|
CF- CATASTROFISTA
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
EL DÉU DE LES FALGUERES Editorial: |
| El déu de les falgueres | |||||||||||||||||||||
|
Llegir traduccions de literatures no anglosaxones és sempre molt refrescant. No n’anem sobrats pas en català. I el punt de vista d’un autor brasiler com Daniel Galera és encara més inaudit, cosa que es mereix un aplaudiment a aquesta iniciativa de la bona gent de les Males Herbes El déu de les falgueres no és una novel·la, ni tan sols és una sola història —o sí, ara mirarem d’analitzar-ho—. Es tracta de tres novelles curtes aparentment sense cap relació entre elles però que posades una al costat de l’altra ens marquen un camí, ni que sigui de rerefons, una línia que condueix cap a la pròpia autodestrucció de la nostra societat. Aquestes tres històries per separat ens deixen una mica bocabadats, tan per la manca de conclusió de totes elles com per la bona prosa amb que Galera ens les ha presentades. Tenim, doncs, per una banda una bona qualitat literària però que no sembla reflectir-se en unes trames ben acabades. Però és que no em sembla que l’autor vulgui aprofundir en les seves especulacions sinó més aviat sembla advertir-nos d’aquell camí que abans esmentava, una baixada lenta però inexorable a la nostre perdició. La primera de les nouvelles de Daniel galera és la que dona nom al volum: El déu de les falgueres. Aquesta primera història no és ni tal sols de gènere fantàstic: Es tracta d’un retrat actual (o d’un futur raonablement proper) en una ciutat brasilera on tot ocorre durant les hores prèvies d’un part. El procés d’espera de la parella protagonista entre contraccions i records ens obre les portes a una vida normal però al darrere, com una llambregada ràpida de reüll, plana una ombra sobre l’exterior del petit món que ara envolta l’imminent naixement d’un primer fill: les immediates eleccions presidencials al país. La nostra parella està preocupada per l’avanç de la dreta i la ultradreta. Fantasiegen en fugir del Brasil depenent de com vagin els resultats i els escrutinis finals perquè comencen a intuir que no hi haurà massa futur si guanyen partits negacionistes o sense escrúpols. Galera utilitza una prosa hipnòtica en aquesta primera història sense usar ni un sol diàleg però d’on no pots apartar els ulls. I ens enfronta, sempre de resquitllada, als primers passos de la degradació de la humanitat sota una perspectiva pessimista de aire polític i social, unes bases que poden fer que dècades més tard ja no tinguem volta enrere. Potser la presència d’un polític tant imprevisible com populista com fou Bolsonaro al Brasil va influir en aquesta història que es va publicar durant els anys del seu mandat. Les vicissituds de la parella que espera el fill son l’exemple del compromís que molts adquireixen per mirar de defensar el futur, sota la precària legitimitat democràtica. Trobarem un final anodí, sense especial interès, sense resoldre els dubtes que es plantegen els protagonistes. I semblarà que la trama no ens porta a enlloc. Però seguirem llegint —ni que sigui perquè l’autor escriu molt bé— i poc a poc les coses s’aniran posant a lloc. La segona de les històries es titula Tòquio i és, potser, la que més interès m’ha despertat perquè a priori és la que més sentit der la meravella ens ofereix. A Tòquio, Galera llança especulacions entorn a la identitat i a l’emmagatzematge electrònic de la personalitat, dos elements de pura ciència-ficció que es tracta de forma força original. La premissa sota la que escriu l’autor és especular sobre una tecnologia que permet guardar una còpia digitalitzada de la identitat i personalitat en un aparell. El punt d’originalitat ens ve donat quan de seguida ens assabentem que aquesta tecnologia (només apte per persones de grandíssim poder adquisitiu) no acaba de funcionar, no hi ha prou recursos per guardar les còpies per sempre... i sovint es retorna aquesta còpia digital als familiars perquè en facin el que considerin oportú. Perquè en sigui ens seus guardians a partir de llavors. La societat es transforma cap a pitjor i qui pot, mira d’escapar cap al transhumanisme. «Però ara s’havia convertit en un ésser intangible una dona en transició cap al posthumà.» El nostre protagonista té la còpia de la identitat de la seva mare en un aparell electrònic d’última generació i assisteix a una teràpia per saber com tractar amb