DÉUS MENUTS
Small Gods
(1992)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2021)

Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
Independent

Núm: 13

Pàgines: 364

Traductor:
Ernest Riera

Lectura del 2002:





Editorial:
Plaza Janés
(2002)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm: 13

Pàgines: 312

Sèrie:
Independent

Traductora:
Cristina Macía

El Discmón és un univers increïblement divers, vast, immens i alhora, paradoxalment, contingut, petitó i molt entranyable. Un univers que és descrit amb una elegància i un humor desmesurat durant quaranta-una novel·les, de les quals només me n’he llegit més o menys la meitat. Però aquesta, senyors, aquesta novel·la anomenada Déus menuts és la més completa i equilibrada de totes les que he tingut el plaer d’assaborir. La més intel·ligent, de fet.

El primer cop que la vaig llegir va ser al març del 2002 i ja llavors la vaig valorar amb una nota excel·lent. Però, ara he pensat que es mereix més que això. Déus menuts és un referent a tot el que significa el Discmón: Aporta fantasia i humor es clar, però també molta informació per fer-nos reflexionar oferint-nos eines per debatre sobre el nostre propi món i sobre moltes més coses. Això sí, sense mai perdre el punt irònic, la diversió, i també aquella sensació de fer les coses ben fetes.

Però és que a més, Déus menuts, tracta temes cabdals dins de la història de la humanitat: Ens trobem amb un tractat sublim sobre ètica, religió, política, filosofia i en menor mesura ciència. Una barreja deliciosa que acapara la nostra atenció des del començament i ja no ens la deixa anar fins a la darrera pàgina. Aquest, senyors, és el somni humit dels terraplanistes (si aquests fossin prou intel·ligents per llegir-se aquest llibre, es clar).

Omnia és un estat totalitari governat per una església despòtica. La religió és el fonament de la vida quotidiana dels omninans i la Santa Quisició el seu màxim orgue executor de càstig i obediència. Els omnians diuen venerar al déu únic: Om; i afirmen també que el món és una pilota que viatja per l’espai al voltant del Sol. Ningú dubta d’aquesta veritat (almenys en veu alta) i el màxim exquisidor, Vorbis s’encarrega que ningú es posi a pensar en altres possibilitats.

Però la crua realitat és que ja ningú creu en Om. Oh Sí! La gent realitza reverències i ofereix ofrenes al déu, l’església parla i actua en el seu nom i qui més qui menys pensa que la divinitat és per algun lloc d’allí dalt, o rere les fogoses estàtues i icones que el representen: Braus furiosos, bèsties temibles etc. Però en veritat no hi creuen. No? Bé, algú si que hi creu. Aquest algú és Gedmà, un monjo de la més baixa casta que viu i treballa a la Ciutadella, el lloc més sagrat dedicat a la veneració d’Om. Gedmà hi creu amb totes les seves forces fins al punt que tindrà el terrible plaer de conèixer en primera persona al seu déu. Només que actualment aquest ha assolit una forma de tortuga i ha caigut del cel quan una àguila se’l volia cruspir.

Gedmà i la tortuga començaran una relació molt especial i la veritable història de la novel.la es centrarà en els canvis que esdevenen en el protagonista i en la seva manera de pensar, arran, sobretot de les converses amb el seu Déu i dels fets que es propicien en la història: Una Guerra Santa, una no menys Santa Inquisició en tota la regla, un sistema de govern estrany que s'anomena democràcia, uns quants déus ociosos (I jugadors viciosos) i un moviment secret que creu que el món viatja sobre una Tortuga a través de l'Univers...i tot plegat regat amb bones dosis de filosofia per tothom.

Els personatges són tot un puntal de la novel·la: En primer lloc, Vorbis, el summe sacerdot de l’església omniana sembla una versió eclesiàstica del pragmàtic Patrici d’Ankh Morpock… però encara molt més tenebrós.

(...) "Altres exquisidors anteriors havien extret confessions a crits i udols colèrics. Vorbis no ho feia mai, això. Ell, simplement, excavava silencis profunds davant seu.” (...)

