mestra del terror psicològic. En aquella primera lectura de l’edició de Martínez Roca em vaig quedar atrapat a la lectura des del començament per la senzillesa de la premissa i per la fredor amb que l’autor de Maine ens narrava la mort d’uns adolescents pel simple fet de deixar de caminar. Avui, també.

Ara, l’editorial Males Herbes n’ha fet la primera traducció al català —de Martí Sales— i òbviament me l’he volgut tornar a llegir, no sense cert recel per por a que no m’impressionés tant, donat que sabia com acabava i com transcorria l’acció. I no només aquest sentiment s’ha esvaït de cop sinó que s’ha enfortit la sensació que és una veritable obra mestra. Rellegint la ressenya — com deia— veig que vaig valorar negativament que l’autor no ens situés més fermament en aquesta distopia suggerida on transcorren els fets però ara m’adono que realment no és important, que el que veritablement compta són les sensacions, les pors, els anhels d’aquesta cursa cap a la mort. He modificat molt poc  la ressenya que vaig fer en el seu moment perquè he comprovat que pràcticament tot el que afirmava fa catorze anys ho subscric i ratifico ara, però amb més força.

Ubiquem-nos: EUA, en un moment indeterminat que no s'arriba a concretar, sembla un segle XX amb trets ucrònics, alternatius, però que l'autor no li interessa deixar clars doncs enfoca tota la seva atenció en la premissa de la novel·la: Mostrar el terror absolut davant de la mort propera. Com? Amb una malsana competició esportiva. Cada any cent nois voluntaris realitzen una marxa per la carretera. Han de caminar a un ritme mínim de 6,5 Km/hora; cada cop que baixen d'aquesta marca mínima reben un avís per part de l'exèrcit que els segueix i controla pel darrera. Després del tercer avís són assassinats a trets allí mateix. La marxa no conclou fins que queda una sola persona dempeus. El premi… qualsevol cosa que el guanyador desitgi.

Stephen King, per una banda critica la societat consumista que necessita veure sang, patiment i dolor — i que potser així desvia l’atenció dels problemes reals encarnats en la política i una societat desencantada—. La marxa es retransmet per televisió en una mena de reality show on la gent embogeix, s'excita i clama contra els marxadors o a favor d'ells. I per l'altra, l'autor busca endinsar-se a la ment dels adolescents que caminen i entrellucar què els ha fet presentar-se de forma voluntària a una prova així.

La novel·la no deixa de ser una especulació, en clau de terror psicològic, sobre la proximitat de la mort. Tots els participants de la Gran Caminada saben que poden sentir els trets que significaran la fi de llur vida en qualsevol moment, només pel fet de reduir el ritme per sota els 6,5 Km/h; tots els marxadors entenen que els amics que facin durant la caminada hauran de morir per salvar-se ells mateixos. Tots ells temen que l'esgotament de caminar dies i dies pot provocar que acabin morts o amb greus seqüeles encara que guanyin la prova. La senzillesa de l'argument es centra en les interactuacions entre els diferents protagonistes, les seves rivalitats, els seus terrors personals, l'ajuda que es dispensen, l'odi que es professen… tot un ventall de possibilitats que l'autor explota magníficament.

King escriu amb passió, amb un èmfasi que em fa recordar les seves millors obres, té terreny per explorar i té la capacitat per fer-ho. Utilitza els diàlegs entre els participants per explicar-nos perquè són allí i utilitza els pensaments més profunds d'aquests per mostrar-nos el dolor, l'esperança, el patiment i l’horror que han d'afrontar davant la carretera. L'autor aprofundeix paradoxalment tant en la relació de grup com en la solitud dels marxadors. Analitza els sentiments dels participants de forma esgarrifosa… mostrant com poden passar de la llàstima, a l'arrogància o a la camaraderia, i d'aquí a la desesperació més absoluta.
El caire hipnòtic de sentir els quilòmetres passar per sota els peus dels marxadors, sense que els nois es puguin aturar o dormir o simplement fer les seves necessitats amb tranquil·litat, cada cop més cansats i més demacrats, és una sensació estranya que s’acomoda a la teva ment i que visualitzes com un espectador més que tingués la relativa sort de sentir les converses o captar la intensitat dels sentiments que afloren per la fatiga continua. La mort passant per davant dels teus ulls a un ritme constant.

La banalitat i fins i tot indiferència amb que la majoria dels nostres protagonistes s’inscriuen en una prova que amb tota probabilitat els matarà és un d’aquells missatges que cadascú haurà de saber interpretar. Perquè ho fan? Per la societat distòpica on els ha tocat viure? Perquè volen el premi? Potser per la manca de perspectives... o de fe... o de quelcom que els faci sentir vius?

La Gran Caminada és una novel·la que juga a trencar esquemes i que fa que el mateix lector realitzi apostes mentalment sobre qui guanyarà finalment la competició afegint-se sense voler-ho a la turba de gent que anima i contempla amb morbositat als caminants. Significa això que en el fons la condició humana és capaç d'assumir aquestes barbaritats? No observem tots nosaltres embadalits els desastres bèl·lics o naturals que ens ofereix la televisió i en canvi fem cas omís a notícies més agradables o a programes més innocus? Potser la nostra racionalitat és la única diferència entre la societat civilitzada i la barbàrie, però no sempre la cultivem com seria necessari. La Gran Caminada és una obra de ficció però a vegades em pregunto si no seria fàcilment aplicable a una societat cada vegada menys compromesa i èticament corrupta com la nostra, capaç d'emetre sense parar reality shows sense cap mena de sentit. Encara estem molt lluny de voler una "Gran Caminada", però estem assentant les bases.

Quan camino en una excursió, o vaig a buscar el cotxe o simplement m’adreço a un lloc m’imagino una Gran Caminada. No sempre, es clar, però especialment quan veig un turó, una pujada que sembla voler-me impedir que continuï al mateix ritme, a una velocitat que per sort no significa res però que per als personatges de la novel·la és la simple diferència entre la vida i la mort.

No us la perdeu. No la podreu deixar.

Eloi Puig,
29/09/2020

 

Premis:

 

 

Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.