els familiars i amics que segueix «vius» de forma digitalitzada. És un tema apassionant trobo i Galera n’exposa diferents exemples ben diferents i sincerament genials. «No teníen ni idea de com la ment digitalitzada reaccionaria davant de nous cossos. Avui ho sabem. La majoria senten terror. I el seu terror és el nostre, El terror dels seus guardians.» Però no hem d’oblidar que les premisses principals de cada història només serveixen per exposar un moment donat de l’estat actual de la societat humana... mentre a l’exterior, al món de veritat, la degradació mediambiental és la veritable focus de preocupació. A la nouvelle Tòquio, ens trobem ara dècades en el futur, en una etapa de la humanitat plena de canvis i transformacions, en part degut al omnipresent canvi climàtic que ja és la dura realitat: Tenim un món assotat per pandèmies, contaminat i molt calent, on l’escalfament ja ha arribat a quotes on la destrucció de cultius i la vida fora dels edificis és precària. Aquesta frase demolidora resumeix perfectament aquest concepte: «Aquell any ja es notava el escalfament. Però encara teníem la sensació d’estar vivint els dies més tòrrids de les nostres vides i no els més agradables del futur que ens esperava.» Però a més, Galera hi incorpora l’esmentat efecte tecnològic. La ciència avança però no el suficientment ràpid per parar la destrucció. Un dels efectes d’aquest futur és la prohibició de les IAs per exemple, o la pràctica desaparició dels desplaçaments en vols intercontinentals, excepte sota permisos estrictes. Si a El déu de les falgueres ens avisaven del que podria succeir si els governs negacionistes i curts de mires no estrenyien el setge al canvi climàtic, aquí, a Tòquio ja no hi ha res a fer, només mirar de de parar el cop com es pugui. Les darreres frases de la nostra particular història on un home ha de decidir què fer amb la copia de la seva mare digitalitzada van en aquesta direcció: El planeta està perdut. I arribem al tercera de les històries: Aquest cop sota el títol de Bugònia. Ja no existeix la societat humana com a tal. En un món post-apocalíptic sense determinar, la gent viu en petites comunitats. La protagonista de la nostra història pertany a un poble anomenat «L’organisme», on s’estableix una estranya simbiosi entre les abelles i els humans gràcies a la qual sembla que aquests últims reben immunitat de les plagues que flagel·len el poc que queda de la humanitat. Galera ofereix una història crua on només els rics semblen haver escapat de l’infern climàtic en que s’ha convertit la Terra. Viuen en anells orbitals mentre que la resta de la població es podreix a la superfície però també comprovem com la utopia espacial acaba fallant. I ens centra l’atenció, en canvi, en la societat que sap evolucionar per rebre i donar en un intercanvi que ens fa pensar en relacions simbiòtiques que funcionen, com comentava abans. Trobarem idees interessants com el concepte que els humans son bacteris (o virus) que existeixen sobre la Terra de la mateixa manera que aquests porten bacteris i virus dins seu. De fet, una tribu errant vaga pels territoris dessolats buscant humans a qui assassinar per aquest fet: Per eradicar-los, extirpar-los de la Terra. Aquest cicle pessimista i que ens aboca a un futur negre és el que ha construït Daniel Galera a través de les tres històries que componen El déu de les falgueres. M’ha atret la seva capacitat literària, en especial a la primera història i algunes idees excel·lents que podem trobar a les altres dues, molt concretament la capacitat especulativa que observem a la història central, Tòquio. Però també m’ha deixat un gust agredolç: Cap de les narracions té una conclusió efectiva per si mateixa. Per separat serien trames que no funcionarien perquè no assolirien cap final resolutiu: Només son utilitzades perquè Galera pugui desenvolupar el marc de rerefons d’aquesta involució, d’aquesta degradació de la humanitat. Però, si a més, cada historia hagués tingut un acabament més tancat i rodó, jo com a lector hagués gaudit més. Tanmateix, El déu de les falgueres és un treball notable en quan a plantejaments i prosa, potser no tant pel que fa a la resolució però igualment el recomano: Us donarà eines per meditar sobre cap on (potser) ens estem dirigint. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||
| Podeu buscar el vostre llibre a: Males Herbes |
|||||||||||||||||||||