el dimoni abans
de nosaltres
(2025)

Daniel Genís

Editorial:
Males Herbes
(2025)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 122

Pàgines: 225

Daniel Genís torna al fantàstic amb la seva segona novel·la, El dimoni abans que nosaltres, tres anys després de presentar-nos aquella aventura iniciàtica de rerefons llegendari que fou Uns déus ferotges. I si aquell experiment li va funcionar bé —va guanyar el premi Ictineu 2023—, ara sembla que la seva aposta, que també incideix profundament amb un llegat paleo-mitològic i especialment amb un personatge tant nostrat com és el dimoni, per ara també camina amb pas ferm: Just fa uns dies s’anunciava que la novel·la assolia l’estatus de finalista dels Premis Ictineu 2026

Però el dimoni d’aquesta novel·la no és un àngel caigut qualsevol, no és un ésser infernal que té un rol assignat i del qual n’esperem malifetes sense aturador. Aquest petit diable té un nom i és Banyeta. Aquesta és la seva història i ens ve a presentar un retrat diferent sobre la figura del diable o del dimoni —que és una paraula més propera, quasi entranyable, més que no pas la primera, Diable, amb més connotacions feréstegues i desgraciades). Un punt de vista subjectiu narrat des de la memòria del nostre protagonista, un pobre dimoni alliberat per un galifardeu que fugia, cames ajudeu-me, de la visita a alcoves alienes enmig de la ocupació francesa de la ciutat de Girona.

Daniel Genís ens transporta a un text de lectura immersiva, sense diàlegs directes i utilitzant un estil francament vertiginós, on cada paraula i cada frase està estretament lligada en capítols densos però que alhora et submergeixen de cap als pensaments i les històries que ens fa arribar la increïblement loquaç llengua d’en Banyeta. Haig de dir que en un primer moment, endinsar-me en una història i un text d’aquest estil em feia venir certa basarda (i una mica de mandra) però recordo que també em va succeir en obres mestres com Assaig sobre la ceguesa i el resultat fou molt enriquidor, un cop t’hi acostumaves.

Així que, òbviament em vaig abocar a escoltar el que li havia de dir en Banyeta a l’estudiant bandarra. I és que la novel·la és un quasi monòleg que el nostre dimoni ofereix al noi que l’ha alliberat d’una ampolla. Resulta que en Banyeta no pot mentir i aquesta particularitat o maledicció l’aprofita en Pere Pena, l’Estudiant, per conèixer més sobre com viu un dimoni i sobretot per saber més dels misteris de nostro senyor, els seus àngels i les vicissituds dels que, com en Banyeta, van rebre la maledicció divina.

«Tothom, fins i tot un dimoni es mereixia una segona oportunitat.»

La vida d’en Banyeta ens és relatada a través d’imatges projectades dels seus records de manera que en Pere Pena les viu com si fos allà mateix. La trama està relatada com a contes successius replets de mites paleocristians, alguns dels quals podrien funcionar fins i tot independentment de la pròpia història que estem descobrint a través dels ulls de l’Estudiant. Aquest contes van centrant la nostra atenció poc a poc i l’estil hipnòtic de Daniel Genís va penetrant des de la lectura i t’aparta qualsevol altre pensament del cap. Et segresta amb un estil dens però que paradoxalment flueix amb entusiasme. En aquest sentit, estic quasi segur que és una de les proses més treballades que he tingut el plaer de llegir en els darrers mesos, superior —si  em permeteu la comparació— a la del seu primer treball.

I el que comença sent una aventura de bandarres i picaresca es va enfosquint a mesura que anem coneixent la vida d’en Banyeta, i també va pujant de nivell, com escalant una muntanya de patiments i mancances, de drames, perfídies i traïcions... fins arribar a tractar amb el Totpoderós, i amb l’Infern mateix. Cal dir que el tractament del Gènesi en aquesta obra és un dels seus punts forts doncs ens ofereix una visió alterada de qui el va viure en pròpia pell —en Banyeta— i on figures com Déu o el Diable posseeixen rols força allunyats dels que coneixem o ens han deixat les tradicions i la religió.

Com comentava, la narració va pujant de to cada cop, arribant als límits de la consciència i de la creació. Daniel Genís s’atreveix amb tot i redefineix la creació del món sota un altre perspectiva, original si voleu, que relata una versió diferent de la que ens suggereix la religió oral i escrita, dictada pels estaments interessats.

El dimoni abans que nosaltres és un viatge a l’infern —segons paraules del propi autor— sota la batuta d’un cronista nat: Un dimoni que només pot dir la veritat però que sobresurt com a narrador teatral. De fet és un personatge que ens atrau per força doncs tot el que ha viscut és, sense dubte, digne de la major de les atencions. La seva història és una barreja de les nostres tradicions infernals de l’estil de la llegenda de Pere Botero, mesclades amb mites de la Creació i dels primers anys —o segles— on el món s’estava construint i els homes i dones que l’habitaven vivien a la mercè dels déus i dels dimonis.

Una barreja fascinant que Genís explora de forma notable i que ens permet gaudir d’aquesta petita joia infernal, fugint d’estereotips i contes de final feliç. Això sí, tinc la sensació que l’autor no sap ben bé com acabar les seves novel·les. Si a la primera deixava una narració oberta, aquí l’escapça d’una manera molt brusca, i ni te n’adones que ja no hi ha més capítols. Una mica frustrant, cal dir-ho. Si bé, la novel·la m’ha agradat notablement, també crec es mereixia una conclusió més digna, més rodona. Un fet que potser li ha tret una mica de valoració final per la meva bada però que tampoc no malmet el camí, la història dels infortunis de dimoni Banyeta relats a aquí, a El dimoni abans que nosaltres.

Eloi Puig
04/04/2026