ESCAFANDRE DE VIDRE
(2026)

Pat Ubach

Editorial:
Llibres del delicte
(2026)

Col.lecció:
Spècula

Núm: 18

Pàgines: 186

Il·lustrador:
Àlex Santaló

Les societats post-apocalíptiques que s’amaguen sota terra d’una catàstrofe que ha deixat el planeta pràcticament inhabitable son un exemple de trames de ciència-ficció que ens volen avisar d’un futur tètric però també ens donen eines per pensar en l’esperança. I això és així perquè la humanitat sempre és capaç d’acostumar-se a viure en llocs recòndits, espais a vegades enormes o replets de tecnologia que intenta reproduir amb més o menys encert la vida abans de la destrucció i en altres ocasions indrets que recorden a caus de mala mort on només viuen les bestioles.

Dels espais subterranis amb una societat establerta i amb una ciència que ajuda als humans a establir normes i conductes més o menys pròsperes tenim diversos exemples. Des de nostrats com Retorn al Sol de Josep Maria Francès (una de les pioneres en català) a El món fosc. Talps de Jordi de Manuel de caire més juvenil. També novel·les actuals de gran èxit gràcies al seu pas per la petita pantalla com és el cas Espejismo («Silo» a la televisió). I si busquem exemples de comunitats que han esdevingut encara més claustrofòbiques, fosques, amb una humanitat degradada i que no sembla que hagin de poder continuar sobrevivint gaire temps més podríem parlar del Guillem López i la pertorbadora La polilla en la casa del humo i ara també d’Escafandre de vidre de la Pat Ubach.

La primera novel·la d’aquesta autora del Maresme és un cop de puny a la taula sobre ciència-ficció post-apocalíptica: una obra que ens endinsa a les profunditats per mostrar-nos la vida subterrània que sobreviu amb uns recursos mínims i una estructura social centrada en tasques i feines que s’exerceixen de per vida. Els seus habitants intenten resistirr en condicions molt precàries en un petit món soterrat replet de túnels, petites cavernes i espais que semblen ser els últims refugis i reductes d’una humanitat sobreviu com pot.

Per fer-nos una idea: Els nens arriben a l’edat adulta als sis anys i a aquesta etapa abandonen la llar —la petita caverna comunitària— on la mare l’ha intentat criar. I potser no es tornen a veure mai més doncs a tothom se li assigna una tasca a desenvolupar de per vida. Excepte si ets paridora. Si ets una dóna fèrtil que ja ha tingut un o més fills, pots canviar de feina i escollir on passar la resta de la teva existència. En aquest cas, la nostra protagonista, Ane, tria cuidar a les descartades, una sèrie de nenes i noies que van patir en pròpia pell els efectes d’un accident, d’una fuita al sistema que les va contaminar amb l’aire de l’exterior.

La vida sota terra en una societat sense esperances és dura, però ho seria encara més si els seus habitants no apliquessin una tècnica psicològica anomenada Inhibició, una fórmula social auto imposada per intentar relacionar-se el mínim possible amb els altres, per no pertorbar l’ordre, per no tenir sentiments que et puguin fer parar boig o boja.

«No volia pensar més. Quan pensava li sobrevenien els mals. Les persones que pensaven, que recordaven, acabaven embogint, era una certesa palpable.»

A sota terra, —un lloc que ni tan sols té nom propi—, les seccions de treballadors no saben com funcionen les altres. La única estratificació que sembla influir o governar per sobre cada sector és el Departament de Sol·licituds, a dalt de tot de les cavernes, sota una cúpula, bruta i mig opaca que mostra de resquitllada l’exterior. Aquest misteriós departament s’ocupa de rebre les peticions de la comunitat i de controlar una societat petita, esquerpa i decadent. Una societat sense vida social, sense riures, completament deshumanitzada.

«No podien arribar a comprendre que, després de tants anys d’un ordre sanador i civilitzat, d’un ordre que evitava la fi dels humans, encara hi hagués algú que pogués cedir a la inconsciència desconfiada dels sentiments.»

Ane, a poc a poc, amb el contacte amb les descartades anirà descobrint comportaments que l’allunyaran progressivament de la inhibició, que li permetran experimentar sensacions i sentiments que mai abans havia tastat. Entrarà en una petita voràgine d’humanització, tan des del seu contacte amb les noies repudiades que son font de vitalitat com amb el víncle estrany i emocional que té amb en Zaig, un cercador. Els cercadors surten diàriament a l’exterior, protegits per escafandres de vidre, per mirar de trobar qualsevol material utilitzable: Plàstic, goma… llavors de qualsevol planta... esperança en definitiva.

Treure’s l’escafandre és tot un símbol de rebel·lió, de voler trencar normes encara que aquestes hi siguin per alguna cosa. I la història de l’Ane és una història d’un petit pronunciament, d’un desig de voler canviar l’status quo del seu petit món perquè se n’adona que aquesta deshumanització que pateixen no els portarà a enlloc, potser els ha ajudat fins ara a aguantar i no embogir però a la llarga els destruirà com a espècie.

Pat Ubach ha escrit, doncs, una proposta molt interessant i concisa en aquesta novel·la: Amb poc menys de dues-centes pàgines ens enganxa a una trama ben definida que ens acosta a un món irreal i claustrofòbic. No dedica temps a explicar com s’ha arribat a aquesta situació ni com funciona o qui dirigeix aquesta societat malsana des de darrera del Departament de Sol·licituds —tot i que m’hagués agradat—. No. L’autora es centra en aquesta lluita per vèncer a una inhibició, per tornat a sentir el que significa ser una persona, com socialitzar, com estimar, com cuidar els uns dels altres.

Potser no tindrem una resposta clara de si ho aconsegueix o no, però aplaudeixo aquesta posada en escena d’una primera novel·la que dona molt de sí. Molt recomanable

Eloi Puig.
18/07/2026