Cosmografía profunda
CF- ANTOLOGIA
 

COSMOGRAFÍA PROFUNDA
(2018)

Laura Ponce

Editorial:
La máquina
que hace ping
(2018)


Col.lecció:
Ojos de plato

Núm:
1

Pàgines:
330


   
Cosmografía profunda

Fa pocs mesos, el Ricard Ruiz i la Teresa López-Pellisa em van fer descobrir una munió d’escriptores en llengua castellana de ciència-ficció i fantasia en el recull que van preparar per a l’ocasió: Insólitas. Entre aquestes autores llatinoamericanes hi havia Laura Ponce amb un molt notable relat: “Paulina”. Feia temps que tenia la present antologia per llegir de l’autora i el cert és que després de  llegir l’esmentat conte encara me’n va fer agafar més desig. Però el curiós format que l’editorial La maquina que hace ping presentava les seves antologies el feien ideal per prendre de vacances (donat que la mida és molt petita) així que m’he esperat a tenir uns dies en que he hagut de fer la maleta per endur-me aquesta més gran antologia que és Cosmografía profunda de Laura Ponce. Analitzem el resultat, tot seguit:

Cosmografía profunda és una sèrie de deu relats ambientats en dos espais perfectament delimitats: El primer, el més proper, és un territori conegut com la ciutat de Buenos Aires però en un futur distòpic on les diferències socials han separat definitivament  a la població. Potser el relat més emblemàtic d’aquest tipus és “Paulina”. En canvi el segon territori on s’endinsa Laura Ponce amb els seus relats (i el meu preferit) és la conquesta espacial, les colònies humanes. Aquí és on es combina de forma extraordinària el sentit de la meravella amb l’especulació sobre com adaptar-se a nous planetes o sobre la vida en aquestes noves fronteres on la civilització humana pretén deixar-hi la seva petjada. Són a més, relats amb alt contingut simbòlic però que per una banda aprofundeix amb teories científiques molt interessants però que també ens deixen espai per a que la imaginació ens proporcioni moments mítics i oberts a especulacions que desafien tot raciocini.

Comencem amb “A través del avatar” un títol que ja dóna pistes que ens trobem amb una novel·la d’inspiració ciberpunk. En aquest cas, però, s’hi afegeix l’esmentada atmosfera distòpica d’un Buenos Aires en plena decadència on les màfies i els hackers campen al seu aire. La nostra protagonista es veurà immersa en un nou videojoc d’immersió total que és més del que aparenta. El relat està ben lligat i l’ambigüitat amb la que Ponce tracta el tema és un reflex que ens fa pensar en Dick i la percepció de la realitat. Molt bé.

Seguim amb un dels meus preferits: “Todo es nuevo en Rognar” un conte que s’endinsa en la colonització de nous planetes (un esquema que es repetirà bastant). Rognar és un món inhòspit amb una atmosfera irrespirable i amb algunes bases científiques disseminades per la seva superfície. Una estranya malaltia està minvant la ja escassa població terrestre. Aquí Ponce ens retrata la vida privada de Zary, una científica que lluita per trobar una cura, mostrant-nos a través de flashbacks la seves relacions personals però també com es va iniciar el problema. El resultat és excel·lent, no només per la prosa efectiva de l’autora sinó per l’especulació científica que ens proposa l’autora.

La Lealtad” és una història que combina molts elements típics de la ciència-ficció: Els viatges espacials, les IA, els planetes verges. Té un aire decididament romàntic a quan a exploració es refereix i també una petita picada d’ullet a Asimov. Reimus és el solitari tripulant de La lealtad, una nau de càrrega que realitza viatges que duren mesos i fins i tot anys. El pilot coneix i aprova el fet de desentendre’s de la humanitat i les seves polítiques ja que la teoria de la relativitat el fan tornar a port dècades més tard del que havia sortit. La seva única companyia és una IA que l’acompanya en els seus trajectes. Fins que un dia ocorre un accident que li transforma la manera de pensar i es planteja nous objectius. Aquest conte és molt notable i de fet assenta les bases per ser una història que de rerefons podria ser més llarga i èpica. Imperdible.

