| 
              
              Avui dia que una obra de  ciència-ficció ens sorprengui és ja un punt a favor seu. Sembla  que quasi tot s'hagi inventat en els mons per on camina i especula  aquest gènere nostre, però com deia, de tant en tant apareix una  novel·la que reivindica aquell sentit de la meravella que tots anem  perdent gradualment a mesura que devorem novel·les. I no és que  l'aportació de Matthew Mather s'endinsi per terrenys desconeguts; al  contrari, la tecnologia que ens presenta és cada cop més propera i  menys especulativa. Estem parlant de la realitat virtual i de  nanobots en un entorn distòpic, i sobretot de les implicacions de la  societat amb una tecnologia que proporciona l'escapisme total de la  realitat, una eina que no deixa de ser el pas més evolucionat de les  mediocres realitats virtuals que tenim avui dia.  Estem en un futur proper,  aproximadament d'aquí a 50 anys. La Terra està superpoblada i els  ecosistemes llangueixen. Diversos països han passat o estan  combatent encara en les anomenades Guerres Climàtiques. Res indica  que la situació hagi de millorar, ans el contrari, sembla que la  civilització s'aboca cap a l'autodestrucció de forma lenta però  inexorable. Però hi ha una petita esperança o almenys això és el  que pensen els científics de l'illa artificial d'Atopia, una immensa  estructura mòbil, que en realitat és un estat independent que sura  i es mou pel Pacífic, davant la costa californiana. És un lloc on  les ments més brillants del planeta han posat a prova als seus  ciutadans amb una nova tecnologia revolucionària: El ISPS  (Interfície Sensorial Polisintètica) que és capaç a través de  nanobots d'interactuar amb el nostre sistema nerviós de manera que  els mons virtuals que imaginem o creem es tornin reals als nostres  ulls (o als ulls dels altres). A més, un programa anomenat proxxi permet que un doble virtual nostre manegi el nostre cos – per  exemple per fer exercici o per dur-nos cap a casa- mentre la nostra  ment es perd pels mons virtuals... sigui per treballar o per  relaxar-nos en la infinitat d'oci disponible. Patricia Kilian, l'alma  matter del projecte està convençuda que si la majoria de la  població terrestre té accés a oci quasi il·limitat en diferents  mons virtuals, la pressió pels luxes materials disminuirà de forma  dràstica i això beneficiarà a la Terra.  Una altra fet que destaca  de la novel·la és la seva estructura. L'autor escriu cinc contes  autònoms però interrelacionats entre ells, com un fix-up,  per unir-los en el sisè conte. Ja havíem trobat estructures  similars en altres novel·les i haig de dir que funcionen. La  novel·la no és autoconclusiva tot i que les trames principals  queden resoltes al final d'aquest primer llibre. És una història  complexa, narrada sota diferents punts de vista i línies argumentals  que es solapen i s'alimenten entre elles. Trames paral·leles ben  resoltes i que conflueixen al final.  El fet de comprovar en  primera persona com la ISPS afecta als protagonistes de formes  diferents és una de les grans apostes de l'autor. Aquesta  interacció, positiva o negativa, és la que m'ha colpit més al  llegir la novel·la. Trobem des d'executives estressades que proven  per primer cop la tecnologia ISPS, a famílies que experimenten amb  fills virtuals abans de tenir-ne de propis, a germans bessons que els  separa més del què sembla, a especuladors de borsa que aprenen a  separar-se virtualment en desenes de cossos, a científics capaços  d'entrellucar diferents futurs possibles i així evitar la seva  pròpia mort, a ISPS-nens els quals són la primera generació de  nascuts a l'illa i per tant han posseït la tecnologia des de  sempre... tot plegat un complex món virtual que els atopians ja fa  temps que experimenten en pròpia pell. Per exemple poden estar  immersos en una realitat virtual en una platja paradisíaca mentre la  seva proxxi fa footing amb el cos. Les possibilitats són  infinites.  Els cinc contes,  protagonitzats per diferents persones ocorren al mateix temps, en un  moment  important en la història de la humanitat: Quan l'empresa  atopiana que té els drets de distribució de la ISPS vol començar a  exportar-la de forma massiva a la resta del planeta en un intent  d'aturar guerres i salvar el deteriorament ecològic. Però  mentrestant unes estranyes tempestes tropicals estan acostant-se a  l'illa. L'escenari està servit.  Comentava que el sentit  de la meravella és un punt fonamental que m'ha atret de la novel·la  però també és un handicap a superar. Algunes situacions són  difícils d'assimilar en una primera instància. El fet que els  nanobots surin a l'aire i afectin a la ment de tots els atopians és  una qüestió que no és fàcil d'explicar tot i que Mather se'n surt  de forma raonablement bé.  Repeteixo però que a vegades m'ha  superat. Sort també d'una acurada traducció per part de Paula  Vicens que estic segur ha ajudat molt a la comprensió de la  novel·la. Crónicas de  Atopía, doncs, es queda amb una més que notable nota,  especialment per la innovadora trama i l'estructura narrativa però  especialment per la capacitat especuladora que exhibeix entre les  sensacions i percepcions de les persones i la nova tecnologia que  se'ls posa al seu abast. Les implicacions emocionals d'aquests són  realment l'essència de la novel·la, el factor que més t'atrapa.  Eloi Puig, 06/02/16   |  |