(...) “ Ell no amenaçava. Ell mai no intimidava. Només donava a tothom la impressió que el seu espai personal irradiava fins a una distància uns quants metres més enllà del seu cos, i que qualsevol que s’acostés a Vorbis interrompia alguna cosa important” (...)

El contrapunt l’ofereix en Gedmà i la seva innocència per tot allò que desconeix però també per la diligència aplicada tant a les seves tasques quotidianes com amb les que tenen a veure a cuidar d’un déu menor.

(...) "Aquell noi tenia alguna cosa estranya, va pensar Nhinoth. Era aquella manera que tenia de mirar-te quan parlaves, com si t’escoltés” (...)

I òbviament tenim també a Om, un déu que s’ha estavellat en el seu procés evolutiu i ha degenerat en un déu menut, un ésser  que està a punt de desaparèixer per manca de fidels i de la fe amb la qual s’alimenta. I també cal esmentar als secundaris es clar: Una munió de personatges imprescindibles tots ells: Des d’ermitans que viuen feliços al desert, a filòsofs que descobreixen la ciència com per casualitat o guerrers ateus que no volen creure en els déus que tenen al davant dels morros. I àguiles especialment empipadores.

Gedmà patirà dos viatges en aquest novel·la. Un de físic i un d’espiritual. El físic el portarà a deambular per mars i deserts però també li obrirà els ulls al regne d’Ephebe, un país ple de blasfems i gent estranya. Un lloc on de manera repugnant s’escull el governant de la nació per votació popular, un procés de degenerats que en diuen democràcia però dirigida per un cap que s’autoanomena ‘Tirà’. Descobrirà amb els seus propis ulls una societat esclavista i també a uns homes estranys que pul·lulen pels carrers, nus, amb una tovallola penjada a l’esquena i una esponja de bany i que de quant en quant criden: Eureka! Són filòsofs, gent que pensa, gent que no convé que existeixi a l’església omniana.  

“—Què és un filòsof?— va dir Gedmà.
—Algú que es prou espavilat com per trobar una feina on no s’han d’aixecar pesos— va dir una veu dins el seu cap.”

Ephebe, a més, és un país que venera a molts déus cosa que va en contra de les tradicions i escriptures a les que està acostumat en Gedmà.

(...) “Els ephebis tenien déus de la mateixa manera que altres ciutats tenen rates" (...)

El segon viatge de Gedmà, com deia, és espiritual i és un creixement personal. Una lluita sublim i deliciosa entre les creences arrelades al més profund de la ment i el descobriment contraposat de les noves veritats que es van obrint pas i que el monjo observa de primer mà, de forma empírica com quan deixes d’assentir a tot el que et diuen i comences a pensar per tu mateix. Això de pensar és perillós perquè fa que la gent es plantegi coses.

També cal afegir aspectes que Pratchett retrata de forma sublim com el fet que l’ateisme i la ciència van molt lligats i que aquesta avança gràcies a la filosofia. En el fons, estem davant d’una evolució de la espiritualitat humana explicada en un novel·la breu, compacta i perfecta on podem entrellucar aquests canvis transcendentals: Com la religió i el misticisme es poden transformar en filosofia i com aquesta filosofia alimentada pel pensament crític es pot convertir en ciència.

Déus menuts és una novel·la independent del Discmon i no utilitza cap del personatges habituals. Tot i així, hi trobarem cameos de secundaris d’altres sagues com la Mort de les Rates (iiic!) o l’incombustible Em-tallo-la-mà Cahv’ec. I la MORT, naturalment. Ens sentirem tan a gust com sempre i a més, se’ns eixamplarà la visió mística del comportament celestial dels déus. Una novel·la imprescindible que hauria d’estar a totes les aules d’institut i a les de filosofia.

La tortuga Gran A’tuin llisca per les corrents de l’univers sense cap aturador, transportant a sobre seu un petit univers de diversió, un mon pla replet de regnes, déus, creences i gent de tota mena i condició. Alguns diuen que això és impossible i que en realitat el món és com una pilota que sura pel cosmos. Blasfèmia, sense dubte.

Però recordeu...

La tortuga es mou!

Eloi Puig
20/11/2021