|
L’estilogràfica d’Offi Meltis i altres relats va ser és el regal d’enguany als primers cent inscrits de la CatCon, la nostra Convenció Catalana anual de ciència-ficció, fantasia i terror. Com, sempre, els contes que l’integren estan escrits —si és possible— pels autors convidats i altres escriptors que també participen a les jornades.
El títol que dona lloc al recull és un conte del que va ser un del nostres convidats d’honor: Enric Herce. Parlo, de «L’estilogràfica d’Offi Meltis», un relat que aborda la premissa clàssica del pacte amb el diable des d’una perspectiva… literària. En aquest cas, la necessitat de publicar d’una jove escriptora és el causant que un misteriós editor s’interessi per seu text. Tenint en compte la relació d’amor-odi entre escriptors i editors, aquest relat ens aporta un puntet de morbositat afegida. Molt bon ritme, ben portat i final digne.
Més introspectiu és «Fred» del Javi Fernández, un conte breu de terror psicològic molt ben treballat per l’autor. Sense ingerències prèvies ens trobem amb un individu que evita la llum per evitar que un espectre macabre el persegueixi quan encén els interruptors. «Fred» és un proposta incisiva i amb moltes ganes de mostrar inquietud. Molt bé.
Continuem amb «El matí de Sant Esteve» d’Antoni Veciana, amb una prosa en segona persona poderosa i directa. Una societat distòpica anodina on arran d’una gran pandèmia la gent (i especialment els ancians) no tenen cap mena de contacte físic, mengen pinso processat i es comuniquen a través de pantalles. Però un d’ells decideix tallar amb tot i celebrar la Nit de Nadal d’una forma diferent. Potser la prosa directa i punyent contrasta un tant amb la utopia (efímera?) que ens proposa la trama. Sembla tot massa fàcil… com un conte de Nadal.
Montserrat Galícia ens presenta «Primavera» que amb un estil un tan alegre i poètic ens descriu el retir d’una jubilada que s’arregla una cabana en una zona remota. Allí, però, l’hivern no sembla acabar-se mai i la protagonista sospita que potser és culpa seva.
David Gálvez ja em té acostumat a trencar-me els esquemes i amb «Històries circulars» ho ha tornat a aconseguir. Encara no sé si estic davant d’una genialitat o d’una proposta excessivament agosarada de caire circular que potser serà difícil de pair pel lector. Una mica com la sensació que vaig tenir llegint la seva antologia Succedanis d’eternitat. Una noia d’un futur llunyà busca respostes a la seva memòria cibernètica i també en la seva part orgànica: tres històries ‘circulars’ que recorda haver sentit o que ha somiat. Mentre hi pensa, les torna a gravar a les seves plaques de memòria. La primera es una magnífica història claustrofòbica sobre un home que s'endinsa en un túnel perseguint uns suposats monstres; la segona, mes senzilla, ens descriu a un astronauta atrapat en un planeta. La tercera ja té un format oníric difícil de seguir. Però la trama que les embolcalla a totes mereix una atenció especial. Passa d’incomprensible a sublim en poques línies. Difícil de valorar, doncs no sé si estic davant d’una genialitat o d’una proposta excessivament agosarada de caire circular que potser serà difícil de pair pel lector. Una mica com la sens....
I acabem amb el primer conte que llegeixo de la Isa J. González: «La cinquena capsa», un
relat molt complet amb un ritme endimoniat i un estil atlètic que et fa devorar les pàgines. Un misteri en torn a unes ruïnes d’un planeta desèrtic ens faran gaudir de tot el trajecte. El final gira més cap al sentimentalisme familiar i deixa de banda una mica el recurs del misteri
Però m’ha agradat especialment com l’autora construeix un món en poques paraules i com sembla tenir-lo perfectament integrat en un univers coherent i molt ric (que m'agradaria seguir explorant).
Un bon recull de relats breus, potser un dels millors que ha passat per la CatCon.
Eloi Puig
31/01/2026
|