En canvi “mientras mientes”, altre cop ambientada a una Terra més aviat poc afavorida, no m’ha acabat d’entrar bé del tot. Deixant de banda que la prosa de Ponce és molt hipnòtica i no et pot deixar indiferent, la història que ens presenta amb una obsessió malaltissa en vers l’altre sexe per una persona que guarda un secret, no m’ha acabat de convèncer.

Una altre conte excel·lent és “El prisionero”, una història altre cop amb reminiscències dickianes on un funcionari col·laboracionista (després del que suposem és una invasió extraterrestre) ha d’interrogar en profunditat al cap de la resistència. Cert és que la manera amb que evoluciona el conte pot resultar sorprenent però m’ha agradat el gir argumental final. Potser li manca de sentit de la credibilitat en alguns punts però sense dubte és un gran conte.

Fa poc mesos que vaig llegir “Paulina”, la història que, com deia, exemplifica més l’estat policial en que s’ha convertit la ciutat de Buenos Aires en el futur: L’autora ens trasllada a un conte ambientat en una distòpia que reflexa la capital argentina aïllada de l'exterior i on la gent mataria per entrar-hi, viure-hi o simplement per posseir-hi una feina. Dur i en ocasions visceral. Molt recomanable.

Esas pequeñas cosas” és una història  que ens explica les dificultats de viure i treballar en lloc remot com és un asteroide, l’autora repassa la vida d‘un mecànic a la inversa, des dels últims moments de la seva vida fins que va arribar a la feina actual. És un exercici fantàstic que busca profunditzar en la psique d’una persona que poc a poc es va apagant en quant a records i a expectatives de futur. Les causes les descobrireu en una relat que a part de la originalitat del format, també ens presenta una bona trama.

La tormenta” és una d’aquelles històries que et fan brillar els ulls no tan pel que s’explica sinó per tot allò que t’imagines i no saps. Ens tornem a trobar en un planeta colonitzat pels terrestres. Un món habitat per petits pobles que sembla resten bastant desvinculats de la civilització. Les particularitats del planeta provoquen que un cop cada any (un any molt més llarg que el terrestre) una tempesta espectacular dóna pas a la temporada de la collita on tot reviu. La petita avançada que l’Estructura (el govern terrestre escampat per l’espai) envia per saber el perquè de la manca de contacte es toparà amb un poble pacífic que espera amb ànsia la tempesta. I allí canviarà la manera de entendre el món del capità i del seu primer oficial. Molt bo.

Tornem als estranys planetes que colonitza la humanitat amb “En el borde del mundo”, un relat menor que també ens presenta la incomprensió davant una natura aliena com a base per edificar la història. En aquest cas però, Ponce no s’hi ha involucrat tant com en altres relats.

Finalment “Sigdrid” és el nom d’un altre planeta que posseeix particularitats úniques i especialment curioses, per no dir terrorífiques. Aquest món, només habitat per dones que han naufragat en una tercera expedició és una planeta estrany, misteriós, que causa un sentiment de conformisme entre la població femenina que encara l’habita. Els primers homes que van ser enviats a explorar van desintegrar-se al traspassar l’atmosfera però de quan en quan tornen de forma molt particular sense records i sense esperança. És una història trista que persegueix més un misticisme entorn al desconegut que no pas racionalitzar la trama.

Un primer volum de la col·lecció Ojos de plato que ens aventura a pensar que La maquina que hace ping li agradarà explorar antologies que toquin el sentit de la meravella. El fet que acabi de sortir a la llum el segon número, ni més ni menys que de China Miéville, ho confirma.

Eloi Puig,
07/09/2019

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
A través del avatar
Todo nuevo en Rognar
La lealtad
Mientras mientes
El prisionero
Paulina
Esas pequeñas cosas
La tormenta
En el borde del mundo

Sigdrid