Les cròniques del déu coix
FANTASIA- MITOLOGIA

LES CRÒNIQUES
DEL DÉU COIX

(2013)

Joan-Lluís Lluís

Editorial:
Proa
(2013)


Col.lecció:
A tot vent

Núm: 601

Pàgines:
215


Les cròniques del déu coix  

Sempre he dit que no soc molt afeccionat a les històries de mitologia clàssica, especialment grecoromana. No per res en concret, però sempre he trobat que la fantasia que desprenen és molt irreal pels meus gustos. Però naturalment cal fer excepcions. Ja en vaig fer, per exemple, amb l’èpica que em va transmetre Señores del Olimpo de Javier Negrete, i ara haig de tornar a acotar el cap i rendir-me a l’exquisida història que ens presenta Joan-Lluís Lluís amb un retrat entre entranyable i despietat d’Hefest, el déu coix.

El primer cop que vaig sentir a parlar, de forma literària, que el poder dels déus provenia de la fe dels homes va ser en una increïble obra repleta d’humor, ciència, filosofia i naturalment religió com és Dioses menores del malaguanyat Terry Practhett. Allí un déu menor, d’aquests que tenen pocs adeptes (i reencarnat en una dèbil tortuga) és a punt de desaparèixer de la realitat donat que només li resta un seguidor fidel. En la present novel·la, Joan-Lluís Lluís ens acosta a una premissa similar amb la història d’Hefest i de com va sobreviure a l’hecatombe de l’Olimp, sent ell, precisament un dels déus menys coneguts i venerats del panteó clàssic.

L’autor ens mostra un retrat de la personalitat del déu sota el fil conductor de les seves vivències i percepcions durant segles després que els déus antics desapareguessin misteriosament. Hefest surt del seu cau i de les seves forges i es troba sol; i el que és pitjor: dèbil, donat que els humans ja no realitzen els sacrificis rituals dels quals s’alimenta.

Aquesta és la història de com sobreviu i com s’adapta més que mai a la vida d’uns humans que no el reconeixen ni saben res d’ell. De com ha d’aprendre a conviure amb uns mortals que l’han oblidat i que veneren un nou déu. Hefest ha d’intentar entendre també a les persones que l’envolten des d’una perspectiva nova i no sempre és fàcil. Ell és un déu! Potser sí que és coix, i lleig, però també és el més gran ferrer, forjador i orfebre de tots els temps!. Per tant no sent interès en els mortals o llurs lleis o cultura. No aprèn ni tan sols a llegir. Posseeix, doncs, un tarannà orgullós, però també esquerp i sovint nostàlgic que provoca interaccions a vegades fructuoses però sovint terribles amb els humans de qui s’envolta.

Aquesta relació amb els mortals és una de les grans aportacions de l’autor i potser la que ens sorprèn més. A vegades trobarem a un Hefest meditabund, d’altres a un déu generós, moltes d’altres, en canvi, a un ésser que no contempla als mortals com a iguals i dels quals ignora les seves necessitats o anhels. Hefest és un déu que com és lògic no sempre utilitza l’empatia amb els mortals i també resulta particularment egoista al no voler saber res dels seus afers, ni tan sols si l’afecten directament.

És un déu que navega entre el pragmatisme d’una vida llarguíssima entre els humans i un distanciament dels afers del nou déu crucificat perquè, cal dir també, que Hefest és previngut i intueix que no podria vèncer-lo ell tot sol tenint en compte els milions d’adeptes i la seva extensió pel món a través de tres religions. Naturalment, tot i que amb certa simpatia, la crítica punyent a la cosmogonia única del cristianisme, judaisme i l’islam està servida tenint en compte que el famós déu no apareix mai entre els seus seguidors. No com ell i tot el panteó grec que sovint interactuaven amb els creients i fins i tot hi tenien descendència...

Però també entrelluquem que Hefest exerceix una lluita interior sobre si val la pena continuar existint en un món que no és el seu i que no reconeix, d’una realitat que canvia cada cop més de pressa i del qual se’n sent aliè. I li dol que fins i tot els humans siguin capaços de vèncer el seu orgull amb els seus invents. Una batalla, doncs, contra sí mateix.

L’autor busca un equilibri entre humanitzar la figura d’Hefest i mostrar-lo en la plenitud de la seva essència: cruel, directe, despietat i allunyat de qualsevol empatia. La pregunta és més aviat si és possible humanitzar un déu, si aquesta essència divina pot rebaixar-se al nivell dels mortals tot i sabent que la única existència possible és a través d’ells. Una dicotomia fantàstica que manté aquest equilibri amb el que Hefest fa gala durant els llarguíssims segles després que es quedés sol entre els seus.

Però també hi haurà moments pels flashbacks, al menys en dos capítols on se’ns explica la cruel infantesa del déu i també com va casar-se amb la més bella de les deesses: Afrodita. Tot plegat sembla pensat per que empatitzem amb ell i perquè el lector comprovi com un déu (i més del panteó grec) també pot patir humiliacions pel seu aspecte o per les seves deficiències físiques.

Una gran novel·la doncs, escrita amb una prosa serena i relaxada marca de la casa i  que ens mostra la cara oculta d’un déu menor que busca el seu lloc en un món estrany, un déu que viu als marges de la civilització, veient-la passar i de la qual pràcticament no sent cap mena d’interès per ella. Un relat de solitud davant allò inabastable... fins i tot per un déu.

Eloi Puig
30/03/2020

 

Premis:
i  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.