ENS HEM VENUT L'ÀNIMA
We Sold Our Souls
(2018)

Autor:
Grady Hendrix

Editorial:
Obscura Editorial
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 340

Traductor:
Maria Arnengol Royo

Altres edicions:

CASTELLÀ
2023 Minotauro

A vegades et trobes amb històries on l’acostament vers al costat fantàstic o terrorífic es fa des d’una perspectiva que no esperaves. Vaja, que la originalitat de la proposta venç qualsevol reticència que poguessis tenir i per tant son novel·les que es fan estimar a l’instant.

I tant se val que no siguin perfectes o que els manquin l’arrodoniment de la trama. El cert és que un cop hi entres, la història et va atrapant, sigui per l’esmentada originalitat o perquè simplement voldries que ocorregués de veritat. La música i el metal son el motor que engega aquesta maquinària fantàstica que és Ens hem venut l’ànima de Grady Hendrix. No soc un gran entès en aquesta disciplina però no he pogut evitar intentar acostar-m’hi una mica més a fons, per tant mentre escric aquestes línies escolto a Motörhead, Black Sabbath i als Guns’n Roses (a aquest últims, la Kris no els aprovaria per ser massa tous)

Encara no us havia dit però la Kris és la nostra protagonista i és una apassionada del Heavy Metal. Des de ben jove que només somia amb tocar, compondre, anar a concerts i seguir tot el que envolta la subcultura del metal:  Els esmentats Black Sabbath, Kiss o Venom son bandes de referència i creu que ells també poden esdevenir uns dels grans. Que qui son ells? Doncs els Fenya Brüta, un grup fresc, jove i amb molta empenta que poc a poc es va guanyant el favor del públic i també el de la crítica, especialment quan el disc Troglodita surt a la llum.

“Tothom li havia dit que era una somiatruites, que tot plegat era una fantasia adolescent (...) Però que potser hi havia un altre motiu per muntar un grup? Tothom feia veure que ho feia pel sexe, les drogues i la pasta, però era mentida. Ningú no muntava un grup per diners. Si muntaves un grup era perquè volies ser llegendari. La Kris volia clavar un cop de puny al planeta i deixar-hi senyal. Volia que la recordessin”. (...)

Sí, amb aquelles cançons haguessin pogut conquerir el món, o almenys posar un peu ferm dins la indústria discogràfica. Però quelcom va passar la nit que havien de triomfar. El cantant Terry Hunt deixa el grup i forma la seva pròpia banda i els integrants van marxant o caient en l’oblit. També la Kris, que dècades més tard, es troba treballant en un avorrit Best Western mentre en canvi, en Hunt, és un dels cantants més populars del planeta.

Aquesta és una novel·la sobre la música, el metal (en totes les seves variants, Black, Death etc...) i també és una novel·la fantàstica amb tocs de terror molt ben aconseguits. Tanmateix el fantàstic costa d’arribar. La Kris, que ja coneixeu una mica, vol tornar a veure a en Terry Hunt i demanar-li explicacions sobre aquella nefasta nit de fa tants anys. El per què va deixar el grup quan estaven a punt de fer el cim. I es troba amb una trama i un misteri que poc a poc es va escolant dins seu, molt més a prop del que es pensa. Mentre busca respostes amb els seus ex-companys es veurà involucrada en una sèrie d’assassinats però també descobrirà el que va passar aquella nit malèfica on el Terry Hunter va pactar amb qui potser no devia.

I quasi com si fos una road movie, la Kris s’embarca en una aventura per travessar els Estats Units d’est a oest i assistir al Hellstock, l’esdeveniment musical del segle on el grup d’en Terry, mundialment famós, farà el seu últim recital de metal.

Entremig, trobarem almenys dos capítols on en Grady Hendrix explota la seva vessant terrorífica de manera excel·lent: Una fugida claustrofòbia angoixant narrada de forma suprema o un atac a un pàrquing que eleva les matances de zombis a límits insospitats o perquè no, la malsana evidència de descobrir qui s’alimenta dels somnis perduts de tants artistes. Però son moments puntuals que colpegen al lector de forma concreta sense que siguin la regla. La nostra història és, doncs, una carrera suau in crescendo amb empentes que et fan trontollar de quan en quan, especialment quan veus el terror cara a cara amb la literalitat amb que s’expressa Hendrix..

Però com deia abans, aquesta és una novel·la sobre la música i per tant no deixa de ser una crítica contra l’actual status quo on la major part dels projectes d’èxit segueixen uns cànons i resulten irremeiablement prefabricats i sense ànima. I és que els músics que composen les seves cançons, el talent que amaguen unes lletres, uns bons riffs, uns acords, semblen més cosa del passat; qualsevol diria que s’han anat esvaint en les darreres dècades i que tot sona igual, sense revulsius, sense trencar esquemes. Cançons que t’encanten i que oblides en un parell de dies. Grups clònics que només exposen refregits d’altres conjunts i que no porten res de nou. De tot això també va Ens hem venut l’ànima.
 
I la Kris descobreix perquè. I es clar, agafa una guitarra i mira sempre cap endavant, tot i els terrors que l’escometen en la seva ruta cap a l’oest. I és que el seu disc, el Troglodita, també l’acompanya, la guia i la instrueix i és llavors quan recorda sempre una cosa:

Una noia amb una guitarra mai demana perdó per res.

Eloi Puig
03/08/2023