EL CINQUÈ OCEÀ
(2003)

Jordi Navarri

Editorial:
Edicions del Bullent
(2003)

Col.lecció:
Esplai

Núm: 28

Pàgines: 155

No deixa de resultar curiós el poc que s’ha tractat el tema de la colonització i l’exploració dels planetes exteriors del nostre sistema solar. Normalment les novel.les que tracten aquesta temàtica tendeixen a analitzar una possible terraformació de Mart; fins hi tot en algunes novel.les innocents de les dècades dels cinquanta o seixanta es parla de la colonització de Venus, sovint més a prop de l’esperit romàntic de la conquesta de l’espai que de cap base científica. Per aquest motiu m’ha sorprès gratament com Jordi Navarri plantegi una expedició científica a Europa, un dels satèl.lits de Júpiter.

Navarri escriu una novel.la amb plantejaments juvenils però apta per tots els públics. No esmento el fet que sigui una novel·la juvenil com a cap acte d’infravalorar-la – per a un servidor l’única diferència entre una novel.la adulta i una de juvenil és que els adults poden gaudir d’ambdues mentre que els joves probablement no-. El cinquè oceà té un argument que planteja l’enviament d’una missió tripulada a Europa per mirar de trobar vida en els oceans gelats de la lluna, uns mars que es preveuen més extensos i profunds que els de la Terra i on si es trobés vida seria la primera de ser catalogada com a extraterrestre.

A partir d’aquí, l’autor aprofita la narració per fer divulgació científica de forma clara sobre les particularitats del viatge i sobretot sobre la lluna Europa i del complexe sistema jovià. Fins aquí correcte, però aquesta divulgació provoca una pèrdua d’expresivitat literària, o sigui, que per una banda guanyem coneixements però per altra perdem literatura. Navarri cuida molt l’aspecte tècnic per que aquest resulti versemblant i realista i certament ho aconsegueix. En el text es reflexen les ànsies de coneixement i d’exploració que qualsevol científic aprovaria sense dubtar-ho però en canvi es deixen de banda aspectes més propis de la novel.la com és ara el tractament dels personatges – el punt més feble del llibre- ja que aquests amb prou feines interactuen i resten plans i sense cap profunditat. Fins al punt que quan ocorre alguna desgràcia, al lector no li importa el més mínim el destí d’aquests. Els diàlegs són també forçats i resulten força arquetípics, no aporten més que la informació justa sobre els esdeveniments del moment i no reflecteixen el tarannà dels personatges.

Això em fa sospitar que el veritable protagonista de la novel.la és la lluna Europa en el sentit que l’autor tenia ganes de parlar-nos de les meravelles de la ciència que amaga el satèl.lit, de forma que Navarri ha realitzar esforços per donar-nos una visió creïble del viatge espacial – sempre de forma molt comprensible- sacrificant els elements de la novel.la que podrien ajudar a que aquest tingués un caire més addictiu – els esmentats personatges, la tensió etc…- doncs només al darrer terç de la novel.la trobem situacions que ens fan passar les pàgines amb més atenció esperant saber què passarà.

Ens queda doncs una novel.la correcta, una obra sobre una expedició que hom pressuposa relativament propera, el següent cas després de l’objectiu marcià. Una novel.la que es deixa llegir molt bé però a la que li manca una mica d’ambició per fer-la més rodona – a part de deixar de forma més tancada certs aspectes argumentals com és el cas del somnis de diferents membres de la tripulació-. En podrem aprendre molt però potser ens quedarem amb un sentiment de mancança sobre les possibilitats que oferia Europa i que només queden esbossades.